dijous, 23 de març del 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE ROSES, ADVOCADA A L'ASSUMPCIÓ DE LA MAREDEDÉU, MAL DITA SANTA MARIA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

Acostuma a ser senzill localitzar l’església arreu de Catalunya, recordeu la cançó?. Roses és una de les excepcions, ja que la major part dels edificis son de nova factura, i d’alçada semblant o superior a l’església. Ni l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926), ni Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931)- que no tenen res a veure amb aquesta església – haguessin permès aquesta situació, que en la seva concepció situa a Déu, per sota dels humans.


Patrimoni Gencat ens en diu ; església de tres naus, creuer coronat per una cúpula i capçalera poligonal. Les naus laterals corresponen a la successió de tres capelles comunicades entre sí. S'hi distingeixen dos sectors de distinta cronologia: la capçalera i el transsepte corresponen al temple de finals del XVIII (beneït el 1796). En canvi, les naus i el frontis són una obra de reforma i ampliació de la segona meitat del XIX (iniciada el 1863). Ambdues parts són cobertes amb voltes de canó amb llunetes, arcs formers i motlluratge ornamental. L'interior s'estructura en dos nivells, curiosament amb el sòl força més elevat a les naus, de manera que hi ha una graonada per baixar al creuer i al presbiteri. La capçalera, que conté l'altar major, presenta un espai perifèric a mode de girola. A la dreta hi ha la sagristia i a l'esquerra una capella a la que s'accedeix a través d'una porta situada al creuer. La façana quedà inacabada donat que li manca el coronament superior. Consta d'un cos central format per la portada amb l'emmarcament motllurat i dues pilastres per banda, amb falsos capitells toscans, i un gran fris de tríglifs a l'entaulament. Entre les pilastres hi ha dues grans fornícules, ara cegades. Als dos segments laterals s'hi obriren grans finestrals rectangulars (ara tapiats) coronats per grans timpans amb arc de dovellatge a saltacavall i la dovella de la clau ressaltada. Hi ha una espadanya a l'extrem de migdia, sobre el mur de base d'un campanar que no es construí.



Tot l'edifici es troba bastit amb pedres desbastades, excepte la façana monumental vuitcentista, formada per grans carreus ben escairats de pedra calcària d'Avinyonet.

Després del setge de la Guerra Gran (1793-95), la població medieval de Roses situada a l'interior de la Ciutadella, fou definitivament abandonada. Això va permetre el desenvolupament del raval que havia anat creixent extramurs, situat vora el port a tocar de la riera dels Ginjolers. Per la destrucció soferta a la basílica romànica i la deserció de la comunitat monàstica a causa dels bombardeigs i altres efectes de la guerra, es decidí la construcció d'un temple parroquial fora de la ciutadella, al centre del nou nucli urbà. L'església fou projectada per Antonio López Sopeña l'any 1792. Les obres comencen el 29 de juny de 1972, i l'església es consagra un any després, exactament el segon diumenge d'octubre del 1796. L'any 1803, Francisco Soriano fa un informe sobre la solidesa dels fonaments i estructures. El 1815, el mestre d'obres Llorenç Rovira hi fa algunes reparacions. L'any 1853 projecte de reforma i ampliació de l'arquitecte empordanès Martí Sureda, qui dissenya la portalada s'inspirà, evidentment en la Porta de Mar, renaixentista, de la Ciutadella de Roses.

L'any 1936 en els dies foscos que segueixen a l'alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC  de la II República,  l'església es saquejada i serveix com mercat i magatzem públic. Posteriorment es rehabilitarà l'interior de la nau (1950) i es reconstruirà l'Altar Major amb la mateixa taula anterior (1950). De l'any 1959 al 1963 es construeix una nova sagristia al solar de l'antic cementeri.

Al 1980 es refà tota la teulada. De l'any 1992 al 1993, coincidint amb el bicentenari de l'església s'endega un primera fase de remodelació que afecta totes les façanes i cobertes. L'any 1995 es reprèn la segona fase i es remodela tot l'interior. El 8 de abril de 1995 es dedica el nou Altar.

Al llarg dels temps hi treballaven almenys :

Antonio López Sopeña Arquitecte 1795 - 1796

Llorenç Rovira Mestre d'obres 1815

Martí Sureda i Deulovol (l'Escala, 1822 - Girona, 1890) Arquitecte 1853

Martí Sureda i Vila (Girona, Gironès, 1866 — Girona, Gironès, 1947 ) arquitecte

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

El títol “ Marededéu “ és un dogma de l’Església catòlica  reconegut  solemnement al Concili d'Efes de l’any 431. En llengua catalana és el normatiu per referir-se a Maria, en altres llengües s’admet la forma “ Santa “, que entenem pretén menystenir la seva importància cabdal, i alhora palesa clarament els  valors masclistes d'aquella  cultura . La permanència almenys des de 1714 en terres catalanes, ha provocat que en molts casos s’admetés com a normal aquesta forma herètica.  L’Església al llarg de la seva existència ha reconegut i reconeix poques santes, dit això, i amb tots els respectes,  TOTES ELLES  son prescindibles, no però, la Marededéu, oi?. 

Que la Marededéu, i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada