diumenge, 28 de juliol del 2013

EL COMUNIDOR DE SANTA MARIA DE PORQUERES. BANYOLES. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

N’he escrit en alguna ocasió d’aquests petits edificis, en forma de porxo obert a tots quatre vents, amb coberta de teula,  i situats  bàsicament  prop d’algunes de les nostres esglésies rurals.



Possiblement  però, algun dels lectors es preguntarà que és, i quina funció s’exercia des d’ un comunidor?

Quan els capellans anaven a les processons sota el pal·li, es pretenia alhora que dotar d’especial rellevància al Crist i/o a  l’advocació que es venerava, també dignificar davant la Comunitat la persona del sacerdot i/o prevere.

El comunidor servia específicament aquesta segona funció i atorgava  dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s'aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien [segle XIV; del cat. ant. concrear, concriar, provinents del. ll. concreare "crear alhora", amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats que les dispersin i les allunyin.

Servia per dir-ho en termes actuals com un ‘altaveu’ davant la divinitat.

Em sorprenia veure i sobretot sentir, com des d’aquí amb les mans obertes, amb els palmells mirant al Cel,  s’exclamava :

Que la maledicció de Déu caigui sobre el PP !!!!

Es feia un silenci pesat que semblava trencar una alenada d’aire que podríem interpretar com un , Amén !


Per intermediació de Maria feia arribar la meva habitual pregària a l’Altíssim;  Senyor, allibera el teu poble !

LES MARQUES MISTERIOSES A LES PEDRES DE SANT ESTEVE DE PELAGALLS. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

De les pedres amb marques radials de Sant Esteve de Pelagalls se’n ha escrit força vegades, repetint però majoritàriament el mateix missatge amb la tècnica del copiar/pegar, que res té a veure amb la Glíptica , o l'art de fer incisió, de gravar, sobre pedres, trobava entre altres :

rellotges de sol primitius:
http://www.romanicat.net/catala/inventari_esglesies/pelagalls/pelagalls_st_esteve_cat.htm
http://www.revistasio.cat/sio499/cultura.pdf
http://giliet.wordpress.com/tag/pelagalls/

Aqui un treball en el que es localitza una ‘marca’ similar a la façana de Sant Salvador de Concabella.
http://www.bernisol.com/Revista/Marzo06/primitivos3.pdf

A la pàgina del centre mediterrani del rellotge de sol, trobava un muntatge en que per donar ’força’ a la teoria del rellotge es simulava un gnòmon sense cap inclinació.
Es qualifica el rellotge com a ‘canònic’

http://www.rellotgesdesol-cmrs.org/php/cataleg/cataleg_fitxa.php?pais=catalunya&cataleg_ID=1067&cataleg_LOCALITAT=Plans%20de%20Si%C3%B3%20-%20Pelagalls&ordre=poblacio&idioma=castellano
Qualificats com ‘Rellotges de feina’ amb mateix muntatge groller del gnòmon sense cap inclinació ( que marcà únicament quan el sol està al zenit )
http://daunis-vendrell.es/visitas20102e/estevepelagalls.html

Descarto – personalment – que fessin la funció de rellotges de sol, i m’hauria agradat poder aturar-me per fer un tomb pel poble – i l’església – i d’adonar-me’n en la meva visita a Concabella de la marca a la façana de Sant Salvador.

L’existència d’aquesta marca a Concabella - també m’hauria agradat poder aturar-me per fer un tomb pel poble - dona versemblança a la hipòtesis de que estem davant d’una marca de picapedrer.

L’Anna Vilaró em confirmava l’existència d’ almenys una d’aquestes marques a la Capella del Cementiri d’Hostafrancs :
https://www.facebook.com/anna.vilaro.3/media_set?set=a.10200166349256634.1073741827.1088415945&type=1




Sou pregats de fer-nos llum – que de fum n’hi ha massa – a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Curiosament trobem en un entorn relativament proper els tres grans diaques que van donar la seua vida per Crist :

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/07/capella-de-sant-llorenc-de-ratera-els.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/04/sant-vicenc-de-concabella-la-segarra.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/07/sant-esteve-de-pelagalls-els-plans-de.html

CAPELLA DE SANT LLORENÇ DE RATERA. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, davant la refeta esglesiola de Ratera, dedicada a sant Llorenç , que apareix datada al segle XVIII ,i presenta una estructura ‘trentina’, i que segons llegim durant un període de temps, fou abandonada , i restà gairebé inactiva, que està avui feliçment restaurada, gràcies a la ‘santa obstinació’ del Josep Anguera i Salvado , que va engrescar en aquesta tasca a altres veïns del poble – ara barri - , i de l’ajuntament dels Plans de Sió, que mereix per això el tractament de ‘Magnífic’.


La Segarra és per mèrits propis la ‘paella’ de Catalunya, això explicaria potser la ubicació d’una esglesiola al costat de la carretera de la Ribera, a prop de la rotonda de la carretera de Tàrrega Guissona, dins el que fou terme de Concabella – ara Plans de Sió – on es venera la imatge de sant Vicenç, que a l’igual que sant Llorenç fou diaca , i patirem ambdós el suplici de ser cremats a la foguera.

Sant Llorenç és patró de la ciutat d'Osca, on es creu que van néixer i a Roma on va morir. És el patró dels bibliotecaris, cuiners i miners.

És l'advocat del foc i dels oficis que treballen amb el foc com els forners, terrissers o vidriers, per tal de demanar-li protecció davant els incendis. També se l'invoca per tal de demanar protecció contra els incendis als boscos, habituals en l'època de la seva festivitat.

Sant Vicenç descendia d'una família consular d'Osca, i sa mare, segons alguns, era germana del màrtir Sant Llorenç.

El Prefecte Dacià , va manar aplicar-li el suprem turment, col•locar-lo sobre un llit de ferro incandescent. Res però va trencar la fortalesa del màrtir que recordant el seu paisà Sant Llorenç, pati el turment sense queixar-se i bromejant entre les flames.

Sant Vicent és patró de Portugal, de la ciutat de València (Espanya) i de la ciutat de Vicenza (Itàlia).

L’església estava tancada, i sota un sol abrusador Ratera semblava un desert.

El Josep Anguera Salvadó ens feia arrbiar una imatge de l’interior d’aquesta Capella, a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Us deixem un enllaç als seus Goigs.

divendres, 26 de juliol del 2013

CAPELLA DE NOSTRA SENYORA DE LA SALUT. LA MOIXINA. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA

Els campanars deuen activar algun mecanisme en el meu interior, que em permet més que veure’ls , preveure’ls, com en succeïa en aquesta ocasió, quan sortíem del paratge de la Font Moixina el Josep Olivé Escarrñe, i l’Antonio Mora Vergés.

En la meva recerca d’informació trobava que s’aixecava per iniciativa de Mossèn Joan Delgar , rector de la parròquia de Sant Esteve d'Olot, "qui vegent que molts dels habitants del vehinat de las Deus, després del treball y fatiga de tot lo dia, se donaven la pena de fer mitja hora de camí al acabar el jornal per anar á la parròquia per a fer les devocions"; va acordar de construir-hi una capella i les obres començaren el 27 de setembre de 1883: Narcís Conill va fer donació dels terrenys i els veïns contribuïren amb les almoines i amb el treball.

El 15 d'octubre de 1884 la capella va quedar llesta per estrenar-se. Els documents diuen que "fou cap feyner y empresari Josep Carré de Ridaura".

En els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39, va patir una severa destrucció.

A l'any 1942 es va fer una primera restauració per part dels vencedors feixistes.


L'any 1984 va caldre fer una nova restauració. Se'n va encarregar la parròquia de Les Fonts i degut a la vinculació que la capella té dins la creativitat artística dels pintors olotins, es va demanar a tots aquells artistes que poguessin, de fer una donació d'una obra, per tal de fer una exposició i reunir diners per l'arranjament dels teulats i pintats de la capella. S’hi exposaven obres de Josep Berga i Boix (La Pinya, La Garrotxa, 25 d'octubre de 1837 - Olot, La Garrotxa, 8 d'octubre de 1914), Pere Gussinyé Gironella (1898-1980), Josep Pujol i Ripoll (Olot, Garrotxa 1905 - 1987), Ramon Barnadas Fabregas (1909-1981),...


Trobava uns Goigs d’aquesta esglesiola advocada a Nostra Senyora de la Salut , tinc la sensació personal que es troba avui com la major part d’esglésies ‘catòliques’ ‘ voltada de soledats’.

SANTA MARIA DE BESORA, DIE UNVOLLENDETE KIRCHE

Ens arribàvem fins al límit de la comarca d’Osona ( l’Osona sobirana ), a la zona coneguda com ‘el Bisaura’ que inclou terres de tres comarques i dos províncies, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, ens hi portava el desig de retratar les runes de l’església inacabada de Santa Maria de Besora.

Llegia que des de l’any 898, l'església de Santa Maria de Besora es trobava al costat del castell, en un indret poc accessible pels vilatans, que eren 270 al cens de l’any 1717 , 386 l’any 1787, i assolirien el nombre màxim – en tota la història – l’any 1857 , amb 638 habitants. Es tancava l’exercici 2012 amb 157 ànimes.

El creixement demogràfic doncs, és la raó única que va fer necessari la construcció d’un nou temple, que inicialment es va plantejar fer al Pla de Teià.

