L'edifici barroc estava orientat, com el seu predecessor del segle XVI, d'est a oest, amb la façana principal a ponent i la capçalera a llevant, amb un campanar sobre la part esquerra de la façana d'accés. L'aparell és de carreu regular de gres lligat amb morter de calç. Té un sòcol bisellat d'una alçada d'aproximadament un metre en les façanes d'època barroca. La teulada és a doble vessant amb el carener longitudinal.
La façana principal, que afronta amb el començament del carrer Major, conté la portalada d'accés, de gust classicitzant en forma de porta d'arc de mig punt flanquejada per pilars que sostenen un fris i un frontó de línies clàssiques en el timpà del qual hi ha una fornícula amb una imatge exempta de la Mare de Déu. Sobre la portalada i a mitja façana hi ha una rosassa, motllurada i amb traceria. La façana és rematada amb una cornisa de pedra que ressegueix les línies triangulars del capcer.
El campanar, a l'angle nord-oest de la nau central, és de planta octogonal, amb quatre obertures d'arc de mig punt i rematat amb una balustrada sobre una cornisa motllurada.
La façana nord, que afronta amb la plaça Major, i la façana de la capçalera, que afronta amb la confluència del carrer de Bonavista i el carrer de Catalunya, estan bastides amb el mateix aparell regular que la façana principal i només contenen tres senzilles obertures rectangulars en total. La capçalera és recta i l'únic element ornamental són els ràfecs del capcer de la nau central i els de les capelles laterals, disposats en dos nivells de maó i teula.
L'interior, que era cobert amb una volta de canó, a la qual s'obren les voltes de les capelles laterals, ha estat profundament modificat de manera que hi es difícil reconèixer-hi la distribució antiga: En la reforma i ampliació de 1966 es va tirar a terra el mur sud de la nau i es va construir una nova nau central cap al sud a partir del centre de la nau antiga, alhora que es va construir una nova capçalera sobre el mur nord, entre el campanar i la capçalera original. Aquests cossos constructius nous estant exteriorment arrebossats i pintats, oferint un xocant contrast amb les parts originals de l'edifici.
El lloc de Bellcaire fou conquerit pel comte d'Urgell Ermengol IV vers el 1091, però la inseguretat del lloc i els veïnatges de les islàmiques Lleida i Balaguer van fer que no es fes la repoblació definitiva i estable i, probablement, la construcció de l'església fins el segon terç del segle XII. De la primitiva església de Santa Maria només se sap que el 1171 era sufragània de la parròquia de Sant Salvador de Filella.
A la segona meitat del segle XVI esdevingué parròquia i és probable que s'edifiqués un nou temple o bé es reformés profundament l'antic per atendre les noves necessitats.
La refeta econòmica i demogràfica del poble a la segona meitat del s. XVIII es reflectí també en la necessitat d'un nou espai pel culte i aleshores el rector Jaume Feliu feu reformar i ampliar l'església cap a l'est a partir del 1763, donant-li la fesomia barroca que va tenir fins la segona meitat del segle XX.
A partir del 1966 es van fer malauradament les noves reformes que van suposar utilitzar l'edifici barroc com a capçalera d'un nou edifici, ampliat cap al sud, per a teòricament atendre les necessitats religioses de l'època. Aquestes obres de reforma foren, a més, pagades pel poble.
Quan al topònim el nomenclàtor Oficial ens diu ; Bellcaire, en la documentació antiga ja apareix la forma Bellcaire (Segle XI), grafia aglutinada dels mots bell i caire ʻbella obraʼ (en referència a la pedra tallada), que devia designar la torre primitiva, probablement és de procedència occitana; Urgell, determinatiu de lʼantic comtat dʼUrgell.
Avui, Bellcaire pertany a la comarca de la Noguera.
Encara que amb algunes excepcions, sempre trobem més dades de les esglésies, que dels edificis escolars Públics. Això ens confirma en la nostra tesis de que des de l’Administració Pública les escoles NO son una priorat.
Sembla que a Lleida això del Patrimoni històric i/o artístic els rellisca una mica.
El Concili d'Efes que es va celebrar entre el 22 de juny i el 16 de juliol de l'any 431 a Efes, va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge, així la denominació SANTA és sinó una heretgia, un intent evident de minimitzar la figura de la marededéu, i alhora una evident mostra de masclisme. Algú ho havia d’escriure
Tothom continua en estat de xoc, per les terribles noticies del genocidi ( planificat ) a l’Orienta mitjà.
https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/
El món va girar els ulls a l’holocaust – on s’eliminaven persones d’arreu - , i torna a girar-los a Gaza. Que la maledicció de Déu, caigui sobre els responsables per acció u omissió.
Que la Marededéu Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels armenis, amazics , gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, jueus, africans , sud-americans , afganesos, inuits, saharauis ... , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!
A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada