dilluns, 30 de gener del 2017

SANT JOAQUIM D’OLIVARS. SANT JULIÀ DE RAMIS. GIRONÈS

El Joan Dalmau Juscafresa s’arribava fins al veïnat d’Olivars situat al nord del nucli urbà de Sant Julià de Ramis, format per diferents masies: Cal Frare, Cal Carreres, Can Font, Can Martí, Cal Sereno i l'ermita de Sant Joaquim.

A http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=21791
L’edifici religiós el situen al terme de Sant Julià de Ramis, i el descriuen així ; edifici d'una sola nau, de volta de canó, ara enfonsada, i absis semicircular.


L'entrada és a l'oest i la llinda de la porta és bisellada i té una data inscrita (1633). A sobre hi ha un òcul de dues peces i dos incisions circulars de decoració i restes de l'Ave Maria. Clou la façana un campanar d'espadanya de dos forats, del qual només queden els pilars. Sembla que antigament la façana era a solana i ara hi ha un esbornac. La façana nord té tres contraforts posteriors.


L'interior té el sostre enfonsat i l'absis mig tapat pel pedruscall. Al costat de la façana nord hi ha dos arcs de punt rodó, així com restes de l'arrencada de la volta i d'una cornisa. Molta vegetació també. A l'absis hi ha restes de l'arrencada de la volta i d'una cornisa, així com forats on hi podia haver un baldaquí.


Està realitzada amb carreus irregulars i de diferents materials. Hi ha restes romanes a l'absis (tegulae).

L’edifici ha estat objecte de tota mena d’actes d’incívics, i adhuc d’espoli d’algunes de les seves pedres, actualment està encerclat, no tant per evitar que continuí el vandalisme, com perquè ningú que vulgui contemplar-lo prengui mal.
Demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) imatges antigues d’aquesta església. Destruir és una feina tan senzilla !

El Joan Dalmau Juscafresa, em deixava un missatge al facebook; segons el mapa de l'Institut Cartogràfic de Catalunya es dins el terme de Sant Julià de Ramis i no de Medinyà.

Sant Julià de Ramis, no els considera 'un lloc d'interès'.

dissabte, 28 de gener del 2017

RETALLS D’HISTÒRIA. CAN VIADER DE PARETS D’EMPORDÀ I/O DE BESALÚ. VILADEMULS. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

La comarca del Pla de l'Estany va ser creada l'any 1988, això pel que fa a la documentació de patrimoni històric i/o artístic, ha tingut uns efectes catastròfics, dels que el poble de Parets d’Empordà, dividit en dos barris, Parets de Dalt i Parets de Baix, que es troba situat a la part septentrional del terme de Vilademuls , dins un meandre del Fluvià, n’és una tristíssima evidencia :

No apareix a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=®istre=&adreca=&poblacio=Vilademuls

Ni se’n troba cap referència a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Vilademuls

De les masies es destaca la de Can Viader, ben conservada, amb mobiliari antic, biblioteca i arxiu.


Situada dalt d’un turonet al veïnat de Parets de Dalt. Sobresurt pel seu aspecte de masia catalana i per la seva silueta de casa forta. La família és descendent directa de la casa Pols de Vilademuls que, des del segle XIV, gaudia del privilegi militar i els seus membres formaven part del Reial Estament Militar del Principat de Girona. També és successora de la família Geli. El seu blasó té un camp de gules i una faixa de plata carregada d’un felí passant. A les estances de la casa es conserven imatges, documents i altres objectes de gran valor artístic, històric i heràldic. Cal fer ressaltar la importància de la biblioteca i de l’arxiu.


El seu propietari, el senyor Ferran Viader Gustà, (Parets d'Empordà (Vilademuls) 8 d'abril de 1916 - Girona, 16 de juliol de 2006) fou especialista en aquestes matèries.

http://raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/view/99412/125441

http://www.revistadegirona.cat/recursos/2010/0262_094.pdf

http://elracodelpare.blogspot.com.es/2014/05/si-em-voleu-acompanyar-parets-demporda.html

L’any 2017 ja fa més anys que vivim sense ‘ el sàtrapa’, que a sota seu; poques persones – en percentatge – recorden la dictadura, malgrat això, s’ha fet POC o RES per corregir la feina ‘destructiva’ duta a terme en aquell període ‘negre’ per la història de la humanitat en general i de Catalunya en particular.

Presumir de català i de demòcrata és senzill, exercir d’una i altra cosa, ja és farina d’un altre paner

divendres, 27 de gener del 2017

IN MEMORIAN. LA SOCIETAT RECREATIVA CATÒLICA EL CASAL. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA.CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar una imatge de la façana del Casal Popular de Palafrugell. L’existència del PP, ha pervertit el significat primigeni d’aquest adjectiu , POPULAR, pertanyent o relatiu al poble, fins a l’extrem que té avui per a la majoria de la població el sentit contrari.


Reprodueixo de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

Edifici construït de nova planta per a centre recreatiu. Consta de dues plantes. Als baixos hi ha un gran espai per a cafeteria i altres sales de reunions. El pis és ocupat per un petit teatre. L’interior ha estat reformat en diferents ocasions. A la façana, enretirada de l’alineament del carrer deixant un ampli espai al davant, predomina el buit sobre el ple amb obertures grans i un gran balcó corregut amb balustrada d’obra. El coronament crea un frontó sinuós.

El Casal Popular, societat recreativa catòlica que tindria una activitat important a la vila, va ser fundat pel rector Josep Bosch i Arnau l'any 1913.

L'any 1914 es va comprar Can Vergonyós, s'enderrocà, i el nou edifici del Casal Popular es va inaugurar el 1916. A Can Vergonyós, en aquell moment s'hi trobava l'Ateneu Palafrugellenc, fundat també l'any 1913.

Per construir el Casal Popular s'enderrocà Can Vergonyós, casa dels segles XVI i XVII, amb gran portal adovellat, de la qual no queda documentació de cap tipus. Els Vergonyós foren un llinatge important a la vila. S’en destaca el notari i escrivà reial Salvador Vergonyós de la segona meitat del segle XVIII.

La finca fou cedida a l’església pels descendents cognominats Jonama. La finca integra, a la part posterior de l’edifici, l’antiga “Horta d’en Jonama” on ara hi ha els camps d’esports parroquials. El camp de futbol del Casal Popular era l’únic de la vila fins poc abans de la dècada de 1980.

Quan a l’autoria del projecte, es cita Manich, e.i, us deixo una pregunta, és el Josep Maria Manich, enginyer de la fàbrica Armstrong de Palafrugell ?. Fou Assassinat , juntament amb l’alcalde Josep Girbau Miquel ( Palafrugell, 19 de març de 1894 + a la platja de Pals en els fets del 17 de novembre de 1936 ) arran de l'aixecament dels militars sediciosos encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.


Lluís Molinas i Falgueras (Palafrugell, 1935)

Feia una ullada a la pàgina de l’Ajuntament, i en deduïa la raó per la qual s’escollia el color d’aquesta façana, i almenys la de Can Gallart.

Els catalans hem de recordar en tot moment que , QUI PERD ELS SEUS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE SANTA MARIA I SANT MIQUEL ARCÀNGEL DEL CASTELL DE SANT MIQUEL. GIRONÈS.

Reproduït de l’excel•lent treball de LLUÍS BAYONA, LLUÍS BUSCATO, del Servei de Monuments de la Diputació de Girona.
EL CASTELL DE SANT MIQUEL: ACTUACIÓ RESTAURADORA SOBRE EL CONJUNT
http://www.raco.cat/index.php/AnnalsGironins/article/view/54562/63449

La capella que en un principi fou posada sota l'advocació de Santa Maria i de l'arcàngel Sant Miquel, va ser fundada durant la segona meitat del segle XV. En concret, i gràcies a la conservació de la documentació que hi fa referència, sabem que Andreu Aifonsello, vicari general del bisbe gironí Bernat de Pau (1436-1457), va atorgar el permís per a la construcció d'aquesta al prevere del Capítol de la Seu de Girona, Joan Dons, el 24 de maig de 1451. L'obra, però, no es degué acabar fins a finals del mateix segle, atès que en diversos documents dels anys 1478 i 1489 s'observa que els bisbes de Girona concedeixen indulgències a totes les persones que ajudessin a l'acabament de l'ermita i a dotar-la de llibres i ornaments sagrats.

En origen, i al contrari del que succeeix avui dia, l'ermita es trobava enclavada al terme de la parròquia de Celrà "...in sumitate montis dicti in vulgari lo Puig del Castellar infra parrochiam sancti Felicis loci de Cilrano...", d'on procediren la major part d'ermitans, que elegits per les autoritats del municipi o bé parroquials, eren els encarregats del seu manteniment. En concret, si bé les fonts documentals respecte a l'ermita són molt minses, coneixem el nom d'alguns d'aquests ermitans, que eren autèntics anacoretes i vivien de forma extremament austera a la mateixa ermita, assegurant-ne així la continuïtat del culte: Pere Tregins (1518), Mateu Trobat (1531), Fra Francesc (1568), Joan P. Brasses (enterrat a l'ermita l'any 1620), Joan López (1653), Fra Pere Costals (1671-1696), Fra Pere Soles (11697), Fra Bonaventura (fi 706, enterrat a l'ermita), Rafael Taverner (1723), Pere Pagès i Llach (1736-1749), Francesc Ximénez de Solana (1748), Josep Cornellà (1762-1779) i Miquel Domènech (fi 797)'. Prova de la importància i atracció que tenia sobre els pobles de la rodalia, probablement a causa del caràcter popular que adquirí el culte, és que encara al 1823, quan l'edifici ja es trobava abandonat i enderrocat, Pere Mas i Vehí, pagès de la Pera, afegí 400 lliures al capital fundacional que havia esdevingut totalment insuficient.

Quant a l'evolució de l'edifici, cal dir que, originalment, aquest constava d'un absis poligonal, que s'alçava a l'interior de la possible torre semicircular la qual utilitzava com a basament, i una única nau. Quant a la coberta, aquesta fou realitzada mitjançant arcs de rajola, tant a la nau com a l'absis. Posteriorment, la nau es modificà amb una volta de pedra semicircular.


Fotografia de http://xiruques-bs.blogspot.com.es/2011/05/129-vall-de-sant-daniel-i-castell-de.html

Exteriorment, aquesta estava coronada per un petit campanar en espadanya, situat a la cara nord, enmig de la nau, del qual queden algunes restes de la base. Finalment, a mitjan segle XVIII, en un període de gran creixement econòmic i demogràfic per a Catalunya, s'annexa a l'edifici un nou tram de nau, més ampli, que presenta restes d'una volta rebaixada, realitzada amb llunetes de doblat de rajola, que actualment és una de les parts més malmeses de l'edifici. També cal esmentar que les restes existents no permeten concretar si l'edifici era en aquesta època més llarg que les restes que actualment són visibles, i s'escurçà en fer les torres de telegrafia òptica. En concret, cal esmentar que les llindes de pedra de portes, trobades in situ, a la paret de ponent, no es troben en el seu lloc original, atès que no tenen el mateix gruix que la paret.

El ramal de Barcelona a la Jonquera el formaven 17 torres:

Torre núm. 201 Casamachán, en la Jonquera
Torre núm. 202 Mont-roig Torre
Torre núm. 203 Castillo de Figueres Torre
Torre núm. 204 Ermita del Ángel
Torre núm. 205 Coll de Noy
Torre núm. 206 Cuesta de Fallinas
Torre núm. 207 Sant Miquel
Torre núm. 208 Girona Torre núm.
Torre núm. 209 Turó del Casot
Torre núm. 210 El Mirador, en Brunyola
núm. 211 Puigsardina, en Riudarenes
núm. 212 Puigmarí
Torre núm. 213 Montagut
Torre núm. 214 La Patona, en Calella
Torre núm. 215 Torre Vieja, en Caldetas
Torre núm. 216 Vilassar de Mar
217 Montgat
Torre núm. 60 Barcelona-Montjuïc

http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-137.htm
http://www.ea1uro.com/eb3emd/Telegrafia_hist/Telegrafia_hist.htm

L’aparició de la telegrafia per cable farà que tot aquest esforç esdevingui inútil.

CASTELL DE SANT MIQUEL. VISTES DE VERTIGEN. GIRONÈS

La Maria Plana Pla, publica unes fotografies fetes a les restes del castell de Sant Miquel, situat al cim de la muntanya homònima, la seva ubicació permetia el control dels territoris circumdants; es conserven diverses estructures, sense haver aclarit encara, l'evolució de la construcció, envoltada per un fossar.



Segons els estudis publicats, l'ermita, dedicada a Sant Miquel Arcàngel, es va aixecar durant la segona meitat del segle XV, l’any 1451, i es va assentar sobre una torre semicircular que correspondria a una fortificació anterior. També es consideren del mateix període les restes de les dues cisternes quadrangulars i un pany de mur relacionat amb el basament de la possible torre.


Fotografia de http://xiruques-bs.blogspot.com.es/2011/05/129-vall-de-sant-daniel-i-castell-de.html

També es conserven estructures de fortificacions contemporànies, corresponents al segle XIX, en el context de la Guerra del Francès. Va ser en aquell moment quan es va fortificar l'ermita. Les espitlleres visibles avui en dia a l'absis i mur lateral, corresponen a aquest període. A mitjans del segle XIX, es va construir la torre de telègraf òptic al costat sud de l'ermita, de planta quadrada amb basament atalussat i presència de diverses espitlleres.


Havíem fet una bona tasca amb el patrimoni històric i artístic de Palamós i el seu rodal, amb la Maria Plana Pla.

IN MEMORIAM DELS EDIFICIS ESCOLARS DE LLAGOSTERA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL GIRONÈS.

El Joan Ignasi Puigmartí, em deixava un comentari al facebook, responen a la meva crida per documentar els edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista ; a Llagostera hi havien els Maristes al carrer Consellers, 22

No en trobava cap imatge a la xarxa, i sou pregats de fer-nos-en arribar almenys una fotografia a l’email coneixercatalunya@gmail.com i tantes dades de la història d’aquest centre com sigui possible.

La recerca em portava fins a l’edició en PDF de ‘El Butlleti de Llagostera’, del que reprodueixo :


Carmelites, any 1935 (aprox.) Foto cedida per Josep Amargant elbutlleti@grn.es

L’església catòlica catalana va tenir un paper MOLT IMPORTANT en l’educació dels infants i joves, tant és així, que en la parla col•loquial – els que encara continuen amb la pràctica religiosa – anomenen ‘escolà’ a la persona que ajuda al sacerdot a l’altar en els oficis religiosos. La primera entrada del diccionari per ‘escolà’ ens diu; deixeble; aprenent; la llengua castellana designa als que ajuden a missa com MONAGUILLOS ‘ pequeños monges’, i en altres significats , als que ‘no tenen criteri propi’ i actuen de forma mimètica.

A Catalunya en molts nuclis rurals s’aprenien les primeres lletres a la rectoria, als ensems lògicament que la catequesis.

Els instituts religiosos – uns més que altres – excel•lien en la formació acadèmica, i avui encara, moltes famílies esmercen recursos en educar els seus fills a les escoles confessionals.

Val a dir també, que l’escola pública, més enllà de les afirmacions politiques, NO ÉS GRATUÏTA, el material, les sortides, les activitats extraescolars ,... , NOMÉS son a l’abast de les famílies que poden pagar-ho.

Insistim en la col•laboració de TOTHOM a l’email coneixercatalunya@gmail.com per completar el mapa dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, que intuïm devien ser més de 3.000. La ‘democraciola’ ha fet un avanç cap a la reraguarda concentrant escoles , desvinculant així als infants i joves del lloc on van néixer, de la seva història, i àdhuc, de qualsevol projecte que passi per continuar i/o potenciar la seva activitat.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MARTÍ. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Les magnifiques fotografies en blanc i negre de l’església parroquial de Palafrugell, advocada a Sant Martí de Tours , que feia el Joan Dalmau Juscafresa, esperonaven la meva recerca, i trobava a :



http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Palafrugell&page=7&pos=63

Edifici de grans dimensions que presenta elements de diverses èpoques. Consta d'una sola nau amb capelles laterals i cor als peus, absis poligonal i coberta de teula a dues vessants. La nau està dividida en quatre trams per tres arcs torals apuntats, i està coberta per volta d'aresta. Les capelles laterals i el presbiteri es cobreixen per volta de creueria.

La façana principal, orientada a ponent, té portalada rectangular amb pilastres a banda i banda, entaulament i un baix relleu dedicat al sant patró. Al damunt d'aquest, hi ha una senzilla rosassa, i a la part de sobre una galeria d'arcs de mig punt.

El campanar s'eleva a l'angle SO. Té base quadrada i cos superior vuitavat, i resta inacabat. Als quatre paraments situats damunt dels angles de la base quadrada, hi ha quatre torres cilíndriques. A la part baixa del campanar, a ponent, hi ha una porta amb la data de 1762 i l'escut de la vila en relleu. A la banda nord de l'església s'eleva l'altre campanar, conegut com "campanar vell" De petites dimensions, està format per quatre pilastres amb teulada.

La Capella Fonda està situada a la banda dreta de la nau, entre el campanar i la sagristia. Va ser construïda aprofitant l'espai de tres capelles gòtiques, durant el segle XVIII. Està coberta per volta d'aresta i cúpula semiesfèrica.

Es distingeixen clarament dues etapes constructives. En la primera, segle XVI, es varen bastir la nau i les capelles laterals, i en la segona, segle XVIII – amb ‘ els diners d’Amèrica’ - es varen construir la portalada, la Capella Fonda i el campanar.

Restaurada l'any 1857 per l’arquitecte Martí Sureda i Deulovol (l'Escala, 1822 - Girona, 1890)

L'església contenia un retaule barroc de fusta de l'escola de Vic (començat el 1664 i acabat de daurar el 1784), que fou cremat ens els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, els guanyadors s’han referit sempre a aquest episodi criminal, com ‘la Guerra Civil’, o fins com ‘ la Cruzada’.

Reprodueixo de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

L'església de Sant Martí de Palafrugell fou bastida entre el 993 i el 1019, però d'aquesta construcció només es conserva un pany de paret a l'actual "cambra de les cordes" (paret septentrional). A finals del segle XIV i al segle XV, l'església es restaura i amplia. A més de l'ús religiós, l'església es fa servir també per a les assemblees del municipi i com a seu de les confraries gremials. El 1413, el pintor Lluís Borrassà ( Girona, cap a 1360 – Barcelona, 1425 ) pinta el retaule major, gòtic. A finals del segle XVI, entre 1588 i 1599 s'amplia altre cop l'església. La nau central queda configurada tal com és ara. Entre el segle XVI i el XVII es construeix la façana, però les guerres de mitjans de segle aturen les obres del campanar.

Al segle XVIII, les obres continuen. El 1710, l'escultor Pau Costa (Vic, juny de 1663– Cadaqués, 7 de novembre de 1726) inicia la construcció del retaule major, barroc, dedicat a sant Martí, santa Margarida, sant Sebastià, sant Ramon de Penyafort i als sants Abdó i Senén, que substitueix el retaule de Lluís Borrassà. Entre 1760 i 1763 es construeix la Capella Fonda i per les mateixes dates s'amplien la resta de capelles meridionals, constituint una mena de nau lateral. Aquesta ampliació es duu a terme damunt del cementiri petit, a l'antic pati d'armes del castell de la vila. Segurament de 1762 és el projecte del campanar del mestre de cases de la Bisbal Joan Ranté, que la Guerra Gran contra els francesos de 1793, deixà altre cop inacabat, tal com ara el coneixem -com en altres pobles baixempordanesos-, malgrat el projecte de 1857 de l'arquitecte Martí Sureda i Deulovol, d'eixample i reparació de l'església de Palafrugell i l’interès per acabar el campanar del filantrop Josep Torres i Jonama (Palafrugell, 26 de desembre de 1857 – Niça, 15 de desembre de 1946) en els primers anys del segle XX.

A partir de 1939 s'inicia la restauració del temple. Guillem soler Gatvillaró (Tarragona, 1905 – Barcelona 1971). decora i pinta l'església parroquial amb diverses pintures murals entre 1942 i 1948. Entre les noves talles i altres objectes litúrgics es pot esmentar el Sant Crist de l'abraçada del taller de Josep Llimona, de 1943, diverses talles de Josep Maria Camps Arnau (1879-1968, de 1947-1948, una creu grega esmaltada d' Emília Xargay i Pagès (Sarrià de Ter, Gironès, 22 de novembre 1927 - l'Escala, Alt Empordà, 28 de desembre de 2002) de 1966 i el sagrari també d'Emília Xargay i l'orfebre Sunyer, de 1968.

L’any 1985 es col•loca un nou orgue, construït per Gabriel Blancafort París (La Garriga, Vallès Oriental, 10 de maig del 1929 - Collbató, Baix Llobregat, 24 d'agost de 2001).

L’any 1993 es beneeixen les campanes majors: la Martina i la Margarida II.

L’església catòlica catalana pateix avui les conseqüències del suport a la revolta sediciosa per part de la Jerarquia Eclesiàstica, en la va ressaltar particularment l’Arquebisbe de Toledo i Cardenal Primat de ESPAÑA, Isidro Gomá y Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agosto de 1869 - Toledo, 22 de agosto de 1940), com va preveure i vaticinar l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) que moria a l’exili, i quines despulles no podran retornar a Catalunya fins l’any 1978.

Sant Martí es partia la capa amb un pobre, la Jerarquia Eclesiàstica amb la signatura de la carta col•lectiva de l’episcopat espanyol de l’1 de juliol de 1937 de suport al general Franco, tornava a deixar desprotegits als més pobres.

Els catalans hem de recordar en tot moment que , QUI PERD ELS SEUS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT

dijous, 26 de gener del 2017

ANTIGA FABRICA GALLART. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Continuàvem divulgant el patrimoni històric i/o artístic amb les fotografies del Joan Dalmau Juscafresa, de la casa al carrer de les Botines, 29; cantonada amb l'Hortal d'en Pou, 2 de Palafrugell, l'edifici, inicialment una casa, va ser convertit després en fàbrica, i a dia d’avui torna a tenir usos residencials. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte, autors de l’edifici i de les successives modificacions.


Reprodueixo de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf
Casa de tres plantes que s’estructura acoplant-se al xamfrà del final del carrer Botines, confluència amb el carrers Hostal de’n Pou, Picasso i Camí Fondo, la qual cosa configura una planta trapezial. L’entrada es troba en el mur més curt -del xamfrà- i en el seu portal, de pedra, figura l’any 1826.



Posseeix obertures amb marc de pedra i altres amb trencaaigües fet amb rajol sobre la llinda.


A la llarga façana lateral, que s’estructura seguint el traçat inicial del carrer Picasso, resta visible que l’edifici té dos sectors diferenciats. El sector oposat a la façana -a llevant- té una galeria d’arcs de mig punt a la tercera planta.


El mur posterior dóna a un pati envoltat de magatzems i naus industrials afegits posteriorment, formant un conjunt caòtic i sense interés que es troba en força mal estat. L’interior ha estat modificat en utilitzar-lo per a usos industrials.

La façana ha estat recentment molt mal restaurada, tant pel color com pel tractament dels emmarcaments de pedra de les obertures i els carreus en general

La fàbrica Gallart era una de les dedicades a la producció de maquinària per a la indústria surera.

Els catalans hem de recordar en tot moment que , QUI PERD ELS SEUS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT.

dimecres, 25 de gener del 2017

LA CASA JOSEP GENÍS SAGRERA. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar unes fotografies de la Casa Genís, a la cantonada dels carrer Cervantes i carrer Botines de Palafrugell.


Reprodueixo de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

Casa de tres plantes, formant cantonada. Obertures als baixos d’arc rebaixat, balconades al primer pis i simples finestres al segon. Hi destaca una torreta octogonal sobre la teulada, damunt l’espai de l’escala central. Es coronada per una balustrada i al centre per una pilastra que té al cim una esfera damunt la qual hi ha la figura d’un àngel. La seva silueta és una senya d’identitat del paisatge urbà de la vila.


A l’antiga porta principal – després convertida en finestra, hi llegim: J.GENIS / 1867.


Al costat de la casa hi ha un pati-jardí clos amb tanca i portal, pel carrer Cervantes.

La casa ha estat rehabilitada l'any 2006. S'ha modificat lleument la distribució interior. Fins llavors es mantenia força bé la distribució d'espais original, si bé en un estat d'abandó.

La casa ha estat encertadament rehabilitada els anys 2005-2006.

Els Genís han estat un llinatge d’industrials surers, vinguts d’Agullana. Establiren a Palafrugell la primera indústria dedicada a l’exportació directe a gran escala, amb filials a diferents països europeus.

El seu fundador fou Antoni Genís i Balló que vingué des d’Agullana –on ja havia establert una casa de tapera l’any
1785- a principis del Segle XIX coincident amb una alça del comerç dels taps.

El seu sistema de gran producció començà a estalviar als tapers d’acudir a la fira de Bellcaire de Provença. Es dedicà en els primers temps al comerç del corall.

L’any 1809 heretà el negoci Josep Genís i Miró que poc després inicià la representació d’una important firma de París.

Posteriorment Josep Genís i Sagrera (1838-1898) donà un gran impuls a l’empresa (Genís i Cia).

La fàbrica Genís era situada a l’altre costat del mateix carrer Cervantes. L’empresa, en els darrers temps en crisi, s’extingí als anys 1970. La finca de la fàbrica fou adquirida per l’Ajuntament; actualment hi ha instal•lat part del Centre Cívic i L’Arxiu Històric Municipal. Hom ha respectat al màxim l’estructura de la factoria tapera.

Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com , hem de recordar en tot moment que , QUI PERD ELS SEUS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT.

COOPERATIVA LA ECONÓMICA PALAFRUGELLENCA / BIBLIOTECA PÚBLICA. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar unes fotografies de la finca que va acollir la Cooperativa de consum L'Econòmica Palafrugellenca, de la que ens diu patrimoni Gencat en relació a la seva història ; fou la tercera que es funda l’any 1865, als Països Catalans i a l'Estat, seguint els principis difosos per Fernando Garrido Tortosa, (Cartagena (Múrcia), 6 de gener de 1821 - 3 de juny de 1883) segons el model implantat el 1844 pels teixidors de Rochdale. Actualment és la degana de les existents. La constituïren 78 famílies d'obrers suro-tapers que tingueren el primer local a l'entrada de la fonda de Ca la Pepa. Entre els fundadors destaca el primer secretari Francesc Clarà Carreres que aconseguí salvar molts entrebancs inicials; el seu retrat presideix la sala principal. Hom hagué de fer front a la terrible oposició dels botiguers que el 1874 aconseguiren la dissolució de la societat, només formal ja que continuà girant a nom del president com "Tienda de Rafael Martinell", situació de poca durada, si bé les dificultats seguiren durant temps. Aviat esdevingué una entitat potent; absorbí una altra cooperativa local, "La Reformadora", creada el 1885, mentre "La Confianza", del 1887, desaparegué. Els anys 20 representen un moment d'esplendor que permeté la construcció de l'edifici descrit. Desprès de la guerra del 1936-39 perdurà sense respectar els principis cooperatius ni els estatuts, a mans d'una junta dominada per un personatge afecte al règim polític imperant que en capitalitzà tota activitat. No es perdé, però, el patrimoni i l'any 1976 un grup de fills d'antics socis pogué recuperar l'entitat i redreçar-la. Compta avui amb uns 800 famílies associades.

Es important esmentar que de l'àmbit de la Cooperativa L'Econòmica Palafrugellenca en sorgí una de les primeres experiències de cooperativa de producció industrial del país i la primera del sector surer, "La Industrial Surera", fundada el 1886 per obrers republicano- federals, la qual perdurà fins a la fi del segle XIX.


Façanes als carrers Sant Martí i Botines; pla quelcom irregular originat pel traçat del darrer vial esmentat. Una sola planta; coberta a quatre vents al centre de la qual s'enlaira una llanterna, a mena de prominent cimbori, que serveix de claraboia a la sala gran, destinada a la venda, que domina la distribució interior. Al carrer Sant Martí, gran portada d'arquivoltes fetes amb ceràmica verda, amb referències al romànic; coronament amb motius geomètrics en pedra.


Al carrer Botines, altra entrada amb el nom de l'entitat en rajola policroma; plafons amb relleus d'argerates de Quart al•lusius als oficis. A l'interior hi ha columnes estriades amb terra cuita de Quart, arrimadors de rajola vidriada i plafons de rajoles policromes, de tema floral al vestíbul i relatius als articles de consum als taulells interiors.


Murs de pedra i ciment, remolinats i enlluïts amb diversitat d'acabats i acoloriments.


El teulat de la llanterna és rematat per una gerra verda decorativa. Sobre la portada del carrer Botines hi ha un carener i un sector de coberta fet d'escames ceràmiques, on hi figura, en un requadre, l'any 1927 (no és visible des del carrer; només des dels pisos de les cases d'enfront). L'edifici ha sofert alteracions d'escassa importància; la més significativa al local destinat a carnisseria.

Reprodueixo de la fitxa del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=PALAFRUGELL&page=1&pos=5

L'any 1926 Rafael Masó i Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - 13 de juliol de 1935 reforma un edifici preexistent, per convertir-lo en cooperativa de consum per a la Societat La Econòmica Palafrugellense.

Edifici de planta baixa situat en el xamfrà entre els carrers Sant Martí i Botines, distribuït en dues parts: una de despatxos i una altra, de molt més gran, per a botiga, magatzems, forn... El conjunt presenta coberta a quatre aigües al centre de la qual sobresurt una llanterna, a manera de prominent cimbori, que serveix de claraboia a la sala gran.

A les façanes destaca l'ús de la ceràmica vidriada. Al carrer Botines s'aprecien els plafons amb relleus d'argerates de Quart al•lusius als oficis, obra de Jaume Busquets i Mollera (Girona, 1903 - Barcelona, 1968). La façana del carrer Sant Martí presenta gran portada d'arquivoltes fetes amb ceràmica verda, amb referències al romànic, i coronament amb motius geomètrics de pedra.

A l'interior hi ha columnes estriades de terracuita de Quart, mitges parets enrajolades amb ceràmica vidriada i plafons de rajoles policromes: de tema floral al vestíbul i relatius als articles de consum als taulells interior


El primer projecte és de 1924-1925 i el segon, i definitiu, del 1926. Les obres es duen a terme a partir de juliol de 1926 i finalitzen el 1927.

L'edifici havia sofert alteracions d'escassa importància, la més significativa al local destinat a carnisseria, fins l'any 1985.

L'any 2000 l'arquitecte Jordi Casadevall Dalmau reforma l'espai per ubicar-hi la biblioteca pública de Palafrugell.

Aquest edifici combina la ceràmica del taller de Can Marcó de Quart amb ceràmica vidrada de la Gabarra de la Bisbal. El mateix Rafael Masó i Valentí (1880–1935) dissenyava les peces ceràmiques.

Després de la rehabilitació que l'ha convertit en biblioteca, no es conserven els taulells ni les peces ceràmiques ni el terra ni la fusteria de l'entrada.

De lectura obligada l’excel•lent treball de l’ ALBERT ]UANOLA I BOERA, COOPERATIVA L'ECONOMICA PALAFRUGELLENCA (1865 • 1990)

Cal recordar en tot moment, QUI PERD ELS SEUS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT.

dilluns, 23 de gener del 2017

ESGLÉSIA DE L’ANTIC MONESTIR DE SANT MIQUEL DE FLUVIÀ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa repeteix la fotografia de l’església de Sant Miquel de Fluvià, que feia l’any 1917 el Josep Salvany Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929), l’afegit dels fils forma part del ‘tribut’ que paguem al REINO DE ESPAÑA



Patrimoni Gencat ens diu que el monestir de Sant Miquel de Fluvià va néixer com una dependència del de Cuixà, que posseïa aquest indret com a mínim des del 1011, data en què ja existia un petit nucli de població amb la seva església. L'any 1045 es consagrà el terreny on s'havia de construir el nou monestir, cerimònia a la qual assistí Oliba, abat de Cuixà i bisbe de Vic. El 1066 es consagrà l'església, a la qual s'afegí el campanar a principis del segle XII.

Les dades documentals sobre la vida del monestir són molt escadusseres. Tot i això, sembla que al llarg del segle XII i bona part del XIV, assolí un creixent prestigi i arribà a ser una comunitat religiosa potent, rica i pràcticament independent de la seva teòrica superior de Cuixà. A la segona meitat del segle XIV, amb l'inici de la crisi medieval catalana, també començà la decadència del monestir, que patí lluites internes i externes i una creixent decadència econòmica.

El conjunt monàstic fou sotmès a una important reforma arquitectònica al segle XV. En aquest moment, es converteix en una fortalesa i s'enderroquen bona part de les seves estructures. El campanar va ser sobrealçat, fortificat amb espitlleres, merlets i petites corseres, i fou unit a l'església. Aquesta també va ser sobrealçada en la seva part superior, eliminant la coberta basilical, i reforçada amb merlets i espitlleres amb batiportes. Finalment, el conjunt va ser envoltat per un fossat.


Durant el segle XVI aquest fossat fou reomplert, aprofitant els enderrocs anteriors. En les excavacions arqueològiques realitzades s'hi han localitzat nombrosos materials procedents de l'antic claustre. Aquesta zona, va ser utilitzada com a cementiri entre els segles XV i XVII. L'any 1532 es va refer la portalada, amb la construcció d'una porta gòtico-renaixentista. Per aquestes dates també va ser substituïda la coberta. Així doncs, l'església de Sant Miquel de Fluvià va ser restaurada de forma generalitzada a principis del segle XVI. Posteriorment, es va construir una nova sagristia, amb l'amortització d'una de les absidioles laterals, possiblement al segle XVIII.

L'any 1592 el monestir fou unit a Sant Pere de Galligants, juntament amb el de Sant Miquel de Cruïlles.

El 1835 fou desamortitzat. Actualment només perviu l'església i alguna resta de les antigues dependències monàstiques. Entre el 1981 i el 1988 es realitzaren algunes intervencions d'impermeabilització; la més important, del 1988, afectà la zona de la torre del segle XII annexa al mur de l'església.

Al llarg dels darrers anys s'han realitzat diverses actuacions arqueològiques i restauradores, que han permès posar en valor aquest monument i conèixer millor la seva història. Una de les troballes més importants ha estat la redescoberta del fossat que envoltava l'església en ser fortificada, que ha estat parcialment restaurat i condicionat.

Havia documentat l’edifici de l’escola publica anterior a la dictadura franquista que a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Fluvia&page=1&pos=3

Descriuen així; edifici de planta baixa. Façana organitzada a partir de tres arcades de mig punt sostingudes per columnes helicoïdals fetes de rajol, que donen lloc a un porxo. Les arcades presenten decoració ceràmica. Façana coronada per un cos ondulant amb rellotge de sol al centre.

Construcció de principis de segle XX destinada a escola. Actualment (2004) l'edifici acull serveis municipals de tipus cultural.


No trobava cap dada del seu autor, i fins a la data de confegir aquests post, ni he rebut cap dada, ni des del Consistori de Sant Miquel de Fjuvià, ni des de la citadania santmiquelenca.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmazil.com

QUE EN SABEU DE L'ERMITA DE SANT NICOLAU DE BOÍ?. LA RIBAGORÇA SOBIRANA. LLEIDA. CATALUNYA

El Xavier Burcet Darde, publicava un fotografia datada a l’octubre 2016 de l’ermita de Sant Nicolau de Boï, que NO FORMA part de la relació de MONUMENTS d’aquell terme.


Llegia que es controvertit, que aquesta església sigui romànica, bàsicament perquè no apareix entre les monografies de la Catalunya romànica. Entenc que allò que no està catalogat com a romànic per Catalunya Romànica, no tant sols NO ÈS ROMÀNIC, sinó que clarament NO EXISTEIX, recordo almenys una església NO CATALOGADA en aquella obra, Sant Pere de Vilanova, que TOTHOM – imagino que fins la mateixa Catalunya Romànica – admet que ho és.

La descripció, feta amb bona voluntat, ens diu que Sant Nicolau de Boí és una ermita d'una sola nau i absis, situada al terme de la Vall de Boí, just a l'entrada de la zona interna del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici per la Vall de Sant Nicolau, a la que dóna nom , Pertany al territori de Boí, inclòs en l'antic terme municipal de Barruera.

Està en bon estat, i pel seu aïllament normalment sols està oberta el primer diumenge de juliol, quan els habitants de Boí fan un aplec i un dinar a l'ermita.

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com totes les dades històriques que es tinguin de Sant Nicolau de Boí

El Josep Sansalvador Castellet, del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin) em deixa un comentari al facebook :

apareix citada al ‘Inventari d'esglésies’ del Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930)

Vicenç Buron i Llorens (desembre del 1912 - juny del 2001) la inclou com ‘ romànica’ en el seu llibre "Esglésies romàniques catalanes. Guia"


Rebia una imatge des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), foto Josep Sansalvador Castellet – 12-VIII-1996 -, Capella de Sant Nicolau, Boí (La Vall de Boí), Situada a uns 600 metres de l’estany Llebreta , al Parc Natural d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Alta Ribagorça

diumenge, 22 de gener del 2017

QUE EN SABEU DE LA ‘CASA ANÒNIMA’ DEL CARRER DE LA FONT, 1-3 DE MASARAC?. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de la ‘casa anònima ‘ del carrer de la Font, 1-3, dins del nucli urbà de la població de Masarac, a la banda de llevant del municipi.




Patrimoni ens la descriu així; gran edifici envoltat de jardí i format per dos nuclis constructius diferenciats. A la banda de llevant hi ha l'habitatge principal, de planta irregular i constituït per diversos cossos. Presenten les cobertes de teula d'una i dues vessants, i distribuïts en planta baixa i dos pisos. A l'extrem est destaca una torre de planta circular, amb la coberta de teula. A ponent hi ha una terrassa al nivell del pis superior. En general, les obertures presents a l'edifici són de diversa tipologia. La torre presenta finestres rectangulars emmarcades en pedra, mentre que a la resta de la construcció les obertures són d'arc rebaixat i de mig punt i estan construïdes amb maons, exceptuant la façana de ponent que es correspon amb la part més antiga de l'edifici. L'altre nucli de la construcció està situat a la banda de ponent de la finca. Està format per dos cossos adossats, un d'ells amb coberta de quatre vessants i l'altre amb terrassa al nivell del pis. Presenten les obertures d'arc de mig punt bastides amb maons. El portal del número 1 és d'arc rebaixat i presenta una terrassa al pis delimitada amb una barana d'obra decorada. A la segona planta hi ha una galeria d'arcs de mig punt, actualment reformada.

La construcció està bastida amb pedra desbastada de mida mitjana, lligada amb morter de calç.
Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de la denominació de la casa, i de la seva història que s’intueix interessantíssima.

No trobava cap referència a l’escola pública anterior a la dictadura franquista; Masarac tenia un cens de 538 ànimes l’any 1857, això suposa que hi havia al voltant de 179 infants i joves per escolaritzar. Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges de l’edifici que acollia les escoles, i tota la informació que sigui possible, ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic per als catalans

Sempre és millor tenir la ‘visió barcelonina’ del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, que NO tenir-ne cap, com dissortadament acostuma a succeir; el feixisme feia una feina excel•lent en la destrucció de la memòria històrica d’una bona part dels pobles i viles de Catalunya, i la ‘democraciola’ que patim, persistia amb un "laissez faire, laissez passer" , que deshonra als que el practicaven i a Catalunya tota. Dissortadament no som encara, la gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, que anhelava el nostre ‘ Princep dels poetes’, Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985)

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MARTÍ . MASARAC. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de l’església parroquial de Masarac, a la comarca de l’Empordà sobirà, advocada a Sant Martí



Patrimoni Gencat ens explica que el temple està situat a la part més elevada del nucli urbà de la població de Masarac, a l'extrem nord-est del petit poblet.

Església d'una sola nau amb absis de planta rectangular capçat a llevant. La nau està coberta amb volta apuntada sostinguda per una cornisa motllurada, situada als murs laterals. L'absis és cobert amb volta de canó i l'arc triomfal és de mig punt, bastit amb dovelles de pedra. Al mur de migdia hi ha un gran arc de mig punt adovellat, encastat a mode de fornícula, amb la imatge del sant. Coincideix amb l'obertura tapiada del portal d'accés original a l'interior. El temple presenta quatre finestres que il•luminen l'interior. Dues es troben situades a l'absis, als murs de llevant i migdia, i la resta a la nau, a migdia i ponent. Són totes rectangulars, d'un sol biaix i amb forma de sagetera. La façana principal presenta un portal d'accés rectangular, amb els brancals i la llinda bastits amb carreus de pedra ben desbastats, tot i que la llinda fou restituïda. El marxapeu presenta la imprompta gravada d'una ferradura. Damunt del portal hi ha una de les finestres ja mencionades, bastida amb quatre pedres desbastades. La façana està rematada per un campanar d'espadanya de tres pilastres bastit amb carreus escairats i sense els arcs. Presenta una campana. Al mur sud de la nau hi ha ubicada una antiga porta d'accés al temple d'època romànica, actualment tapiada. És d'arc de mig punt adovellat, amb els brancals bastits amb carreus escairats, llinda i timpà llis. L'arc arrenca d'una imposta motllurada que segueix per damunt de la llinda. Cal destacar el mur de tramuntana de l'absis, donat que fou sobrealçat posteriorment, formant un característic paravent. Actualment, adossats a la façana de migdia del temple, hi ha dos murs de pedra amb una porta d'arc de mig punt a cada un. Ambdues estructures també s'adossen a la casa situada a migdia, coneguda com can Serra. L'interior del temple està completament arrebossat i pintat.


Fotografia de Jacob Casquete . 2009

La construcció és bastida amb pedres desbastades lligades amb abundant morter, A les cantonades hi ha carreus ben desbastats.

L'església de Sant Martí de Masarac apareix en el text d'una sentència de Carles el Calb datat l'any 844, a favor de l'abadia de Sant Quirze de Colera. Del document existeix una còpia del segle XIII. El text és una falsificació o bé una manipulació intencionada d'aquesta època, amb la finalitat d'atribuir-se, per part del cenobi, el domini de l'església.

L'any 1093, el bisbe de Girona Berenguer Guifré donà "Sancti Martini de Mesaraci" al monestir de Santa Maria de Vilabertran.

Figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, i en els nomenclàtors diocesans del segle XIV.