Em costava trobar les minses runes – no senyalitzades – d’aquest edifici que mai es va acabar, entre les causes que ho expliquen n’hi ha dues d’una certa entitat; en aquella època l’indret era un dels d'un dels millors – sinó el millor - camp de conreu de Besora; s’explica en termes de llegenda que cada nit desapareixien les eines per aparèixer a la sortida del sol on ara hi ha l'església, i que això era una manifestació de la voluntat de la Mare de Déu que indicava així on volia el seu temple.

La raó més generalment acceptada apunta al propietari del camp, com autor del ‘transport màgic de les eines ‘; avui quan l’activitat agrícola ha quasi desaparegut en aquestes contrades – en part per la pèrdua demogràfica humana, en part per l’augment exponencial dels senglars, i en la part més important per la desídia dels governs en relació al món rural - , costa de creure que succeïssin aquestes històries a la segona meitat del segle XVIII, quan amb els ‘diners d’Amèrica ‘ es projectava fer aquest temple que precedeix en pocs anys a l'actual construït el 1759.
Llegia – amb una certa estupefacció- que això representa la desvinculació definitiva del poble de Besora respecte del castell.

La descripció tècnica ens diu; estructura de planta rectangular, d'uns 88 m2. El fet que mai s'acabés la seva obra impedeix afirmar la situació de la porta d'accés, possiblement al sud. Amb una orientació amb la capçalera a l'est, en desconeixem el seu mur de ponent. L'absis era carrat i presenta una finestra al Sud. Els seus murs, de grans carreus de pedra lligats amb argamassa, tenen un gruix de 1,10 metres , aproximadament. S'abandonà la seva construcció quan aquests pujaven poc més de dos metres. Aquest és un factor important per a poder aprofundir en el procés i tècniques constructives de l'època.


No entrava dins al camp protegit per ‘vailets elèctrics’, així dits perquè s’han transferit al fil elèctric les funcions dels antics pastorets, i també perquè malgrat els pas dels segles allò del ‘transport màgic de les eines ‘ fa un cert respecte, oi ?.

EL MANSO CLARELLA DE SANTA MARIA DE BESORA. OSONA

Ens aturàvem a retratar el Josep Olivé Escarré , i l'Antonio Mora Vergés –com ho havia fet l’any 1910, Cèsar August Torras i Ferreri (1852-1923 ), el dit ara Manso Clarella que es bastia al segle XVIII – amb els diners d’Amèrica - amb una estructurà de planta quadrada , cobert a quatre vessants i amb una llanterna central. A la façana de ponent té un cos afegit, amb galeria d'arcs rodons.



Preguntava l’advocació de la Capella i no sabien – ho volien donar-me’n raó – , trobava que està o estava dedicada a Nostra Senyora del Roser.

L’aparent sumptuositat del entorn ens fa pensar que la propietat exerceix ara , més com a segona residència, que com a mas agrícola.

Ens agradaria tenir noticies de la història d’aquesta casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Jordà ens feia un comentari molt interessant:

El mas Clarella de Besora deu tenir uns mil anys d'història.

Les primeres dades sobre el mas són de l'any 1245 hi parlen sobre un tal Arnau de Pujalons; aquest , Pujalons, el nom original del mas i sembla ser que prové d'estar bastit sobre una zona de petits pujols.

La denominació de Clarella la va prendre a partir de la mitjania del segle XVI quan una pubilla Pujalons és casà amb un tal Pere Clarella i en poc temps es perdre el nom originari.

La nissaga Clarella va perdurar fins la dècada dels seixanta del segle XX quan Pilar Clarella va morir sense descendència; la propietat que constava de sis o set masos va passar a uns marmessors que la van vendre.

El comprador va esmicolar la propietat de manera que ara és a mans de diverses persones.

La casa mare en aquests moments es propietat d’un magnat dels EE.UU.

dijous, 25 de juliol del 2013

SANT JAUME DE BARRETÓ. LLAERS. RIPOLL. EL RIPOLLÈS. GIRONA

Ens arribàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, fins a la Capella de Sant Jaume de Barretó, a l’antic terme de Llaers, agregat avui a Ripoll, a la comarca del Ripollès, a la província de Girona.


Accedíem a l’interior gràcies a la Núria Coromina Fàbrega, masovera de la casa, que ens explica que fa més de 35 anys que no es fa culte – ni en la diada del Sant – en aquesta capella d’origen d'una nau amb volta clarament apuntada.


L'absis, separat de la nau pel presbiteri i un arc triomfal, és ornat amb una motllura quadrada i llisa.


El portal de migdia està tapiat.


L’accés es fa per la façana de ponent, que és coronada per un campaneret d'espadanya.

Consta com bastida a finals del segle XII, en qualitat de sufragània de Sant Bartomeu de Llaés o Llaers.

Va ser coneguda per Sant Jaume de Montbac o de Bonbac fins a finals del segle XVII.

A partir d’aquella data va ser restaurada va esdevenir capella particular del veí del Barretó.

En els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya, fou saquejada, i posteriorment va ser convertida en pallissa.


L’any 1975 fou restaurada i retornada al culte que dissortadament no va tenir continuïtat en el temps, potser pel despoblament del món rural, o per la caiguda de vocacions i la manca de sacerdots per atendre les necessitat dels culte, o per ambdues coses.

Felicitàvem al Jaume Coromina Fàbrega per mediació de la seva germana.

Des d’aquestes alçades deixàvem palès el nostre condol a les víctimes i familiars del descarrilament .

I demanàvem al bon Déu que la Justícia – en aquesta ocasió – arribi fins al final i esclareixi com es pot autoritzar un tram a 80 quilometres hores en un traçat d’alta velocitat.

dimecres, 24 de juliol del 2013

BASAURI / BESORA

Etimològicament de Bisaura, forma que apareix documentada en el segle IX i que, segons Coromines (Congr. Barc. 412), ve del basc basa uri-a, ‘la ciutat del bosc’.

Els bascos tenen un escut en el que surten tres arbres.

http://es.wikipedia.org/wiki/Basauri

En els escuts dels municipis catalans no hi ha cap símbol vegetal.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_de_Santa_Maria_de_Besora
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_de_Sant_Quirze_de_Besora

A la Comarca del Maestrat sobirà ( ells en diuen ALT ) segueixen el 'model català'

http://ilercavonia.wikia.com/wiki/Fitxer:Escut_de_la_Torre_d'En_Besora.svg

En això dels blasons – com en quasi tot a la vida – dos + dos , son de vegades 4, i de vegades 22.

dimarts, 23 de juliol del 2013

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ. OSONA

Anàvem el Josep Olivew Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, i teníem la fortuna de trobar oberta l’església construïda al segle XVIII segons el projecte del mestre d’obres Josep Morató i Sellés ( 1712-1968); les obres es dugueren a terme en diferents fases a causa d'alguns problemes i es feu càrrec del seguiment Josep Morató i Codina ( 1748-1826 ) , fill de l'autor del projecte.

Fou consagrada el 12 d'agost de 1780, encara que a la façana figura la data de 1779. El temple quedava incomplet ja que el projecte preveia la construcció de dos campanars simètrics. Finalment se n'erigí un de sols segons projecte de Francisco de Paula del Villar y Lozano (Múrcia, 1828 - Barcelona, 1901) de 1862.

L’any 1879 s'hi afegí la capella del Santíssim o capella fonda.



La descrpcipo tècnica ens diu ; edifici amb una nau central àmplia, amb corredors laterals i espais per a capelles. A la façana principal es troba la porta d'entrada d'arc rebaixat emmarcat per dues pilastres que aguanten un entaulament ple de volutes. Per sobre de l'entaulament hi ha una fornículaon llueix la imatge del Sant i una rosassa. La façana està rematada a la part central per una forma semicircular, està resseguida per una cornisa i queda rematada per tres pinacles acabats en boles. Tota la façana està arrebossada i pintada. El campanar té planta octogonal amb finestres d'arc de mig punt per col•locar les campanes; està rematat per una balustrada i del centre sobresurt altre cos més petit amb també obertures d'arc de mig punt i rellotges.

Els retaules, que ornaven l'església i havien estat tallats en els millors tallers vigatans, es varen malmetre en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39



Ens encenien les llums per tal de poder retratar l’interior d’aquest temple magnífic.

SANT JAUME DEL CANÓS. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

L’església – com la torre de l’aigua – estan fora del recinte de la vila closa.

El temple té una nau central i dues de laterals, amb coberta a dues aigües, àbsis recte i està construïda amb carreus i paredat, tot i que la façana principal presenta un arrebossat.




A la façana principal hi trobem la porta d’accés formada per un arc de mig punt adovellat, per damunt de la qual s'obra un òcul que proporciona llum a l'interior de l'edifici, on al costat esquerra s'hi adossa la torre-campanar de planta quadrada, que és d'època posterior a la construcció de la resta de l'edifici, concretament del segle XIX, i s'hi poden distingir tres cossos separats per motllures, amb obertures al tercer pis per ubicar-hi les campanes, i amb la presència d'una balaustrada superior.


La torre de l’aigua és una de les ‘boniques’ de la Segarra, i per descomptat cap dada de quan, i qui la va aixecar. Això és – encara – EL REINO DE ESPAÑA.

Sou pregats d’ajudar-nos en la tasca de recuperar la memòria històrica a l’mail coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE SANT PERE DE MULLER. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

S’acostuma a dir quan en un lloc hi ha poca gent que son ‘ quatre gats’, a Muller no teníem ocasió de veure cap persona, però em cridava l’atenció el gran nombre de gats, tants que fins i tot un surt en la fotografia que feia de la façana d’aquesta capella d'una sola nau, amb coberta a dues aigües i realitzada amb carreus de considerables dimensions, ben escairats però, irregulars, i disposats en filades amb tendència a la uniformitat.


A la façana principal, orientada a ponent i reformada tardament, apareix la porta d'entrada formada per un arc rebaixat i adovellat, amb la dovella central decorada per una gran voluta. Per sobre de la porta principal trobem una petita rosassa tancada per una creu de ferro forjat. Al capdamunt ens apareix un campanar d'espadanya de dos ulls i coronat per petits pinacles. A la resta de les façanes no hi ha cap més finestra, tret d'una petita obertura quadrangular que il•lumina la sagristia al cantó sud.


La soledat – com ho fa en ocasions el silenci – aclapara.

NOTRE DAME DU MONT-ROUGE. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

Ens costava – per les seves mastodòntiques proporcions – retratar aquesta església que fou refeta l’any 1872 – amb els diners d’Amèrica- , i que en aquesta població situaven - gràcies a Déu - a la part nova del poble, recordeu que a les Pallargues, es decidien per encaixonar-la.


Ens explica la descripció tècnica que l’element més destacable de la façana principal és la portalada realitzada amb un arc rebaixat amb la clau ornamentada, i envoltada per dues pilastres adossades que presenten l'estructura de base, fust i capitell d'estil corinti, per damunt de les quals apareix un frontó partit, interromput per un escut central, un sobre relleu buidat a la pedra, amb la lletra "M", una corona i sobre la inscripció "I.H.S.", amb la data de 1872.

Per damunt de la portalada apareix un rosetó ben treballat i damunt aquest hi ha una espitllera circular, elements situats en l'eix de simetria central. A les vores s'hi troba dues petites espitlleres verticals i entre la portada i el rosetó apareix un arc de descàrrega el•líptic per a la portada. La part superior de la façana està emmarcada per una cornisa, amb una gran voluta a cada banda; aquestes continuen el coronament lineal i inclinat fins a l'eix central, on hi ha una creu. A la part baixa del coronament hi ha un acabament i sobre la voluta, a igual distància entre la creu superior i l'acabament inferior, n'hi ha un altra. El campanar és de mitjan segle XVIII. De la base quadrada en el primer traç d'alçada, es passa a la forma octogonal i en tercer traç apareix l'obertura a les quatre cares base i un coronament a la part superior. Aquestes tres parts són emfatitzades per unes franges que envolten el campanar. El cobriment està fet amb una petita cúpula o estructura de fusta.

No podíem accedir a l’interior, com acostuma a ser dissortadament habitual.

TORRE DE L’ARBOÇAR JUSSÀ. AVINYONET DEL PENEDÈS SOBIRÀ

El topònim té una clara relació amb l’arbust o arbre de la família de les ericàcies, que devia ser molt abundós en aquesta contrada, l’Arboçar està format per tres nuclis: l’Arboçar sobirà, l’Arboçar jussà, i l’Arboçar de les Roques, situats a l’obaga del puig de Papiol, del terme d’Olèrdola.

La imposició de la llengua castellana va representar la prohibició sota penes severíssimes – fins la mort - , que van obligar a substitut els mots tècnics sobirà/ jussà de la nostra llengua, per les formes imprecises del castellà BAJO / ALTO, i quan va ser possible tornar a enraonar i escriure en la nostra llengua, enlloc de recuperar els mots originaris es va fer la transcripció BAJO / BAIX i ALTO/ ALT, cosa que de vegades dona lloc a que sense escales hi ha persones que no pensen que sigui possible accedir a ALT, o que cal anar de genolls per les zona del BAIX.

L’Ángela Llop Farré retratava el caseriu de l’Arboçar jussà del que sobresurt la torre de defensa de planta circular, feta amb carreus de pedra irregulars disposats en fileres horitzontals i en algun lloc formant aparell en espiga, a l’indret s’hi poden veure altres elements d'època medieval.


La construcció de la torre , en origen exempta, té un diàmetre interior de 220 centímetres i el gruix del mur és de 170 centímetres, amb una alçària d’uns 13 metres i amb l'acabament en cúpula. A sis metres d'alçada, el mur perd gruix i en aquesta mida es troba una porta orientada cap a l'oest. Aquesta porta és coronada per una llinda de pedra monolítica, i sobre d'aquesta hi ha un arc de mig punt, format per tretze dovelles, que té la funció de fer d'arc de descàrrega. En general el paredat és de pedra poc treballada, de mida mitjana (uns 20 centímetres d'alt per 30 centímetres de llarg), gairebé sense treballar. En algun lloc l'aparell constructiu recorda un opus spicatum mal fet. Les obertures, força malmeses, han experimentat modificacions al llarg del temps. En part resta adossada a una construcció moderna i té al costat diverses edificacions que presenten vestigis medievals.

