diumenge, 26 de març del 2017

QUE EN SABEU DE LA CASA ANÓNIMA DEL CARRER DE ROSES,13 DE PALAU-SAVERDERA?. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA.

Retratava al carrer Roses, 13 de Palau Saverdera, un edifici entre mitgeres, del que ens diu patrimoni Gencat que està format per planta baixa i dues plantes en alçada, amb una façana profusament decorada i revestida per un aparell encoixinat de carreus ben escairats, alguns dels quals ornats amb relleus (en concret són els de la planta baixa i els cantoners). El nivell dels diferents pisos està marcat amb una motllura rectilínia decorada amb dents de serra. La decoració es concentra sobretot al voltant de les obertures de la façana. A la planta baixa destaca la porta d'accés, centrada i d'obertura rectangular, i a banda i banda dos finestrals allargats i estrets. Les tres obertures es troben enllaçades, per la part superior, pels seus guardapols, els quals estan formats per un arc rebaixat delimitat mitjançant una motllura decorada amb dents de serra. En el cas de les finestres, l'interior del guardapols està decorat amb tres botons de ceràmica vidrada verda, mentre que la porta presenta una dovella a mode de clau amb les inicials dels propietaris i, a banda i banda, ornamentació floral de forma romboidal, que emmarca l'any de construcció (1911).


Aquesta porta es troba enllaçada amb la llosana del balcó del primer pis mitjançant una fulla d'acant que surt de la dovella clau. Als pisos superiors, les obertures són balcons (un per planta). Els finestrals de sortida són rectangulars i presenten uns marcs arrebossats, delimitats per una motllura sinuosa. A la primera planta, el marc està decorat amb esgrafiats de tonalitat vermellosa. En canvi, al segon pis, la decoració és ceramica. Els balcons presenten les llosanes decorades amb una motllura exterior i sustentades per mènsules, i les baranes són de ferro forjat i treballat.


El coronament de l'edifici està format per un ràfec de dents de serra sota el qual hi ha decoració ceràmica i la testera d'obra esglaonada, també amb ceràmica vidrada, i balustrada.

Per descomptat, cap dada del promotor, cap dada de l’autor, el Catàleg de Bens a Protegir, es limita a reproduir les dades anteriors.

http://palausaverdera.cat/pdf/POUM_bens_protegir.pdf

Hom pensa que l’absència de dades d’aquest edifici, NO TÉ cap justificació.

L’Ajuntament de Palau-Saverdera és CULPABLE d’inacció vers la documentació del seu patrimoni històric i/o artístic.

No en diuen res a : http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=palau-saverdera&page=1&pos=2

Que consideren únicament ressenyables l’edifici de les Escoles Públiques de la Mancomunitat – ara Ajuntament – i l’església parroquial advocada a Sant Joan Baptista.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Catalunya us ho agrairà.

IN MEMORIAM DEL CASTELL DE PALAU-SAVERDERA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA.

Retratava a la Plaça Major (antiga plaça del Castell) de Palau-Saverdera les restes de l'antic castell de Palau-Saverdera bastit en època baixmedieval. Em sorprenia – gratament – que la informació històrica sigui inversament proporcional a les restes que es conserven d’aquest monument, particularment mortificat pels mal dits ‘serveis públics’, com és dissortadament norma a Catalunya.

Patrimoni Gencat explica que es conserven tres de les quatre torres cantoneres que delimitaven el perímetre del recinte fortificat, el qual era rectangular. La més destacable és la torre de les Hores, de planta quadrada i bastida amb pedra sense desbastar (granit i pissarra) lligada amb morter, amb les filades totalment irregulars. La torre mesura uns catorze metres d'alçada per uns quatre metres i mig d'amplada, i es troba una mica atalussada a la part inferior. El coronament, refet amb posterioritat, es troba emmerletat i acabat amb rajols de maó plans. Alguns merlets estan bastits en pedra, mentre que d'altres han estat restituïts i arrebossats. Actualment, en aquest espai s'ubica la campana del rellotge. A la façana que dóna a la plaça, la torre té una petita porta d'arc escarser, amb la llinda bastida amb còdols disposats a sardinell i un rellotge emmarcat a la part superior de la façana. En canvi, a la façana sud només hi ha una petita finestra d'obertura quadrada.


La torre té adossat per la banda est un petit cos bastit amb pedra i amb la coberta a una vessant de teula. Es troba alineat amb la façana est de la torre i l'única obertura present és una finestra d'obertura rectangular, probablement posterior, amb els brancals i la llinda bastits amb maons a cantell. Aquest petit cos està adossat a la part davantera d'una llarga crugia de planta rectangular, amb la coberta a dues vessants de teula, disposada a la part posterior de la torre. La façana que dóna al rec es troba arrebossada i pintada de blanc. Destaquen les obertures de la primera planta, totes rectangulars i amb guardapols motllurat sostingut per mènsules. La porta té sortida a un balcó corregut amb barana de ferro i pis sostingut per revoltons. A la façana oest es localitza una de les torres circulars del recinte, bastida amb pedra i coberta amb teulada a una vessant de teula. A la façana que dóna a la plaça, amb parament de pedra vista, l'edifici conserva una finestra d'obertura quadrada amb llinda de pedra i, a la cantonada est, l'escut de pedra dels Vilarig.

L'altra torre circular està ubicada més a l'oest, amb accés des del carrer Puigmal, 2 i compta amb les mateixes característiques constructives que l'anterior. Les tres torres, juntament amb els edificis que actualment les uneixen, formen un recinte més o menys rectangular, que probablement correspon a la mateixa planta original del castell. L'actual façana a la plaça Major es troba absolutament transformada pels edificis construïts a mitjans segle XX.

Pel que fa l'escut heràldic present a la façana amb la plaça, cal dir que es troba esculpit en pedra calcària i representa l'emblema dels Vilarig. Hi ha representat un escut de set faixes en ziga-zaga, acompanyat per un cavaller amb elm envoltat de motius ornamentals, en relleu.

El Castell de Palau es va bastir a principis del segle XV durant el mandat dels Vilamarins, per substituir l'antic castell ubicat entre el carrer del Rall i can Mericano, encara que la Torre de les Hores ja existia prèviament donat que possiblement formava part de la primitiva xarxa defensiva.

Algunes de les figures històriques remarcables que van utilitzar-ho de residència permanent hi trobem a en Ramon Sagarriga, Elionor de So i de Castro, muller de Bernat II de Vilamarí; el seu cunyat, el capità Yvany de Castro; Constança de Vilamarí i altres Vilamarins que hi habitaren temporalment.

El castell original abastava una superfície semblant a l'actual amb la mateixa disposició rectangular i coronat per quatre torres cantoneres, tres d'elles de planta circular i l'altre planta quadrangular.

Al voltant del inici del segle XVII, el castell va ser arrendat a diferents masovers, assegurant-se així tant el profit econòmic com la conservació de l'immoble.

Durant aquest període es varen introduir vàries reformes de l'edifici com la disminució de l'alçada de les dues torres circulars bastint una teulada i evolucionant una cap a un paller i l'altra a cambra. D'altre banda la torre de llevant ja havia estat enderrocada prèviament. Altres part de l'edifici, com és el cas de la presó, continuar tenint ús fins el segle XIX: "(...) se conferí en los presos de dit lloch i prenent les claus de dites presons obrí i tancà les portes de aquelles (...)".

Cap l'any 1832 Francisco Caussa, procurador del marquès de Dosaigües sol•licita al noble reformar el corral bastint un portal, tal como queda documentat "(...) para impedir el que roben los corderos al colono, pues con un mes le han robado dos y el año pasado también se los pillaron (...).

Posteriorment l'any 1845, l'heretat del castell passa a mans de Ramon Viussà, veí de Montmajor, al terme de Sant Joan de Closes. Aquest acte quedà documentat i testimoniat pel notari de Castelló Miquel Carbonell i signat per Joan Font i Amat, procurador del comte de Plasència: "(...) l'heretat anomenada lo castell, situada en lo poble de Palausabardera y son

El Castell de Palau es bastir a principis del segle XV durant el mandat dels Vilamarins, per substituir l'antic castell ubicat entre el carrer del Rall i Can Mericano, encara que la Torre de les Hores ja existia prèviament donat que possiblement formava part de la primitiva xarxa defensiva.

Algunes de les figures històriques remarcables que van utilitzar-ho de residència permanent hi trobem a en Ramon Sagarriga, Elionor de So i de Castro, muller de Bernat II de Vilamarí; el seu cunyat, el capità Yvany de Castro; Constança de Vilamarí i altres Vilamarins que hi habitaren temporalment.

El castell original abastava una superfície semblant a l'actual amb la mateixa disposició rectangular i coronat per quatre torres cantoneres, tres d'elles de planta circular i l'altre planta quadrangular. Actualment queda en peu la torre de planta de planta quadrangular, nomenada també Torre del Rellotge, i dos circulars, una d'elles integrada totalment al palau.

Al voltant del inici del segle XVII, el castell va ser arrendat a diferents masovers, assegurant-se així tant el profit econòmic com la conservació de l'immoble.

Durant aquest període es varen introduir vàries reformes de l'edifici com la disminució de l'alçada de les dues torres circulars bastint una teulada i evolucionant una cap a un paller i l'altra a cambra. D'altre banda la torre de llevant ja havia estat enderrocada prèviament. Altres part de l'edifici, com és el cas de la presó, continuar tenint ús fins el segle XIX: "(...) se conferí en los presos de dit lloch i prenent les claus de dites presons obrí i tancà les portes de aquelles (...)".

Cap l'any 1832 Francisco Caussa, procurador del marquès de Dosaigües sol•licitar al noble reformar el corral bastint un portal, tal como queda documentat "(...) para impedir el que roben los corderos al colono, pues con un mes le han robado dos y el año pasado también se los pillaron (...).

Posteriorment l'any 1845, l'heretat del castell passa a mans de Ramon Viussà, veí de Montmajor, al terme de Sant Joan de Closes. Aquest acte quedà documentat i testimoniat pel notari de Castelló Miquel Carbonell i signat per Joan Font i Amat, procurador del comte de Plasència: "(...) l'heretat anomenada lo castell, situada en lo poble de Palausabardera y son terme que se compon de la casa, era, corral, junt a unes quatre vessanes sembrades, una pessa de terra horta en la qual existeix un viver, de una pessa de terra cultiva anomenada la vinya Gran, Ferriols, Terramala, los camps de la Argila, del Cementiri, del corral d'en Mercader, de puig de Llorí, del Camí Ral i de les Molas, la closa del Marqués, Canamera, una gran pessa a l'Estany, altra de muntanya dita lo Bosch del Senyor (...)".

Entre altres propietaris també figura Isidre Paltrer Noy, un palauenc dedicat a la docència a Girona ciutat que adquirí el 1912 tant el castell com les terres esmentades: (...) casa castillo ruinosas y una pequeña habitación situada en el pueblo de Palau Savardera, con cuatro vessanas de tierra lindante a oriente todo en la plaza mayor, con casa de Jaime Juncá y casa de Miguel Ortensi, por mediodia y poniente con casa y era de Juan Lile y por el norte con casa y huerto de Manuel Caussa (...)".

Set anys més tard el Palau va ser comprat per Tomàs Corcoll Vehí, nascut al mas Ventós (fitxa pròpia) i marit de Rosa Turró Parxés amb la que residia a Palau. Donat que aquest matrimoni no tingué descendència fou heretat pel Dr. Roca, metge local a Palau i encara actual propietari.

Cal mencionar que a la façana de llevant de la Torre de les Hores o del Rellotge es troba un escut en relleu, esculpit en pedra. Aquest és emblema dels Vilarigs, set faixes en ziga-zaga, envoltada per una decoració amb cintes.

Els Vilarig accediren al domini del castell de Palau-saverdera a mitjan segle XVI, no se sap per quin camí. Hi trobem com a senyor a Jofre de Vilarig i de Setantí, baró de Siurana i cavaller de l'ordre de Santiago, que testà l'any 1557 a favor del seu fill Francesc. La seva neta Isabel de Vilarig-Cruïlles i de Sinisterra, que testà el 1614, es casà amb Francesc de Lanuza-Montbui i de Grimau, baró de Monbui i de Llers i senyor de Ceret. L'any 1831 continuava encara unit als propietaris del castell de Vilarig, els Rabassa de Perellós.

Anecdòticament cal mencionar que es varen desenvolupar diferents activitats militars. Les més importants són datades al 1411, quan Ramon Sagarriga n'era el propietari i fou ocupat per l'exèrcit de Joan Vilamarí; i al 1462 quan el castell albergà tota la població local per tal de protegir-los durant el setge esdevingut a la Guerra Civil catalana.

No en tenen coneixement a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=palau-saverdera&page=1&pos=2

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

QUE EN SABEU DE LA CASA ISIDRE MACAU TEIXIDOR DE PALAU-SAVERDERA?. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

Retratava l’edifici INDOCUMENTAT del carrer Nou, 18, de Palau-Saverdera, el nom de la casa fa referència a un dels seus propietaris l’Isidre Macau Teixidor (Palau, 1882-Barcelona, 1946) era nét de Miquel Macau Bech, i fill d'Antoni Macau Caussa. Estudià magisteri a Girona i el títol de Mestre Superior a Barcelona. Es convertí en un dels palauencs rellevants del segle XIX. Fou mestre als pobles de Piera -on descobrí un important jaciment de fòssils- Verges i Sarrià de Ter. Anys més tard obtingué plaça definitiva de mestre a Barcelona on fixà la residència.

Patrimoni Gencat ens diu ; casa entre mitgeres, formada per tres crugies estructurades en dues plantes. La façana té diversos elements ornamentals. A la planta baixa hi ha tres grans obertures (dues d'arc escarser i una rectangular) emmarcades per arcs de mig punt motllurats i pintats de color verd, units per un fris amb rajoles decorades amb motius vegetals. A la planta superior hi ha tres balconades amb baranes de forja i obertures rectangulars emmarcades amb columnetes i capitells. Damunt seu, a mode de guardapols, tres cossos sobresortints decorats amb un emmarcament d'arc de mig punt i tres medallons circulars amb diferents inscripcions en relleu. Al medalló central hi ha les lletres "JM" entrellaçades i, a banda i banda, "ANY" i "1906". Per sota els medallons, un petit fris amb decoració d'esgrafiats. Corona la façana una balustrada interrompuda per la part superior dels guardapols anteriorment descrits, acabats a dues vessants amb rajoles ceràmiques. Entre aquests guardapols hi ha un fris de rajoles policromes decorades amb motius florals i un doble ràfec de dents de serra, on s'assenta la balustrada.


El tarannà naturalista de l’Isidre Macau Teixidor el va conduir a col•leccionar diverses espècies botàniques i a practicar l'arqueologia, destacant els estudis de l'abric neolític de Can Simó o del megalític empordanès, uns treballs publicats per la institució Catalana d'Història Natural.

Tot el seu patrimoni va ser llegat al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligans per desig del de les seves filles.
Hom pensa que l’absència de dades d’aquest edifici, NO TÉ cap justificació.

L’Ajuntament de Palau-Saverdera és CULPABLE d’inacció vers la documentació del seu patrimoni històric i/o artístic.
No en diuen res a : http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=palau-saverdera&page=1&pos=2

Que consideren únicament ressenyables l’edifici de les Escoles Públiques de la Mancomunitat – ara Ajuntament – i l’església parroquial advocada a Sant Joan Baptista.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Catalunya us ho agrairà.

QUE EN SABEU DE LA CASA SIVECAS DE PALAU-SAVERDERA?. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

Retratava l’edifici INDOCUMENTAT del carrer Nou, 16, de Palau-Saverdera, el nom de la casa fa referència a un dels seus propietaris en Marit Sivecas Serrats (Palau-saverdera, 1872-1925). Tinc dubtes quan al nom ‘ Marit’, potser és un error tipogràfica?. Podria ser Martí?

Patrimoni Gencat ens diu ; casa unifamiliar de planta baixa i pis, amb terrassa lateral. La façana principal presenta un parament recobert per grans plaques rectangulars de color blanc. Les obertures es troben emmarcades amb una motllura pintada de color groc i són rectangulars. Al pis s'obre amb balcó corregut de tres finestrals d'obertura rectangular emmarcats i amb les llindes decorades amb motllures, a mode de guardapols. Corona la façana una balustrada interrompuda per trams d'obra construïts.


Marit - o Martí? - Sivecas Serrats (Palau-saverdera, 1872-1925)va regentar una fleca al mateix carrer nou, i posteriorment va ser fiscal municipal i alcalde de Palau durant els biennis 1910-13.


Va ser una de les figures distingides de Palau-Saverdera i morí jove, poc després de fer els 55 anys.
Hom pensa que l’absència de dades d’aquest edifici, NO TÉ cap justificació.

L’Ajuntament de Palau-Saverdera és CULPABLE d’inacció vers la documentació del seu patrimoni històric i/o artístic.

No en diuen res a : http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=palau-saverdera&page=1&pos=2

Que consideren únicament ressenyables l’edifici de les Escoles Públiques de la Mancomunitat – ara Ajuntament – i l’església parroquial advocada a Sant Joan Baptista.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Catalunya us ho agrairà.

dissabte, 25 de març del 2017

TORRE DE CAN BOERA. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arriba fotografies de la torre situada a la masia de Can Boera, al carrer de la Font de Palafrugell.

Patrimoni Gencat ens diu que té planta quadrangular i és situada a l'angle SE de la casa. L'element més remarcable d'aquesta torre és la part superior, ja que conserva la corsera de pedra gairebé en tot el seu perímetre. També hi ha espitlleres quadrangulars.


Al parament de la façana d'accés de la casa la torre té una finestra rectangular a la part baixa i un rellotge de sol pintat a la part central, amb una llegenda que diu ‘ aquesta ombra que no s’atura, del pas dels dies, es la mesura ‘.


Al mur est hi ha, com a element remarcable, una finestra amb relleus i ampit motllurat, molt malmesa.

Aquest element forma part de la masia de Can Boera, que té a la porta d’accés la data de 1745. Segurament la torre és d’origen anterior, probablement dels segles XVI-XVII. És l’única masia amb torre de defensa conservada dintre del nucli urbà de Palafrugell. Actualment, la seva funció és de segona residència, i la torre forma part de l’habitatge.

Quan al topònim Boera, ens diu el diccionari català valència balear ‘estable de bous (Val., Mall.); en llengua castellana – ja sabeu que el ESPAÑOL’ no existeix - boyera. Procedeix etimologicamebt del llatí bovarĭa o boarĭa,

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 24 de març del 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA SANT AGUSTÍ. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF.

En la nostra recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, trobava que l’Arxiu Comarcal del Garraf, publica el 21 de març a las 17:37 al facebook , una fotografia amb aquest peu informatiu ; avui ens han dipositat la següent fotografia a l'Arxiu. Una imatge de grup de l'Escuela de San Agustín que als mateixos locals ocupats pel Centro Instructivo Villanovés, l'edifici de La Galera, al carrer Sant Gervasi, donà continuïtat amb èxit destinat a l'ensenyament destinat a joves obrers dut a terme per aquella institució.


Animeu-vos a portar-nos fotografies antigues de Vilanova i la seva comarca. Les digitalitzarem i us donarem una còpia, les conservarem en bones condicions de temperatura i humitat i i les posarem a l'abast de la ciutadania. Així sempre perduraran en el temps!

LA Maria Engracia Soler Mestre, publica una fotografia amb el següent comentari ; aquest es el edifici de La Galera que parla la fotografia, es on recordem que hi havia hagut la caserna de la Guardia Civil, ...... i el CENTRO INSTRUCTIVO VILLANOVÉS, que va ser fundat l’any 1860 i dissolt l’any 1870, tenia 143 afiliats, i al front del qual estava l’advocat vilanoví Josep Corrons i Florit, propietari del castell de la Geltrú , que l’any 1869 en va enderrocar la torre, per considerar-la un símbol del despotisme i va aprofitar la pedra per a la seva casa al carrer de l’Aigua, número 33

Antonio, es tot lo que he pogut trobar!!


la fotografia és actual.

La transformació dels edificis escolars en casernes va ser una constant en els anys de la dictadura franquista, i evidencia l’ interès que tenien – i tenen – els feixismes per l’educació, la formació, la cultura, i el benestar de la ciutadania.

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/03/in-memoriam-de-lescola-publica-narcis.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/03/in-memoriam-de-lescola-de-les.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/06/les-escoles-pies-de-castellar-del.html

Alhora que agraïm la tasca de l’Arxiu Comarcal del Garraf, i de la Maria Engracia Soler Mestre, us esperonem a afegir-vos a la seva excel•lent feina.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 23 de març del 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE ROSES, ADVOCADA A L'ASSUMPCIÓ DE LA MAREDEDÉU, MAL DITA SANTA MARIA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

Acostuma a ser senzill localitzar l’església arreu de Catalunya, recordeu la cançó?. Roses és una de les excepcions, ja que la major part dels edificis son de nova factura, i d’alçada semblant o superior a l’església. Ni l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926), ni Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931)- que no tenen res a veure amb aquesta església – haguessin permès aquesta situació, que en la seva concepció situa a Déu, per sota dels humans.


Patrimoni Gencat ens en diu ; església de tres naus, creuer coronat per una cúpula i capçalera poligonal. Les naus laterals corresponen a la successió de tres capelles comunicades entre sí. S'hi distingeixen dos sectors de distinta cronologia: la capçalera i el transsepte corresponen al temple de finals del XVIII (beneït el 1796). En canvi, les naus i el frontis són una obra de reforma i ampliació de la segona meitat del XIX (iniciada el 1863). Ambdues parts són cobertes amb voltes de canó amb llunetes, arcs formers i motlluratge ornamental. L'interior s'estructura en dos nivells, curiosament amb el sòl força més elevat a les naus, de manera que hi ha una graonada per baixar al creuer i al presbiteri. La capçalera, que conté l'altar major, presenta un espai perifèric a mode de girola. A la dreta hi ha la sagristia i a l'esquerra una capella a la que s'accedeix a través d'una porta situada al creuer. La façana quedà inacabada donat que li manca el coronament superior. Consta d'un cos central format per la portada amb l'emmarcament motllurat i dues pilastres per banda, amb falsos capitells toscans, i un gran fris de tríglifs a l'entaulament. Entre les pilastres hi ha dues grans fornícules, ara cegades. Als dos segments laterals s'hi obriren grans finestrals rectangulars (ara tapiats) coronats per grans timpans amb arc de dovellatge a saltacavall i la dovella de la clau ressaltada. Hi ha una espadanya a l'extrem de migdia, sobre el mur de base d'un campanar que no es construí.



Tot l'edifici es troba bastit amb pedres desbastades, excepte la façana monumental vuitcentista, formada per grans carreus ben escairats de pedra calcària d'Avinyonet.

Després del setge de la Guerra Gran (1793-95), la població medieval de Roses situada a l'interior de la Ciutadella, fou definitivament abandonada. Això va permetre el desenvolupament del raval que havia anat creixent extramurs, situat vora el port a tocar de la riera dels Ginjolers. Per la destrucció soferta a la basílica romànica i la deserció de la comunitat monàstica a causa dels bombardeigs i altres efectes de la guerra, es decidí la construcció d'un temple parroquial fora de la ciutadella, al centre del nou nucli urbà. L'església fou projectada per Antonio López Sopeña l'any 1792. Les obres comencen el 29 de juny de 1972, i l'església es consagra un any després, exactament el segon diumenge d'octubre del 1796. L'any 1803, Francisco Soriano fa un informe sobre la solidesa dels fonaments i estructures. El 1815, el mestre d'obres Llorenç Rovira hi fa algunes reparacions. L'any 1853 projecte de reforma i ampliació de l'arquitecte empordanès Martí Sureda, qui dissenya la portalada s'inspirà, evidentment en la Porta de Mar, renaixentista, de la Ciutadella de Roses.

L'any 1936 en els dies foscos que segueixen a l'alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC  de la II República,  l'església es saquejada i serveix com mercat i magatzem públic. Posteriorment es rehabilitarà l'interior de la nau (1950) i es reconstruirà l'Altar Major amb la mateixa taula anterior (1950). De l'any 1959 al 1963 es construeix una nova sagristia al solar de l'antic cementeri.

Al 1980 es refà tota la teulada. De l'any 1992 al 1993, coincidint amb el bicentenari de l'església s'endega un primera fase de remodelació que afecta totes les façanes i cobertes. L'any 1995 es reprèn la segona fase i es remodela tot l'interior. El 8 de abril de 1995 es dedica el nou Altar.

Al llarg dels temps hi treballaven almenys :

Antonio López Sopeña Arquitecte 1795 - 1796

Llorenç Rovira Mestre d'obres 1815

Martí Sureda i Deulovol (l'Escala, 1822 - Girona, 1890) Arquitecte 1853

Martí Sureda i Vila (Girona, Gironès, 1866 — Girona, Gironès, 1947 ) arquitecte

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

El títol “ Marededéu “ és un dogma de l’Església catòlica  reconegut  solemnement al Concili d'Efes de l’any 431. En llengua catalana és el normatiu per referir-se a Maria, en altres llengües s’admet la forma “ Santa “, que entenem pretén menystenir la seva importància cabdal, i alhora palesa clarament els  valors masclistes d'aquella  cultura . La permanència almenys des de 1714 en terres catalanes, ha provocat que en molts casos s’admetés com a normal aquesta forma herètica.  L’Església al llarg de la seva existència ha reconegut i reconeix poques santes, dit això, i amb tots els respectes,  TOTES ELLES  son prescindibles, no però, la Marededéu, oi?. 

Que la Marededéu, i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA NARCÍS MONTURIOL ESTARRIOL. ROSES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions Catalanes, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

En la meva visita a Roses, cercava l’edifici escolar anterior a la dictadura franquista al que Narcís Monturiol i Estarriol (Figueres, l'Alt Empordà 28 de setembre de 1819 - Sant Martí de Provençals, Barcelona, 6 de setembre de 1885) donava nom, i que ha tingut una història dramàtica, i en quina construcció intervenien almenys els arquitectes Pelayo Martínez Paricio (Figueres, 1898-1978), Rafael Sánchez Echevarria – del que no hem trobat dades del lloc i data de naixement i traspàs, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com - , i Claudi Diaz Pérez ( Figueres, 1904 + Barcelona, 1985).

El tema dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista a Roses, ha estat possiblement objecte d’algun estudi monogràfic. Com acostuma a succeir però, no hi ha a la xarxa gaire informació.

A :http://www.rosespedia.cat/index.php/Escoles_de_Roses

Trobava ; el senyor Pere, antic alumne de l'escola, tal com ell la explica:

"El 1936 es va inaugurar l'escola que tenia el nom de Sacco i Vanzetti, que eren dos comunistes italians que van marxar. L'escola tenia una planta baixa i el primer pis no hi havien cursos, a les classes estaven asseguts nen i nena, tenien una llar de foc que encenia el mestre i també hi havia una tarima per poder veure millor els alumnes. Tant abans com ara gaudien de mitja hora de pati i jugaven a pilota. El dijous a la tarda feien festa. Cada dia feien sis hores de classe. No portaven uniforme i els professors no eren estrictes. Estudiaven: gramàtica, aritmètica, història d'Espanya i un llibre que es deia: “El Trobador Català”. Quan plovia no anaven al pati i no tenien jocs a l'aula. Escrivien amb tinta vermella, blava i amb llapis. Els dictats els feien amb llapis i després els passaven a tinta blava i el professor els corregia amb tinta vermella. Per entrar i sortir no hi havia música i començaven a les vuit i plegaven a les dotze, a la tarda començaven a les tres i acabaven a les cinc. No feien simulacres, el professor es deia Sr. Soler. L'escola s'acabava als catorze anys. De fet l'escola va estar oberta fins que va començar la guerra civil i no es va reobrir fins que aquesta va acabar, amb un nom diferent. Recorda quan va venir al port de Roses el vaixell de guerra “Canarias” i van haver de sortir de l'escola. "

Tal com explica el senyor Pere, l'escola es va inaugurar el setembre del 1936, i durant la guerra civil va estar tancada. Un cop acabada aquesta, es va reobrir. Al principi només tenia una planta, més endavant van fer la planta del mig, i pels anys 60 o 70 van construir la planta de dalt.


Al 1996 l'escola es va reobrir de nou després d'una reforma molt gran de tot l'interior.

A la pàgina de l’escola hi ha un vídeo força interessant :
https://sites.google.com/site/escolanarcismonturiol/la-nostra-escola

http://www.emporda.info/comarca/2011/06/04/lescola-narcis-monturiol-roses-celebra-75-anys/125648.html

Curiosament no en diuen res a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=roses&page=5

Tampoc – i això no em sobta tant – a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Roses

L’experiència – tenim recollides més 1100 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, i deixant constància del meu personal agraïment al Josep Estivill Pérez, arxiver municipal de Constantí, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda

dimecres, 22 de març del 2017

MAS PLA. LLOFRIU. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges del mas Pla, gran casal aïllat, situat al terme de Llofriu, prop de la carretera de Palamós a la Bisbal.





Fotografies de Núria Torra.

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici d'estructura simple, de planta rectangular, amb dos cossos que presenten cobertes de teula a dues vessants, amb el carener perpendicular a la línia de façana. La façana principal, orientada a migdia, és d'estructura simètrica; té, centrada a la planta baixa, la porta d'accés d'arc escarser, i dues obertures rectangulars a banda i banda. Al primer pis hi ha tres finestres d'arc de mig punt centrades i obertures rectangulars als costats, i al segon pis hi ha un balcó ampitador central allindat i galeries a banda i banda que presenten arcs de mig punt. A les façanes laterals hi ha finestres allindades de distribució irregular; en una d'aquestes obertures figura la data del 1855. A la banda dreta de l'edifici hi ha un cos annex.

Amb 76 anys Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981) va decidir, en els seus darrers anys retirat al Mas Pla de Llofriu, donar la seva biblioteca i crear la Fundació Privada Biblioteca Josep Pla, a Palafrugell, el seu poble natal


Fotografia de Eugeni Forcano i Andreu (Canet de Mar, Maresme, 1926)

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ERMITA DE LA TORRE DE SANT PAU DE LA CALÇADA. FIGUERES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

Llegia que Sant Pau de la Calçada és una ermita situada a dos quilometres a migdia de Figueres. Es troba dins els terrenys del mas de «Sant Pau». El nom de «calçada» fa referència a l’antiga Via Augusta romana que passava per aquest indret. L’any 1820 n’aparegueren algunes restes. Segons la tradició oral l’apòstol Sant Pau havia desembarcat a Empúries i predicat per les terres empordaneses. L’ermita fou alçada per recordar l’estada de Sant Pau per aquesta contrada.


http://www.revistacrae.cat/ca/turisme/poble-a-poble/figueres/391-figueres.html


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT ANTONI ABAT DE CAN CAMPS. VILATENIM. FIGUERES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

Quan feia recerca de dades per l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Vilatenim, em topava amb Can Camps, de la que es diu; gran masia senyorial amb portal adovellat i una gran finestra coronella gòtica. Posseeix capella privada, dedicada a Sant Antoni Abat (dels segles XVII-XVIII).– que no localitzava en aquesta ocasió - ; Patrimoni Gencat ens diu que és una petita església amb una sola nau. La façana només destaca per la porta d'entrada en arc de mig punt,i per uns contraforts adossats al mur que sostenen l'edifici. Antigament dues finestres existien entre el contraforts més propers a la porta però es van tapar. Té com a element més destacat les finestres al pis superior a mode de tribuna. La teulada és a dues vessants i hi trobem un petit campanar de pedra, com la resta de l'església.


Fotografia d’Albert Martínez. 2008

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT JOAN BAPTISTA DE VILATENIM. FIGUERES.

De Sant Joan Baptista de Vilatenim ens diu Patrimoni Gencat que és una petita església amb una sola nau de volta de canó, capçada a llevant per un absis semicircular amb coberta de quart d'esfera. Posseeix dues capelles laterals gòtiques i altres estructures afegides posteriorment. Al costat oest de la porta, es conserva una estela amb caràcters gòtics que data de l'any 1294.


La façana és la que podem veure a moltes esglésies del mateix estil a la comarca. Una porta amb arc de mig punt, una petita finestra a la part superior i un petit campanar construït, probablement, en èpoques posteriors.


Interiorment és una església molt fosca, ja que la seva única obertura són la porta i la finestra de la façana.


Fotografia de Jacob Casquete. 2009

Al matí m’explicaven a Santa Margarida, al terme de Roses, que no tenen església, i em deien que NOMÉS son catòlics al nucli de Roses. De fet em sobtava que amb una població de 19.438 persones a darreries de l’any 2016, Roses disposi únicament de l’església de Santa Maria [ el runam de la Ciutadella, advocat també a Santa Maria, lògicament no compta com a centre de culte ]


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL PALAU DELS VENTS. MASIA PAGÈS. ‘EL PA VOLADOR’. VILATENIM. FIGUERES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

En la mesa visita a la masia Pagès de Vilatenim , avui terme de Figueres , coneguda com ‘El Pa Volador’, retratava el ‘Palau dels Vents ‘ espai que a la pàgina web qualifiquen com ‘sala majestuosa’, i que en la concepció de Joan Duran Simón, era un homenatge al Salvador Domingo Felipe Jacinto Dalí i Domènech, efímer marquès de Púbol (Figueres, l'Alt Empordà, 11 de maig de 1904 - 23 de gener de 1989)





http://elpavolador.com/ca/galeria.html

https://www.pressreader.com/spain/la-vanguardia/20090814/281947423866520

http://www.emporda.info/cultura/2009/10/06/joan-duran-obre-al-public-museu-cadiretes/56811.html

http://museodelassillitas.com/esp/index.html

Joan Duran Simón, va ser també el propietari de l’Hotel President de Figueres.

No trobava cap dada d’aquest edifici a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Vilatenim&page=1&pos=2

A la façana hi ha una llosa en la que es pot llegir ‘ realitzat per JOAN DURAN - MCMXCVI – 1996’


Actualment la finca pertany als Reixach, família que dirigeix La Deu d’Olot.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com ,

Us recomanem visitar aquest temple de la restauració.

Es tristíssim constatar que tenim moltes dades massa, dels malfactors de tota mena ; dels politics, i en tenim poques o cap de persones com el Joan Duran Simón.

A l’any 2017, és del tot increïble que Figueres no disposi d’un Catàleg de Patrimoni en línia.

MASIA PAGÈS. ‘EL PA VOLADOR’. VILATENIM. FIGUERES. GIRONA

M’aturava a Vilatenim, població que s’agregava ‘ manu militari’ a Figueres l’any 1975, volia retratar la masia Pagès , coneguda avui com ‘El Pa Volador’.


L’empremta de Joan Duran Simón es manifesta des de la decoració de la façana fins al petits detalls de les sales interiors :

http://elpavolador.com/ca/galeria.html

https://www.pressreader.com/spain/la-vanguardia/20090814/281947423866520

http://www.emporda.info/cultura/2009/10/06/joan-duran-obre-al-public-museu-cadiretes/56811.html

http://museodelassillitas.com/esp/index.html

De la masia Casa Pagès del segle XVI, en trobava una minsa descripció a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Vilatenim&page=1&pos=2

Casa que presenta en planta baixa tres crugies perpendiculars a la façana cobertes per voltes de llunetes rebaixades de maó planer. Al fons de la crugia central hi ha l'escala que puja al primer pis. A la gran sala central s'obren les cambres amb una o dues alcoves emmarcades per motllures de guix. Les obertures tenen brancalls i dintells de carreus ben tallats i allisats.


A l’exterior hi ha una làpida a la memòria de l’Anicet de Pagès i de Puig (Figueres, Alt Empordà, 1843 — Madrid, 25 de novembre de 1902 ), feta pel Carles Fages de Climent (Figueres, l'Alt Empordà, 16 de maig de 1902 - 1 d'octubre de 1968).


Actualment la finca pertany als Reixach, família que dirigeix La Deu d’Olot.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 19 de març del 2017

SANT TOMÀS DE RIUDEPERES. CALLDETENES. OSONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies de l’antiga canònica de Sant Tomàs de Riudeperes, que es troba al municipi de Calldeternes, entre els històrics masos de la Calvaria, Can Tona i la Vila Grossa, al nord est del terme
municipal, segons llegia al Mapa de Patrimoni de Calldetenes.


L'església es troba dins de la demarcació de Riudeperes, del primitiu terme del castell de Sant Llorenç i després de Medà.


Del 1045 són les donacions més antigues, quan hi havia una església de Sant Tomàs al lloc anomenat Podium Aureli o Puigoriol, prop de l'actual edifici i prop d'un gran domini, conegut des del segle XII com la domus casal dels Riudeperes. AA.DD (1984:175) El noble Berenguer Amaric i el seu germà, el canonge sagristà de Vic, Ricard, que havien reedificat l'església, demanaren a l'arquebisbe de Tarragona i bisbe de Vic, Berenguer Sunifred —dit de Rosanes per estar a Castellví de Rosanes a la vegueria de Barcelona la seva casa solar— fou bisbe de Vic entre el 1075 i el 1099, que consagrés la nova església en honor a sant Tomàs. La va consagrar el 4 de novembre de 1095, i concedí als canonges agustinians que en tenien cura el dret de batejar-hi, tot i que no ser parròquia, i el dret a cementiri i sagrera. Va dedicar l'altar central a Sant Tomàs apòstol, el de la part sud a Santa Maria i el del nord a Sant Pau. Introduint a Sant Tomàs de Riudeperes la regla agustiniana. El 1061 és féu una donació a l'església de Sant Tomàs als seus clergues, però no es pot assegurar que hi visqués una comunitat organitzada fins al 1086. El 15 de gener de 1095, els germans Berenguer Amalric i Ricard, per assegurar-hi la vida canonical, cediren el temple a la canònica de Santa Maria de Lledó, al bisbat de Girona. AA.DD (1984:175) Foren protectors especials els senyors de Riudeperes, s'hi batejaven i s'hi enterraven. Els primers grans protectors, els germans Berenguer Amalric i Ricard, segurament eren membres del llinatge Riudeperes. També tenien dret a batejar-s’hi els propietaris del mas Cucala, i els Altarriba, aquests darrers van ser els principals benefactors a partir del segle XV, en desaparèixer els Riudeperes. A l'altar major hi havia els vasos sepulcrals dels Riudeperes i Altarriba. AA.DD (1984:176-177) En el temps de major vitalitat hi havia tres canonges i un parell de sacerdots beneficiats. Entre el 1095 i el 1100 hi consta un prior anomenat Joan de Lledó. Al llarg del segle XIII i següent, hi trobem només els prepòsits, un o dos canonges. L'església comptà amb diversos beneficis. Una visita pastoral del 1357 esmenta els altars de Sant Tomàs, de Santa Maria i Sant Pau. La comunitat era formada per un prepòsit, un canonge i dos beneficiats. A principis del segle XV, era pràcticament abandonat i algunes parts amenaçaven ruïna.AA.DD (1984:177) El 1476 es vengueren els béns per restaurar l'església i el monestir, però fou molt superficial.

D'inicis del segle XVI fins l'entrada de la família dels Caçador en règim de prepositura, només l'església es trobava dempeus i amb culte. L'any 1502 el prepòsit fou Guillem Caçador, auditor de la Rota Romana, capellà del Papa Juli II i més tard bisbe d'Alguer. El succeí el seu germà Jaume, bisbe de Barcelona (1545-1561), i el seu nebot, Guillem, també bisbe de Barcelona (1561-1570). AA.DD (1984:177). Els Caçador transformaren l'antiga canònica en un convent de franciscans; van realitzar diverses obres, que s'iniciaren el 1561.