L'església fou parròquia fins el 1592, en què la titularitat passà a l'església de Santa Maria de l'Om. Actualment, el culte parroquial es torna a celebrar a Sant Martí, per la seva situació dins del nucli de la població.

Tot i que el temple ha sofert algunes alteracions, l'edifici manté l'estructura bàsica preromànica. D'aquest període resten els murs perimetrals i alguns elements com ara les finestres. Probablement la porta tapiada del mur de migdia, la primitiva, va ser substituïda per una porta romànica datada al segle XII.

No trobava cap referència a l’escola pública anterior a la dictadura franquista; Masarac tenia un cens de 538 ànimes l’any 1857, això suposa que hi havia al voltant de 179 infants i joves per escolaritzar. Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges de l’edifici que acollia les escoles, i tota la informació que sigui possible, ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic per als catalans

dissabte, 21 de gener del 2017

FARINERA LA SAGRERA/FÀBRICA DE CIMENT. TESTIMONIS DEL PASSAT INDUSTRIAL DE PONT DE MOLINS. L.’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica una fotografia de l’antiga farinera Sagrera, reconvertida primer en fàbrica de ciment, i avui en fantasma postindustrial.


http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Pont+de+Molins&page=1&pos=1

En diu ; conjunt format per dos edificis. Un de quatre cossos i planta rectangular, amb tres pisos d'alçada. Presenta façana arrebossada amb grans carreus de pedra, obertures rectangulars amb arc escarser i frontó curvilini al centre. L'altre edifici, de planta i pis, presenta aparell de pedruscall amb carreus ben escairats a les cantonades i emmarcant les obertures, que són d'arc escarser. Coberta a quatre vessants amb detalls ceràmics en el carener.
Patrimoni Gencat explica que està ubicada al barri de Molins de dalt, que representa el nucli originari del poble de Molins.

El lloc de Molins, topònim que fa referència a la gran quantitat de molins que hi havia al poble, és documentat al segle X com a una de les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes. També apareix en una de les epístoles del papa Benet VII de l'any 974. Igualment, en un precepte de Lotari de l'any 982 es mencionen aquestes possessions a Villa Molinos.

El poble va formar part del municipi de Llers fins el segle XVIII, sent la capella de santa Maria sufragània de la parròquia de Llers. Igualment, el castell de Molins formava part de la xarxa de castells de Llers que controlaven les fronteres del comtat de Besalú i Empúries.

El terme estava format pel mencionat nucli i les masies disperses que aprofitaven els recursos hidràulics de la Muga i l'excel•lent via de comunicació que representava l'antic Camí de França, possiblement hereu del traçat de la Via Augusta romana. Aquest camí, a més, establia la frontera física entre els comtats de Besalú i Empúries.

Les cases conservades a Molins de Dalt, són datables majoritàriament entre els segles XVII-XVIII, sent molt probable que haguessin estat construïdes sobre antigues edificacions medievals.

Concretament segons el fons documental del COAC, Can Sagrera és una antiga farinera bastida a finals del segle XIX que fou reconvertida posteriorment en fàbrica de ciment. En una llinda es pot apreciar la data 1880, testimoni de l'any de construcció. Actualment resta deshabitada.

A diferència d'altres poblacions de la comarca, Pont de Molins va experimentar una etapa de creixement entre el final del segle XIX i el segle XX degut a la seva proximitat amb Figueres i les seves vies de comunicació.

divendres, 20 de gener del 2017

FONDA/HOSTAL L’ESTRELLA. PALAFRUGELL. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes bellíssimes imatges del que Patrimoni Gencat, qualifica com a Casal; l’edifici del carrer de la Caritat, 61 – cantonada amb el carrer Quatre Cases, 13-17



I en fa la següent descripció; gran edifici de planta rectangular i teulada a dues vessants, amb el carener paral•lel a la façana principal. Totes les obertures són allindades i amb marcs de pedra regular, algunes amb ampits i motllures guardapols. Són remarcables les mènsules de les finestres de la planta noble, amb relleus de testes alades.
L'origen d'aquest edifici data del segle XVII (a una porta de la planta Baixa hi figura la data del 1609), tot i que amb el pas del temps ha experimentat diverses modificacions.


Ens agradarà tenir noticia DETALLADA a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquestes ‘modificacions’ darrera de les que intuïm l’actuació d’algun dels grans arquitectes de Catalunya

La publicitat ens fa una minsa descripció ; la Fonda l’Estrella, situat al poble de Palafrugell, està construït en un edifici, que data de 1609, i té una arquitectura única que inclou sostres de fusta originals i uns jardins magnífics.

L’Elena Horiuel Mató em feia arribar unes dades en relació al edifici de l’Estrella; data del 1605 0 1609, no es veu ben bé. Aquesta i altres quatre cases, situades a banda a banda del carrer de la Caritat, fora vila, van donar nom a l’actual carrer de les Quatre Cases. Sembla que aquesta podria ser l’antiga casa Salomó, família que cobrava els censos en aquesta zona.

No se sap ben bé quan aquest casalot va començar a funcionar com fonda, se’n coneix però, els noms dels darrers propietaris. Entre el 1880 (aproximadament) i el 1926, la propietària fou l’Antonia Boadella i Pifarré. Entre el 1926 i el 1931 fou en Jaume Suquet, que va edificar unes construccions annexes a la casa (inicialment de planta rectangular), per tal d’ampliar i modernitzar les instal•lacions, com ara cuina, banys, safarejos i sis habitacions sobre un porxo ben alt per permetre el pas de carros i tartanes.

El 1931 l’Estrella passa a ser propietat de la família Capellà. Durant el període fosc de la guerra civil l’edifici fou greument espoliat. Portes modernistes, vitralls, mobles, làmpades, van desaparèixer per no tornar mai més.

El 1943 en Claudi Mató Vila va comprar l’Estrella i va fer construir els arcs neomudejars que han donat encant i personalitat a l’edifici. La seva idea la van dur a la pràctica els paletes /mestres d’obra Pere i Miquel Pagès. Els tres anys de guerra al Marroc on va fer el servei militar en Claudi Mató, més la seva gran afició a lectura de llibres de viatges devien ser les seves fonts d’inspiració.


La casa encara és de la família i no ha sofert canvis estructura’ls importants.

dijous, 19 de gener del 2017

QUE EN SABEU DE L’AUTOR DELS EDIFICIS DE LA COOPERATIVA AGRÍCOLA DE PALAU-SAVERDERA?. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica una fotografia de l’edifici de la Cooperativa Agrícola, situat al començament del nucli urbà de la població de Palau-saverdera, al costat de la carretera GI-610. Adossat a l'antic celler d'oli de la vila.


Patrimoni encat explica que és un edifici de planta irregular format per tres grans cossos rectangulars adossats, dos en paral•lel i un altre de transversal a la part posterior. Les tres naus presenten la coberta a dues vessants de teula, tot i que les dues principals ho amaguen darrere dels coronaments de les façanes. L'edifici principal, on hi ha la botiga, està distribuït en una sola planta, amb les obertures d'arc rebaixat amb l'emmarcament d'obra. La part superior de la façana presenta una barana amb gelosia, amb un plafó central circular decorat. A l'interior, el sostre és de maó pla sostingut per una encavallada de fusta i hi ha les botes de vi. La construcció és de pedra sense treballar lligada amb morter. L'edifici del costat presenta planta baixa i pis, amb les obertures rectangulars i amb el mateix tipus d'emmarcament, tot i que les finestres del pis presenten guardapols. La façana està rematada per una cornisa motllurada que sosté un coronament esglaonat als extrems i amb un plafó central circular també. La façana posterior manté la mateixa testera i presenta un portal d'arc rebaixat per accedir-hi, en canvi, la façana lateral només repeteix el coronament esglaonat. Les façanes principals d'ambdós edificis estan arrebossades i pintades, de la mateixa manera que els marcs de les obertures.

La nau posterior té un ús funcional i no presenta cap tipus d'element decoratiu. Dos petits cossos de totxo se li adossen als extrems est i oest.

La cooperativa agrícola es va formar el 1933 i s'establí en aquest edifici, on ja s'elaboraven i comercialitzaven anys abans, productes agraris.

A l'arxiu del Col•legi d'Arquitectes de Barcelona es conserva el projecte original del celler, de Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), de l'any 1920, que no es va arribar a dur a terme.

Cal esmentar com a anècdota que, vers el 1945, l'arquitecte Pelayo Martínez Paricio (Figueres, 1898-1978) en projectà una ampliació amb una nau adossada que mai no es va construir.