SANT ESTEVE DE PELAGALLS. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

L'actual temple és una reconstrucció del segle XII del primitiu edifici romànic. El 1968, quan es procedia a una restauració de l'edifici, es trobà sota l'altar un reliquiari policromat amb el pergamí de l'acta de consagració, efectuada el 14 de novembre de 1180 pel bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens. El document anava acompanyat d'unes relíquies de sant Ermengol, sant Llàtzer i d'altres sants.

La descripció tècnica ens diu : Església de planta basilical, d'una sola nau, amb el mur de carreus regulars de mitjanes dimensions i coberta a dues aigües. La nau és orientada en direcció est-oest, amb la porta a occident, segons la norma clàssica de l'estil romànic.


Posteriorment, al segle XVIII – amb els diners d’Amèrica - , s'hi va afegir un creuer, realitzat amb carreus de pedra, donant a la planta la configuració gairebé de creu grega. A la mateixa època, o una mica més tard, es va construir, al damunt del mur d'entrada un robust campanar de pedra ben tallada, l'aresta del qual cau verticalment sobre el centre de la portada.


La portada és la part més notable de l'església, formada per tres arquivoltes. Els arcs parteixen de l'interior del mur i la portada s'obre en un cos que sobresurt, col•locat al frontispici de la façana i coronat per una cornisa. Tot junt forma un rectangle que es recolza sobre un basament, format a cada costat per dos sòcols corbats i un altre de prismàtic. La portada pròpiament dita és feta de vuit columnes, quatre a cada banda, coronades per sis capitells que sostenen les tres arquivoltes, amb l'espai semicircular que queda situat entre aquestes i la llinda ocupat per un timpà esculturat en baix relleu. Les columnes són exemptes i de fust monolític, llis i uniforme, quatre situades als angles que formen els brancals de la porta, i les altres quatre apariades, amb un capitell comú a ambdós costats. No tenen base i es recolzen directament sobre el basament. Els capitells, amb forma de piràmide truncada invertida, estan decorats amb motius geomètrics, vegetals i zoomòrfics. A la part inferior tenen una motllura i són coronades per un àbac molt desenvolupat que forma una imposta seguida amb abundosa decoració, que comprèn els tres capitells de cada banda. A la portada hi ha tres arquivoltes que enllacen les columnes i els capitells d'un costat amb els de l'altre. La primera és formada per un simple arc de dovelles totalment llises. La segona està motllurada amb un bosell que sobresurt entre dues motllures còncaves de mitja canya, una de les quals es projecta sobre el llindar de la porta i l'altra cap al davant. La tercera, molt erosionada a la banda esquerra, és feta per dovelles, ornada amb una filera de semiesferes, totes iguals, cada una de les quals duu un petit apèndix que l'uneix a l'arquivolta. El timpà, és presidit per una figura central hieràtica, dreta, vestida amb ornaments litúrgics amb els braços lleugerament aixecats i estesos en actitud orant, porta la barba i una corona al cap, segurament es tracta de la "Maiestas Domini". Aquesta figura de Crist és tancada dins d'una màndorla que està sostinguda per dos personatges drets, apòstols o àngels, un a cada banda, en actitud de reverència i amb túniques de plecs acanalats. Els tres personatges miren endavant amb uns ulls grans i inexpressius. Dins la màndorla, decorada en part només per anagrames, i sota el braç dret del personatge central, hi ha un cercle amb una flor oberta de vuit pètals. Sota dels peus, a la mateixa llinda de la portada, hi ha un petit emblema gravat, d'interpretació imprecisa.


L'àbsis, situat a la banda d'orient i cobert amb lloses de pedra, és de grans dimensions i semicircular. Al centre hi ha una finestra senzilla de doble esqueixada, sense cap decoració realitzat amb una sola pedra tallada amb gran precisió. A la banda nord hi ha dues pilastres escalonades, completament llises, com a contrafort. Sota la teulada i coronant el mur hi ha una petita cornisa, sobre mènsules i sense decoració que rodeja tot l'edifici.

M’explicaven el Martí Fontanellas Torra, i l’Anna Vilaró en relació a les marques en algunes pedres ( em diuen que 28 en total ) a la façana sud de l’església, són ‘rellotges de feina’ que feien els pelegrins, la hipòtesis – que no compartim – sosté que marcaven a la pedra un rellotge on cada ratlla era les tasques que havien de fer i es guiaven amb el sol, per anar fent-les.


No tenia ocasió de comprovar – sempre anem escopetejats – si hi ha pedres en altres llocs de Sant Esteve de Pelagalls amb aquestes marques.

En tot cas, és aquest un fenomen molt singular, que no pot explicar-se des la tesis dels ‘rellotges de feina’, que no troba suport en altres esglésies de la Segarra, ni de Catalunya.