El 1570 es construí la porta gran i el 1573 el mur que tanca l'hort. Durant la guerra del francès (1808-1814), les tropes napoleòniques van ocupar i fer grans destrosses al convent. El 1813, i sota les ordres del pare Masferrer, s'inicià la reconstrucció. L'església s'acabà en pocs mesos, es millorà i es construí el col•legi, les oficines, les cel•les, etc.

El 1912 es va construir un modern cos d'edificació, annex al renaixentista, promogut pels pares camils, que el 1901 adquiriren l'edifici convertint-lo en un noviciat i més tard en un seminari de la congregació. AA.DD (1984:178)

L'església fou restaurada el 1914 per Miquel Pallàs Sala (1876-1943). Després del 1940, l'absis fou decorat amb unes pintures . El 1970 l'edifici fou venut a una associació benèfica osonenca, que el convertí en una escola de deficients psíquics. Des d'aleshores, s'hi han alçat diversos edificis

El monestir de Sant Tomàs és un conjunt monumental format per una església romànica, ampliada amb un atri i altars laterals i modificada en les absidioles a partir del segle XVI; el convent és centrat en un claustre renaixentista bastit a partir del 1560, quan la canònica es convertí en convent franciscà; i un cos modern annex a l'anterior, construït a partir del 1912 pels pares camils. El conjunt és envoltat per trams de mur, a llevant i ponent, aixecats el 1573.

Antigament, l'edifici estava orientat nord-sud, amb les portes d'accés a l'església i al convent encarades al nord. L'espai de migdia eren horts. Actualment, l'orientació ha estat invertida, prenent sentit sud-nord, i l'accés és a migdia. La construcció és sobretot de murs de paredat vist, a excepció d'alguns trams moderns. El conjunt té forma rectangular i es troba dalt d'un petit cingle aterrassat encarat al nord. Al vessant nord, s'aprecia la suma de diversos cossos: a llevant un petit espai enjardinat, després la façana principal de l'església, i adossada a ponent, la façana i portal d'accés al claustre, segueix un cos rectangular sobresortit. En aquest cos s'ha obert un pas cobert amb volta de mig punt. Aquest cos consta de primer, segon i tercer pis. Les obertures són bàsicament petits finestrons, excepte dos finestrals d'arc rebaixat amb una columneta central, i una arqueria (tapiada) de quatre arcs que recauen en cinc columnetes. A l'extrem de ponent d'aquesta façana nord, hi ha un cos exempt fet pels pares camils a partir del 1912; consta de planta baixa, primer i segon pis. A les dues plantes superiors hi ha finestres disposades irregularment (ben diferents a les de les façanes sud i oest, amb grans arcades). La façana de ponent és formada pels cossos afegits pels pares camils, formen un espai organitzat entorn a un pati en forma de U, obert a ponent. Hi ha tres cossos de planta baixa i tres pisos, i obertures distribuïdes irregularment. Destaquen un seguit de finestrals formats per arcades recolzades en capitells amb motius vegetal i columnes. La planta baixa, a migdia, hi ha un tres grans arcades que creen un corredor obert. El cos de migdia d'aquest pati, forma part ja del sector del convent aixecat al segle XVI pels pares franciscans. També hi ha una galeria contínua d'arcades de mig punt recolzades sobre petits pilarets, situada sota la teulada del cos que tanca el pati a migdia. És una galeria cegada amb continuïtat a la resta de façanes. La façana de migdia, la conforma el cos aixecat al segle XVI, antigament era la façana posterior del convent i on hi havia l'accés a les hortes. És un cos rectangular, orientat est-oest, i que comunica directament amb el claustre. És cobert a dues aigües, amb carener paral•lel a la façana. Sobresurten un seguit de contraforts. Consta de planta baixa, primer i segon pis. A la cantonada S-O, hi ha l'escut del bisbe Guillem Caçador. La porta principal és amb llinda monolítica. Altres obertures són quadrangulars, i altres rematades amb un arc de mig punt. Té continuïtat la galeria cegada, en la que s'han obert algunes finestres. A llevant s'adossa la sagristia. Davant del convent hi ha un clos tancat per un mur de poca alçada, en el qual hi destaca un portal d'estil modernista (amb la data 1912).

Interiorment destaquem bàsicament, l'església, el claustre, la sagristia, la biblioteca, el refectori, i el rebedor central. L'església és orientada nord-sud, amb l'absis al sud i el portal principal al nord. Està adossada al cantó de llevant del claustre. És cobreta a dues aigües amb carener perpendicular a la façana principal. L'aparell exterior visible és força regular, de carreus petits distribuïts en fileres regulars, i amb un tram superior irregular. S'observa una ampliació de la nau a ponent. Exteriorment s'aprecia la capçalera trapezoïdal, i un petit campanar d'espadanya, del 1914.El portal actual és d'estil renaixentista, als brancals pilastres rebaixades, capitells quadrangulars, un fris degradat llis,

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DEL COL•LEGI DEL ROSER. SANT JULIÀ DE VILATORTA. OSONA. CATALUNYA

Llegia al Mapa de Patrimoni de Sant Julià de Vilatorta que la Capella del Roser es troba al costat dret del Col•legi del Roser.

La capella va ser inaugurada el 10 de juliol de l'any 1904, amb la presència de Josep Torras i Bages (les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916), bisbe de Vic.

Ens agradarà rebre noticia del seu autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com ja que el temple fou construït en data molt posterior a l'escola acabada l'any 1864 per l’arquitecte Manuel Vega i March (1871-1931

És d'estil historicista, i segueix l'estètica neogòtica, però no trenca amb la línia modernista de l'escola. La capella és de nau única i la coberta està culminada amb pinacles. Els murs laterals i l'absis són sostinguts per contraforts. Les façanes són de pedra sense polir, amb ornamentacions de materials diversos (guix, pedra tallada, vitralls). A la façana principal en destaca la portalada de forma ogival amb relleus de pedra.




Fotografies de Jordi Contijoch Boada

Al frontó, hi ha un baix relleu fet de guix i per sobre hi ha una rosassa amb vitralls. A l'absis hi ha altres òculs.

L'element més destacable d'aquesta edificació és el relleu frontal damunt del portal "Jesús i els nens", obra de Josep Llimona Bruguera (Barcelona, 8 d’abril de 1864 - ibídem, 27 de febrer de 1934)

La història de la capella va unida a la del Col•legi d'Orfes, inaugurat l'any 1897.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 17 de març del 2017

SANTA MARIA DE LAVIT. TORRELAVIT. EL PENEDÈS SOBIRÀ

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de l’església parroquial de Torrelavit, advocada a Santa Maria


El Mapa de Patrimoni en fa la següent descripció; Església de planta rectangular d'una sola nau i coberta amb teulada de teula àrab a doble vessant, rematada a llevant per un absis semicircular precedit d'un arc presbiterial, cobert igualment amb teulada de teula àrab. La porta d'entrada al temple es troba a la façana sud, conservada també de l'edifici original romànic; és d'arc de mig punt, emfasitzada per una arquivolta en degradació i emmarcada per un guardapols motllurat. Aquest guardapols enllaça amb les impostes dels arcs i extradossa les dovelles de l'arquivolta. A la porta d'entrada a l'església, en el coixí esquerre de l'arquivolta exterior i sobre la línia d'imposta, ocupant tot el camp de la dovella, hi ha un grafit en forma de trident que per la seva composició recorda el de l'església de Sant Martí Sadevesa .Es tracta d'un trident disposat verticalment, amb els tres braços amb la mateixa alçada; en la línia de confluència dels brancals i a cada costat del trident hi ha dues creus de braços iguals. La branca central té l'acabament en forma de creu.