És del TOT INCREIBLE que es desconegui l’autor d’aquests edificis, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANT JOAN BAPTISTA DE PALAU-SAVERDERA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de l’Església de Sant Joan de Palau-saverdera, o Església de Palau, situada dins del nucli urbà de Palau-saverdera i delimitada per la Plaça de l'Església i pel carrer de l'església, propera a l'accés principal al nucli. El costum – mal costum – d’aparcar davant dels edificis qualificats com ‘monuments’, i més quan es tracta d’esglésies, el podem considerar irrespectuós?.



Patrimoni Gencat ens diu que és un temple de planta basilical formada per tres naus paral•leles amb tres absis semicirculars orientats a l'est. La nau central està coberta amb volta de canó i tres arcs torals de mig punt sobre pilastres adossades. Les naus laterals també presenten tres arcs torals sobre pilars i estan cobertes amb volta d'arestes a la part de llevant, volta de quart de cercle a la part oest i volta de canó la resta de l'espai. La coberta és única per a les tres naus, de doble vessant i coberta amb lloses de pissarra, igual que els tres absis. Els arcs formers primitius que comunicaven les naus foren substituïts tardanament per altres de rebaixats sobre columnes cilíndriques. Dels primers encara s'aprecien vestigis a l'interior de la nau. A l'extrem occidental de les naus hi ha dues capelles laterals, de construcció més tardana, a mode de transsepte. L'aparell és de carreuons petits i rectangulars de granit i pissarra, desbastats. La capçalera presenta decoració llombarda d'arcuacions entre lesenes a l'exterior, i també a l'interior de l'absis central, el qual exteriorment també incorpora grans finestres cegues.

L'obertura de les finestres romàniques -una a cada absis -és de doble biaix, amb arc extradossat amb fragments de bipètals romans. N'hi ha una de cruciforme al mur oriental del temple. A la façana oest s'hi va afegir una mena de pòrtic clos, modern, que fou enderrocat. Al centre del mur hi ha una gran finestra cruciforme i, a banda i banda dues finestres més d'arc rebaixat de pedra. Per damunt seu hi ha el campanar d'espadanya, format per tres pilars de pedra amb els arcs bastits amb maons. Hi ha dues campanes. L'entrada actual al temple es fa per la façana sud. Es tracta d'un portal d'arc de mig punt adovellat, en part reconstruït.

A l'interior del temple es conserva una pila baptismal monolítica, sense decoració, en forma de gran copa ovoide, actualment col•locada a l'absidiola meridional.


fotografia de Jacob Casquete. 2008

L'església de Palau fou bastida entre els anys 1022 i 1070, dates compreses entre la consagració del monestir de Sant Pere de Rodes i el primers temples empordanesos.

Possiblement, el primer senyor alodial que promogué la construcció de l'església va ser l'avantpassat de Bernat Palau. Aquesta s'emplaçà al solar d'una antiga vila romana, bastida pels antics pobladors de Palau que utilitzaren granits de la contrada, i morter procedent del Forn de Calç.

L'església primitiva consistia en un petita planta rectangular mancada de creuer, amb l'entrada situada a llevant i sense les actuals capelles naturals, sagristia ni transsepte, amb voltes de canó i pilars cruciformes que sostenien els vuits arcs formers existents, molt més baixos i pesants que els actuals.

Cap al final del segle XV, l'església de Palau va rebré una donació de setze lliures a mans de l'esposa de Ramon de Palau que probablement anés acompanyada de la construcció d'un altar, que podria correspondre a l'actual capella dedicada a la Verge dels Àngels situada a llevant.

Durant la visita pastoral l'any 1547 es va inventariar els objectes religiosos. D'aquest inventari es pot deduir que el campanar no era l'actual i presentava una estructura capaç d'acollir quatre campanes.

No va ser fins el principi del segle XVI que es va fer la gran reforma de l’església donada tant per la dèbil estructura interna com pel creixement demogràfic que va patir Palau-saverdera. Aquesta reforma va reduir les arcades de cada lateral de quatre a dos i els pilars que la sostenien que passaren de sis a dos. Aquesta reforma va resultar en dues obertures més àmplies i lluminoses que les actuals que a més milloraven la comunicació i la capacitat. L'enorme pes de la volta obliga a reforçar la sostrada amb arcs torals, recolzats sobre el pilars cilíndrics que encara avui es poden veure. També s'hi bastí la capella d'arc apuntat , dedicada a la Verge dels Dolors. Aquestes obres van ser enllestides com a mínim abans del 1600, data en la que el bisbe concedí llicencia per beneir una campana. El mateix segle se'n concedí una altra llicencia per beneir una segona campana i repara la sagristà.

L'any 1740 per ordre episcopal es va iniciar la construcció de la sagristia així com altres reformes internes: "(...) fer una nova sagristia en el temps de dos anys, emblanquinar i embrocar les naus laterals, posar vidres a l'oest del frontispici i del presbiteri, per evitar que el vent consumeixi més cera, més oli i perjudiqui el vestuari (...)".

Al final del segle XIX, donat el creixement demogràfic del poble, l'església es va quedar petita i es va considerar l'idea de bastir una nova parròquia en els terrenys dels barons locals: "(...) el terreno es de propiedad i pertinencia de la iglesia parroquial por haber sido cedido a la misma por los ascendientes de los marqueses de Valderas, segun es publico y notorio al objeto de edificar un nueva iglesia per ser incapaz y deficiente la existente (...)". Aquesta primera idea va quedar paralitzada i es va optar per reformar i ampliar el vell edifici romànic. En les obres iniciades el 5 de juny de 1899 es va allargar la nau central obrint un gran portalada al mur frontal que comunica una porxada afegida a l'exterior, de la mateixa manera es va realitzar l’obertura d'una finestra, es van repicar les parets i emblanquinar l'interior, així com l'empedrament de la placeta entre l'església i la rectoria.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general ranco contra el govern LEGÍTIM de la II República, crim que el guanyadors descriuen ara com 'guerra civil', l'església va patir, com la majoria d'edificis religiosos, la crema d'imatges i altres objectes de culte, a més a més es varen fondre les campanes per l'obtenció de munició. No va ser fins el maig del 1962 quan va ser restituïdes les campanes gràcies a la donació del Sr. Lorda. Dos grans campanes de 425 i 300 quilos respectivament. Altres obres a mencionar que es van realitzar a aquesta dècada són la construcció d'un garatge annexat al mur de tramuntana juntament acompanyat d'una escalinata d'accés al campanar.

Per últim trobem que l'església ha estat restaurada pels serveis de la Diputació de Girona, les obres s'inauguraren el 29 d'agost del 1981, diada de la festa major local. A més d'enderrocar el pòrtic o cancell, refer el frontis i reconstruir la porta lateral, es substituí la teulada per coberta de lloses, s'enrajolà interior amb ceràmica moderna (gres) i es llevaren els gruixos d'arrebossat, s'enderrocà una sagristia, una escala exterior i un garatge adossats. Hom descobrí escassos rastres de pintura mural romànica, visibles en una part de l'absis major. Algunes solucions puntuals entenem que poden ésser considerades d'encert discutible.

Al reduït text del programa de la inauguració hi llegim "Es feren estudis sota el paviment i les excavacions demostraren que l'església fou bastida sobre una antiga vila romana." (no s'han publicat fins ara les resultats d'aquesta excavació arqueològica).

TORRE DEL CASTELL DE PALAU-SAVERDERA, DITA ARA DE LES HORES O DEL RELLOTGE. PALAU-SAVERDERA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica una fotografia de la torre coneguda ara com del Rellotge o de les Hores , restes del Castell de Palau-saverdera, situada al nucli antic de la població, a l'actual Plaça Major, localitzada al sector est del nucli urbà. Delimitat per la Plaça Major, el rec de Sant Onofre i el carrer de Puigmal.


Patrimoni Gencat explica que la torre formava part l'antic castell de Palau-Saverdera bastit en època baixmedieval. Es conserven tres de les quatre torres cantoneres que delimitaven el perímetre del recinte fortificat, el qual era rectangular. La més destacable és la torre de les Hores, de planta quadrada i bastida amb pedra sense desbastar (granit i pissarra) lligada amb morter, amb les filades totalment irregulars. La torre mesura uns catorze metres d'alçada per uns quatre metres i mig d'amplada, i es troba una mica atalussada a la part inferior. El coronament, refet amb posterioritat, es troba emmerletat i acabat amb rajols de maó plans. Alguns merlets estan bastits en pedra, mentre que d'altres han estat restituïts i arrebossats. Actualment, en aquest espai s'ubica la campana del rellotge. A la façana que dóna a la plaça, la torre té una petita porta d'arc escarser, amb la llinda bastida amb còdols disposats a sardinell i un rellotge emmarcat a la part superior de la façana. En canvi, a la façana sud només hi ha una petita finestra d'obertura quadrada.