Em demanat ajuda a la Societat Catalana de Gnomònica , i a persones expertes, i si tenim resposta us ho farem saber.
També em resistia a admetre com explicació del topònim que aquets petit turó fos el lloc on ‘pelaven els galls’. Com defensa per Descarregallops , ‘tros de les Pallargues on tiraven llops morts, l’Anna Rialp Cercós.

En la meva tesis el mot PÈLAG, té el sentit de ‘cosa molt copiosa, de gran abundància ‘.

Perillava l'amic en lo gran pèlec d'amor, Llull Amic e Amat 303.

D'amor y mercè hun pèlech sens fons, Passi cobles 149.

Ones li són d'un pèlag de tristesa, Canigó x.

I pel sentit Gall/Galls, recordar només que les conegudes roselles (Papaver rhoeas) — que donen a la primavera un toc de color als sembrats— es també coneixen amb els noms de badabadocs i gallarets , i seguint Francesc Masclans i Girvès (1905 - 1999) 1981: Els noms de les plantes als Països Catalans, trobarem que les roselles reben una trentena de denominacions diferents (o variants formals d’aquests noms) , al llarg del territori català.

N’hi ha de prou curioses: babol, caputxí, gall, gallaret, gallet, monges, papariu, paparota, pipiripip, puput, quiquiriquic, vermelló. El darrer d’aquests noms al•ludeix directament al color vermell d’aquestes flors. També al•ludeixen al color roig la curiosa denominaciórepublicans recollida a Gallecs (Bonet et al., 2008) i els noms de gall, gallet i altres derivats, sens dubte per comparació amb el vermell de la cresta d’aquests animals. A més, és conegut el joc infantil consistent a obrir les poncelles, jugant a endevinar prèviament si serà “gall”, “gallina” o “poll” (segons que surti vermella, de color de rosa o blanca).

Un altre joc consisteix a agafar un pètal de rosella, posar-se’l als llavis i bufar perquè surti un xiulet (“pi-pi-ri-pip”), que imita el cant del gall.


La tesis ens descriu la visió que podem percebre en algun moment de l’any, la d’un ‘mar de galls’.

EL CASTELL-MOLI DE RATERA ( BOSCOSA). ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, per admirar i retratar el castell-molí de Ratera que està situat en un descampat a la dreta del riu Sió, això li permetia per aprofitar l'aigua i utilitzar-la pel funcionament del molí de farina, actualment en desús.


La construcció original està formada per dos volums rectangulars, visibles a la façana principal i enllaçats per un cilindre, que és una escala circular, que arrenca de la planta noble i que, en façana, comença sobre una trompa i acaba en forma plana. Està realitzat amb carreus regulars de mitjanes dimensions i pel que fa a la seva coberta, varia segons el cos de l'edifici on està situada, amb planta baixa i tres plantes superiors, al cos central del castell. Cal destacar que l'anàlisi de les façanes mostra la varietat d'intervencions que hi ha hagut al llarg del temps.

Al cos utilitzat originàriament com a habitatge, s'hi accedeix a nivell per la part més baixa de l'atalussament, on es troba el molí i on apareix la porta principal amb arc de mig punt adovellat i escut nobiliari a la dovella central.


Per damunt d'aquesta trobem dues finestres amb reixes de ferro forjat exteriors, acompanyades per una altra porta de menors dimensions a la que s'hi accedeix mitjançant una sèrie d'escales, realitzada també amb arc de mig punt adovellat i amb la presència de l'escut nobiliari.


A la segona planta trobem dues finestres de mitjanes dimensions, i a la tercera i última apareix una sèrie de petites finestres d'arc de mig punt, acompanyades per dos matacans amb espitlleres, centrals en els dos punts d'entrada.

Al cos situat més a la dreta, que queda unit a l'anterior pel cilindre central o escala circular, trobem dues obertures, una d'inferior de petites dimensions i una de superior de majors dimensions amb llinda superior treballada.


A la façana lateral d'aquest cos de l'edifici, és on trobem tots els elements conservats del molí fariner; presenta tres obertures distribuïdes verticalment per sota de les quals es conserva l'antic cacau del molí, que queda situada just al davant de la bassa de forma trapezoïdal i aixecada del nivell del terreny que s'estreny cap a la sortida.

Finalment destacar que el tercer cos de l'edifici, situat a la seva esquerra, juntament amb un segon cilindre situat a la part posterior, correspon a les reformes que s'hi van realitzar durant el segle XX.

A mitjans del segle XX, el seu propietari, l'arquitecte Joaquim Vilaseca i Rivera ( Barcelona, 1885 —Barcelona, 1963 ) el va restaurar. Ens agradarà rebre una imatge d'aquest tècnic a l'email coneixercatalunya@gmail.com

De Ratera va sorgir un petit llinatge nobiliari: Pere de Ratera és documentat el 1164 i Berenguer de Ratera, canonge de Solsona, el 1222, l’armorial ens diu : “Familia antigua de caballeros, domiciliada en Cervera, pasó a Barcelona, arruinada por las guerras...” [P. Costa, ms].