A l'igual que el grafit de Sant Martí Sadevesa, el de Santa Maria de Lavit potser té relació amb el dogma de la Trinitat, a partir de l'època de les prèdiques de Sant Atanasi davant de temples d'observança ariana, durant l'Antiguitat Tardana, en una expressió de religiositat popular conservada fins a l'època romànica (Josep Maria Miró i Rosinach, 1981). També és factible considerar aquest grafit com una marca de picapedrer. Un estudi de J. A. Ferrer (1975) fet a partir d'algunes mostres conservades en terres gallegues identifica formes forcades a la seu d'Orense i a la catedral de Santiago de Compostel•la, entre d'altres. També se'n poden trobar alguns exemples a la catedral de Roda d'Isàvena o a la de Tarragona, tots ells semblants, encara que disposats de forma diferent (horitzontal, a dreta o esquerra, o vertical, amunt o avall). En tots els exemples esmentats, a diferència del de l'església de Lavit, mai no apareix el signe cruciforme; però aquest detall no pot fer oblidar la coincidència de les marques en les dues esglésies del terme de Torrelavit relativament pròximes. L'aparell d'aquesta façana és de carreus a penes escairats, disposats en filades uniformes i regulars. És molt més regular en la formació del portal, de carreus de pedra sorrenca, i palesa formes ja avançades de la tecnologia constructiva del romànic. L'interior del temple està reformat modernament, si bé conserva l'estructura arquitectònica que al segle XVIII va fer mossèn Antoni Alzina (1736-1776), consistent principalment en el sobrealçat de l'església, que permet observar el primitiu campanar romànic d'espadanya de dos ulls. L'ampliació de la part de l'absis, on s'ubica actualment l'altar major, dedicat a l'Assumpció de la Mare de Déu, es va fer després de la guerra Civil (1936-1939) . A l'enrajolat actual del terra hi ha una marca corresponent al perímetre del mur original de l'església romànica. Cal destacar també, al mur nord, la capella actualment dedicada a Sant Joan Baptista, que conserva, a la volta, la policromia original del segle XVIII, de l'època del sobrealçament del temple.


Fotografia de Jordi Contijoch Boada

L'església de Santa Maria de Lavit va néixer estretament vinculada al castell de Lavit, del qual era la capella. El castell de Lavit apareix esmentat l'any 956 en la venda d'un alou feta per Aigone i la seva muller Anlo a Gilmon, dit Ènnyec. El castell fou en els seus orígens de la nissaga de Mir Geribert, el qual l'any 1041 hi presidí un judici en cort sobirana. En morir Mir Geribert el 1060, el castell passà a la seva descendència. Els Santmartí posseïren l'alta jurisdicció del terme fins almenys Guillem V de Santmartí, ja que en el seu testament de 1180 només s'esmenta els béns que té al castell de Lavit. Això sembla indicar que ja no tenia el domini directe del castell. Al mateix temps degué actuar dins el terme una nissaga de castlans. Guillem de la Granada en el seu testament del 1198, en el qual signà com a marmessor Ramon de Lavit, deixà el castell de Lavit a la seva neboda Saurina. Al començament del segle XIV el castell fou adquirit per Eimeric de Bellvei, i poc després, l'any 1365, fou comprat per Joan d'Olzinelles, fill d'un conseller reial. Tot seguit, l'any 1372 el rei va cobrar la jurisdicció del lloc i el castell esdevingué patrimoni reial. Aquesta situació es prolongà per poc temps. L'any 1380, Jaume Desfar, conseller reial, va comprar al rei la jurisdicció. Aquesta família la retingué fins al 1405, data en què va vendre el castell a l'orde de l'Hospital. Aquest orde va concedir un privilegi municipal al lloc de Lavit i va posseir drets sobre el castell fins almenys el 1809. Tanmateix, consta que al segle XVIII l'alta jurisdicció de Lavit era de la corona.

És molt probable que la primitiva església del castell fos consagrada, doncs, per Guislabert, vescomte i bisbe de Barcelona, entre el 1035 i el 1062. Sigui com sigui, a mitjan segle XI el temple estava en construcció. L'any 1030 Ermengarda, mare del magnat de la frontera Mir Geribert, deixà un conjunt de béns que tenia a Lavit per tal que es pogués fer la dedicació de Santa Maria de Lavit. També el 1048 el levita Bonfill, marit de Bonadona, llegà dos mancusos a l'obra de Santa Maria. Es coneixen diversos clergues que regiren aquesta església: Guillem Bernat (1134), Berenguer (1148), o Berenguer de Badalona, que l'any 1170, juntament amb el prevere Ramon, establiren un mas prop de Santa Maria de Lavit. L'església del castell es degué abandonar al segle XIII i se'n construí una de nova, també romànica, damunt les antigues dependències del castell del segle XI. Això es pot deduir de les excavacions que s'han realitzat al subsòl de l'església, ja que hi ha aparegut diversos murs durant les obres de reforma del temple.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

RECTORIA DE SANTA MARIA DE LAVIT. TORRELAVIT. EL PENEDÈS SOBIRÀ

Retratava aquest edifici magnífic, que el Mapa de Patrimoni descriu així; immoble de planta rectangular, compost de soterrani, planta baixa, pis i golfes, i cobert per teulada de teula àrab a doble vessant amb el carener paral•lel a la façana principal, que s'obre a la petita plaça que hi ha al davant de l'església parroquial de Santa Maria. Aquesta façana presenta una disposició asimètrica de les obertures, donat que la porta d'entrada a l'immoble, sobrealçada i coronada amb arc de mig punt i carreus de pedra, a la qual s'hi accedeix pujant quatre esglaons de pedra des de la plaça, es troba a l'extrem dret de la façana, fent cantonada amb l'església. No hi ha cap altre obertura a la façana a nivell de la planta baixa. En canvi, a nivell del primer pis hi ha quatre finestres quadrades de diferents dimensions. A la dovella central de l'arc de la porta hi ha una inscripció on es llegeix "ALZINA 1760".

La façana més destacable de l'immoble, és orientada al sud - oest, que dóna al carrer del Molí. Aquesta façana presenta, a nivell de planta baixa, diverses finestres rectangulars i quadrades disposades asimètricament i en nivells diferents, ja que en aquest sector, l'edifici està edificat adaptant-se al pendent del terreny. Per aquest motiu la cantonada oest de l'edifici es recolza en un contrafort. No obstant, les obertures de la planta baixa es van obrir amb posterioritat al tapiat de dues grans arcades d'arc de mig punt que anaven des de la base de l'edifici fins a l'alçada de la divisòria amb el primer pis, i que possiblement formaven part de l'edifici original. A nivell del primer pis hom pot observar l'element més destacable d'aquest edifici: una galeria de vuit arcades de mig punt sobre columnes salomòniques; les quatre del mig, amb balcons amb barana de ferro, mentre que els dos parells situats als extrems són únicament finestres. Per sobre d'aquesta galeria hi ha una línia horitzontal de cornisa motllurada, i per sobre s'aixeca el pis corresponent a les golfes, afegit durant les reformes del segle XIX , fet de maó, cobert amb la teulada a dues aigües, amb dues finestres d'arc de mig punt al centre.


És molt possible que el lloc formés part de les dependències del castell de Lavit

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 16 de març del 2017

COMPARACIÓ ENTRE L’ESGLÉSIA BARROCA I LA NEOGÒTICA DE SANT ESTEVE DE CASTELLAR DEL VALLÈS.

Feia la fotografia des de la casa de número 5 del carrer Retir.


Tinc clar , per la perspectiva , que la pintura es feia al nivell de l’edifici que havia acollit l’Ajuntament al carrer major.


No tenim CAP DADA DE L’ESGLÉSIA BARROCA. Pintura de Lluis Mateu Laporta

Crec però, que a partir per exemple de les mides de l’edifici de la rectoria que apareix al marge dret, es poden fer càlculs.

Els edificis que apareixen al marge esquerra, varen existir realment ?.

Aleshores on estava situat el fossar parroquial ?.