La torre té adossat per la banda est un petit cos bastit amb pedra i amb la coberta a una vessant de teula. Es troba alineat amb la façana est de la torre i l'única obertura present és una finestra d'obertura rectangular, probablement posterior, amb els brancals i la llinda bastits amb maons a cantell. Aquest petit cos està adossat a la part davantera d'una llarga crugia de planta rectangular, amb la coberta a dues vessants de teula, disposada a la part posterior de la torre. La façana que dóna al rec es troba arrebossada i pintada de blanc. Destaquen les obertures de la primera planta, totes rectangulars i amb guardapols motllurat sostingut per mènsules. La porta té sortida a un balcó corregut amb barana de ferro i pis sostingut per revoltons. A la façana oest es localitza una de les torres circulars del recinte, bastida amb pedra i coberta amb teulada a una vessant de teula. A la façana que dóna a la plaça, amb parament de pedra vista, l'edifici conserva una finestra d'obertura quadrada amb llinda de pedra i, a la cantonada est, l'escut de pedra dels Vilarig.

L'altra torre circular està ubicada més a l'oest, amb accés des del carrer Puigmal, 2 i compta amb les mateixes característiques constructives que l'anterior. Les tres torres, juntament amb els edificis que actualment les uneixen, formen un recinte més o menys rectangular, que probablement correspon a la mateixa planta original del castell. L'actual façana a la plaça Major es troba absolutament transformada pels edificis construïts a mitjans segle XX.

Pel que fa l'escut heràldic present a la façana amb la plaça, cal dir que es troba esculpit en pedra calcària i representa l'emblema dels Vilarig. Hi ha representat un escut de set faixes en ziga-zaga, acompanyat per un cavaller amb elm envoltat de motius ornamentals, en relleu.


El Castell de Palau es va bastir a principis del segle XV durant el mandat dels Vilamarins, per substituir l'antic castell ubicat entre el carrer del Rall i can Mericano, encara que la Torre de les Hores ja existia prèviament donat que possiblement formava part de la primitiva xarxa defensiva.

Algunes de les figures històriques remarcables que van utilitzar-ho de residència permanent hi trobem a en Ramon Sagarriga, Elionor de So i de Castro, muller de Bernat II de Vilamarí; el seu cunyat, el capità Yvany de Castro; Constança de Vilamarí i altres Vilamarins que hi habitaren temporalment.

El castell original abastava una superfície semblant a l'actual amb la mateixa disposició rectangular i coronat per quatre torres cantoneres, tres d'elles de planta circular i l'altre planta quadrangular.

Al voltant del inici del segle XVII, el castell va ser arrendat a diferents masovers, assegurant-se així tant el profit econòmic com la conservació de l'immoble.

Durant aquest període es varen introduir vàries reformes de l'edifici com la disminució de l'alçada de les dues torres circulars bastint una teulada i evolucionant una cap a un paller i l'altra a cambra. D'altre banda la torre de llevant ja havia estat enderrocada prèviament. Altres part de l'edifici, com és el cas de la presó, continuar tenint ús fins el segle XIX: "(...) se conferí en los presos de dit lloch i prenent les claus de dites presons obrí i tancà les portes de aquelles (...)".

Cap l'any 1832 Francisco Caussa, procurador del marquès de Dosaigües sol•licitar al noble reformar el corral bastint un portal, tal como queda documentat "(...) para impedir el que roben los corderos al colono, pues con un mes le han robado dos y el año pasado también se los pillaron (...).

Posteriorment l'any 1845, l'heretat del castell passa a mans de Ramon Viussà, veí de Montmajor, al terme de Sant Joan de Closes. Aquest acte quedà documentat i testimoniat pel notari de Castelló Miquel Carbonell i signat per Joan Font i Amat, procurador del comte de Plasència: "(...) l'heretat anomenada lo castell, situada en lo poble de Palausabardera y son

El Castell de Palau es bastir a principis del segle XV durant el mandat dels Vilamarins, per substituir l'antic castell ubicat entre el carrer del Rall i Can Mericano, encara que la Torre de les Hores ja existia prèviament donat que possiblement formava part de la primitiva xarxa defensiva.

Algunes de les figures històriques remarcables que van utilitzar-ho de residència permanent hi trobem a en Ramon Sagarriga, Elionor de So i de Castro, muller de Bernat II de Vilamarí; el seu cunyat, el capità Yvany de Castro; Constança de Vilamarí i altres Vilamarins que hi habitaren temporalment.

El castell original abastava una superfície semblant a l'actual amb la mateixa disposició rectangular i coronat per quatre torres cantoneres, tres d'elles de planta circular i l'altre planta quadrangular. Actualment queda en peu la torre de planta de planta quadrangular, nomenada també Torre del Rellotge, i dos circulars, una d'elles integrada totalment al palau.

Al voltant del inici del segle XVII, el castell va ser arrendat a diferents masovers, assegurant-se així tant el profit econòmic com la conservació de l'immoble.

Durant aquest període es varen introduir vàries reformes de l'edifici com la disminució de l'alçada de les dues torres circulars bastint una teulada i evolucionant una cap a un paller i l'altra a cambra. D'altre banda la torre de llevant ja havia estat enderrocada prèviament. Altres part de l'edifici, com és el cas de la presó, continuar tenint ús fins el segle XIX: "(...) se conferí en los presos de dit lloch i prenent les claus de dites presons obrí i tancà les portes de aquelles (...)".

Cap l'any 1832 Francisco Caussa, procurador del marquès de Dosaigües sol•licitar al noble reformar el corral bastint un portal, tal como queda documentat "(...) para impedir el que roben los corderos al colono, pues con un mes le han robado dos y el año pasado también se los pillaron (...).

Posteriorment l'any 1845, l'heretat del castell passa a mans de Ramon Viussà, veí de Montmajor, al terme de Sant Joan de Closes. Aquest acte quedà documentat i testimoniat pel notari de Castelló Miquel Carbonell i signat per Joan Font i Amat, procurador del comte de Plasència: "(...) l'heretat anomenada lo castell, situada en lo poble de Palausabardera y son terme que se compon de la casa, era, corral, junt a unes quatre vessanes sembrades, una pessa de terra horta en la qual existeix un viver, de una pessa de terra cultiva anomenada la vinya Gran, Ferriols, Terramala, los camps de la Argila, del Cementiri, del corral d'en Mercader, de puig de Llorí, del Camí Ral i de les Molas, la closa del Marqués, Canamera, una gran pessa a l'Estany, altra de muntanya dita lo Bosch del Senyor (...)".

Entre altres propietaris també figura Isidre Paltrer Noy, un palauenc dedicat a la docència a Girona ciutat que adquirí el 1912 tant el castell com les terres esmentades: (...) casa castillo ruinosas y una pequeña habitación situada en el pueblo de Palau Savardera, con cuatro vessanas de tierra lindante a oriente todo en la plaza mayor, con casa de Jaime Juncá y casa de Miguel Ortensi, por mediodia y poniente con casa y era de Juan Lile y por el norte con casa y huerto de Manuel Caussa (...)".

Set anys més tard el Palau va ser comprat per Tomàs Corcoll Vehí, nascut al mas Ventós i marit de Rosa Turró Parxés amb la que residia a Palau. Donat que aquest matrimoni no tingué descendència fou heretat pel Dr. Roca, metge local a Palau i encara actual propietari.

Cal mencionar que a la façana de llevant de la Torre de les Hores o del Rellotge es troba un escut en relleu, esculpit en pedra. Aquest és emblema dels Vilarigs, set faixes en ziga-zaga, envoltada per una decoració amb cintes.

Els Vilarig accediren al domini del castell de Palau-saverdera a mitjan segle XVI, no se sap per quin camí. Hi trobem com a senyor a Jofre de Vilarig i de Setantí, baró de Siurana i cavaller de l'ordre de Santiago, que testà l'any 1557 a favor del seu fill Francesc. La seva neta Isabel de Vilarig-Cruïlles i de Sinisterra, que testà el 1614, es casà amb Francesc de Lanuza-Montbui i de Grimau, baró de Monbui i de Llers i senyor de Ceret. L'any 1831 continuava encara unit als propietaris del castell de Vilarig, els Rabassa de Perellós.

Anecdòticament cal mencionar que es varen desenvolupar diferents activitats militars. Les més importants són datades al 1411, quan Ramon Sagarriga n'era el propietari i fou ocupat per l'exèrcit de Joan Vilamarí; i al 1462 quan el castell albergà tota la població local per tal de protegir-los durant el setge esdevingut a la Guerra Civil catalana.