El Cementiri Municipal al Serrat del Vent s’aixecava l’any 1916 per l’arquitecte Antoni de Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876-1947)

Ens agradarà compartir les vostres reflexions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL TEMPLET DE L’ALTAR MAJOR DE ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE. CASTELLAR DEL VALLÈS

M’explicaven que s’aixecava en els ‘AÑOS TRIUNFALES’ que seguien a la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

S’oferia a fer-ne el pagament Josep Ma Carles-Tolrà i Coll (1895-1968) 3r marquès de Sant Esteve de Castellar, el prevere no ho acceptava atesa la dissoluta conducta social que aquell duia manifestament - era l’època del ‘Ranxo’ -. Ho acabaria pagant mitjançant la raó social Vda. De Tolrà, a càrrec - com el mateix ‘Ranxo’, i totes les despeses ‘extres’ – del 50% del capital social de la tèxtil, que la família Tolrà anava perdent dia a dia, en benefici dels Valls i Taberner.

Trobava una imatge que confirmava que no existia anteriorment



Sant Esteve De Castellar. Interior De La Esglesia · 1905 - 1911 · Sant Esteve De Castellar. (Vallès Occidental) · Col·lecció Angel Toldrá Viazo ,

Ens agradarà rebre les vostres contribucions a a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 11 de març del 2017

L’AQÜEDUCTE DE SANT PERE DE RIUDEBITLLES. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

Retratava al Josep Olivé Escarré davant de l’aqüeducte de Sant Pere de Riudebitlles, a la comarca del Penedès sobirà, que es coneix com, el Pont Nou.


Al Mapa de Patrimoni ens explica pel que fa a la seva història que el 27 de gener de 1011 hi ha la donació dels marmessors del difunt Wadaldi al monestir de Sant Cugat d'unes cases, corrals, terres, molí i aigües del riu de Bitlles, subterrànies i elevades, que es trobaven al terme de kastrum Mediona (MEMÒRIA, 1990:172.). L'aigua del rec que travessa aquest aqüeducte aflora al municipi de Sant Quintí, i fou donada conjuntament amb el terme de Sant Pere per Guifré i la seva muller Guisla, comtes de Cerdanya, al monestir benedictí de Sant Martí de l'Isola Gallinara, l'any 1012 (TORRENTS, A. En premsa).

De l’any 1281 data una sentència a favor del monestir de Sant Pere sobre l'ús del pont per regar les terres del monestir (TORRENTS, A., en premsa). I l'any 1346, essent prior Nicolau, els veïns van voler que es mantingués a càrrec seu el Pont Nou. En la concòrdia a que van arribar es deia que els veïns havien de pagar els materials de les obres del Pont (s/d, Documents relatius a la capella de Sant Domingo, ss. XVIII-XIX). Datat el 24 d'octubre de l'any 1487, consta un document de venda de la casa de les Planes Velles -identificada com "mas Lotats"-, junt amb altres possessions, i el que sembla més interessant els "reguis, aquis" i "aqueductibus". El 13 de febrer del 1634, es parla d'un pont nou en el mateix lloc que l'actual en un contracte d'arrendament de terres. També l'any 1652 es parla de Pont Nou en la documentació. Amb les proporcions actuals, sembla que es tracta d'una obra iniciada el 7 d'agost del 1672, manada fer pel monestir de Montserrat amb el suport econòmic dels delmes del poble. Va costar 475 lliures de Barcelona, i es va començar a preu fet pel mestre d'obres Gaspar Claver, de la vila d'Olesa de Montserrat. Vint-i quatre anys més tard continuava en obres; segons una nota del 18 de maig de 1696 dels Jurats de la Universitat de Sant Pere, ara el constructor era Barthomeu Jonano (TORRENTS, A., en premsa). L'obra, amb la fesomia més semblant a l'actual, va finalitzar el 1721, tal i com constava en una pedra de gres localitzada en la base d'un dels pilars del pont. Maria Àngels Torrents estableix una data aproximada de la primera ruïna del pont després de les obres del XVIII, entre 1724 i el 1727, o sigui uns 4-6 anys després d'haver acabat les obres abans esmentades. Se sap que van esfondrar-se dues arcades degut a "passar-hi massa aygua", tal i com va declarar el batlle d'aleshores (TORRENTS, A., en premsa). La restauració es va centrar en el muntatge de la pilastra de "la banda de las esplanas de Pedra Picada, y que en lo cor de la Paret, si hagués de posar turó, y una defensa al costat de la Pilastra de una part, y altra de Pedra Picada, de sinch palms de gruix, y que de dita Paret, que a les hores si trobaba, ser hagués de desfer dos, o tres cantos y fer altras obras par las quals lo comu promete donarluy mil lliures", es va fer en breu, donat la necessitat de l'arribada de l'aigua als molins i a les terres de regadiu, de manera que al 1728, el pont devia estar ja arreglat i l'aigua arribava al poble per l'aqüeducte (TORRENTS, A., en premsa). El contracte per refer el pont el 1727 es va signar entre Agustí Cirera, mestre de cases de Barcelona i Antoni-Joan Rovira (MEMÒRIA, 1990: 172). El 23 de desembre de 1728, el mestre de cases Arcàngel Badia va caure del pont mentre hi treballava i va morir i el 1732, li va passar el mateix a Antoni Banach, mestre de cases de Barcelona. El 21 de desembre de 1783 va caure un tros del pont, i la gent del poble hi va posar unes canals de fusta. Seguidament es va encarregar a dos mestres d'obres de Puigdàlber, els germans Josep i Joan Via, els quals van acabar l'obra el 4 d'abril de 1792.

La descripció tècnica ens diu ; aqüeducte del tipus de desmunt i cobert seguint la línia de nivell hidrostàtic, bastit sobre el torrent d'en Guilló (en documentació antiga, torrent de Lloveta), per a salvar el barranc que en aquest punt ha excavat l'aigua amb una profunditat d'uns 25 metres i una amplada de 80 metres. Al seu marge dret, col•locat transversalment respecte del torrent principal n'hi ha un altre de secundari, sobre el qual també passa l'aqüeducte, formant un angle gairebé recte, fins trobar terra ferma. L'obra actual consta de dos sectors morfològicament ben diferenciats corresponents a diferents èpoques de construcció. La part central, dels segles XVII i XVIII, és la més alta, amb una alçada de 21 metres i està formada per carreus de pedra de turó procedents de Sant Quintí de Mediona i pedra d'esmolar. Està formada per una doble arcada de llum petita (5.5 metres) amb doble filada d'arcs de mig punt amb doble alçada, adovellats en rosca senzilla. Al centre del carcanyol hi ha la data de 1721 gravada en carreus de pedra esmoladora, encara que aquesta inscripció no es pas l'original. A la part inferior del mateix pilar n'hi ha una altra amb la de 1728 , encara que els últims números estan en evident estat de deteriorament. Aquesta doble arcada està flanquejada per pilars quadrangulars, molt amples, dels quals arrenquen sengles arcs de mig punt de major amplada que els centrals, encara que de molt menys alçada. Un d'ells té doble rosca de dovelles. Al marge dret es desenvolupen quatre arcs més, fets amb reble de pedres i carreus als extrems, de cronologia medieval. Són de mig punt, amb doble rosca de dovelles i d'amplades desiguals. El primer manté l'alineació general, però els altres tres s'obren en angle gairebé perpendicular, per salvar un petit rierol. Al marge esquerre resta un mur també d'època medieval. Per tant, els dos extrems del pont serien medievals, els quals, probablement, varen quedar dempeus, salvant-se dels terratrèmols del segle XV, els quals enfonsarien la part central (MEMÒRIA, 1990)

L’any 2010, havíem visitat Sant Pere de Riudebitlles :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/06/la-segovia-del-penedes-laqueducte-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/06/el-palau-dels-marquesos-de-llio-de-sant.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2014/12/sant-pere-de-riudebitlles-el-penedes.html

Deia aleshores, no li falten atractius a Sant Pere de Riudebitlles, ni al Penedès sobirà i jussà ; com per arreu , la mancança més evident, és la divulgació i la potenciació turística dels molts elements singulars que encara – malgrat tot – tenim a Catalunya.

Ens falla – estrepitosament – el ‘paisanatge’ .