En relació al nom de lloc, Pierre-Henry Billy ,en la seva comunicació al Congres Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes. Valencia 2001; defensa un origen mossàrab provinent del llatí, RATES en el sentit de ‘boscos’ . Ratera, seria una variació de Selvanera.

El REINO DE ESPAÑA propiciava la concentració de Municipis als segles XVIII, XIX, XX , XXI , amb l’argument de ‘reduir les despeses públiques’.

La motivació autèntica – era i és – fer desaparèixer la memòria històrica, i diluir els trets ‘particulars’ de cada lloc.

Al segle XVIII, XIX, XX i XXI, el problema de la ‘despesa pública’ es generava per la endèmica corrupció política i econòmica de les mal dites ‘elits’ – en el sentit feixista - politiques del REINO DE ESPAÑA.

CASTELL DE LES PALLARGUES. PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

Cal veure – ni que sigui per fora, com ens succeïa al Tomàs Irigaray Lopez i a l’Antonio Mora Vergés - , l’edifici de planta irregular, formada per tres cossos de mida diferent, fruit d'ampliacions successives, conegut com el ‘Castell de les Pallargués’.

Amb un cos central de planta quadrada, i dos cossos laterals rectangulars de menors dimensions, la descripció tècnica ens explica que està format per planta baixa, on es troben les dependències destinades als serveis, com ara les quadres, el celler o la presó, i dues plantes superiors amb els murs realitzats amb carreus regulars.


A la façana principal, de gran llargada, destaca l'arc gòtic de 13 metres d'alt per 7,5 metres d'ample, en l'eix del qual es troba la finestra de la sala noble i la porta d'entrada, amb un arc de mig punt i grans dovelles, que queda enfonsada respecte el pla de la façana, avui només visible en part, a causa de l'afegit posterior del balco i l'arc de mig punt sobreposat, al igual que el contrafort que queda situat a la seva dreta. Les grans finestres, algunes d'elles amb reixes de ferro forjat, estan ordenades regularment al llarg de tota la façana, tot i que amb l'aparició dels balcons, la façana va canviar la seva imatge. S'aprofità el gran arc i es van rebaixar les finestres per convertir-les en balcons amb baranes de ferro forjat, i també es va construir una curiosa torreta en una de les balconades.


Disposa d’una Capella advocada a l’Arcàngel Sant Miquel, Princep de les Milícies Celestials.

Jeroni de Rocaberti, Primer marqués de Argençola ( 1640 + 1725 ) propietari del casal va haver de fugir temporalment a Madrid per la seva fidelitat a Felip V durant la Guerra de Successió.

En els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya, es va haver de refer la coberta i es va rebaixar en part aprofitant les pedres per a fer la tanca del corral.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SALVADOR DE LES PALLARGUES. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

Ens costava - més a mi que sóc maldestre, que al Tomàs irigaray Lopez - retratar aquest edifici que es feia de cap i de nou l’any 1872 amb els ‘diners d’Amèrica’; com bé dia un bon amic, sacerdot, el romànic només s’ha conservat en els pobles que no han crescut econòmicament.

La descripció tècnica li atorga un estil neoclàssic, i ens explica que l’edifici està realitzat amb paredat i coberta a dues aigües.

A la façana està ubicada la portalada principal, realitzada amb arc rebaixat amb la dovella central decorada, envoltada per dos pilastres adossades que culminen amb dos pinacles laterals, els quals flanquegen un frontó central on ens apareix la data de construcció, l'any 1872.


Per damunt la portalada trobem un rosetó que desenvolupa la funció d'il•luminar l'interior de l'església, una altra obertura circular de petites dimensions per sobre d'aquest, i un alt relleu a la part superior amb la representació del sant a qui està consagrat el temple. Finalment, a l'alçada de la coberta, apareixen dos pinacles com a element decoratiu.
A la dreta de la façana hi ha situada la torre-campanar, de planta quadrada, dividida en quatre cossos mitjançant la presència de motllures, destacant als cantells de la part superior la presència d'un rebaix acabat amb punta a la part inferior. Al segon cos del campanar, hi ha la presència d'una petita obertura en forma d'espitllera amb arc de mig punt, i a l’últim cos trobem quatre obertures amb arc de mig punt on s'hi ha ubicat les campanes.

Per tractar-se d’un edifici aixecat a les darreries del segle XIX , ‘sense reparar en despeses‘ trobem que li podien haver donat més perspectiva, com es va fer amb l’edifici de l’Ajuntament i les Escolés publiques al començament del segle XX.

Déu ens guardi d’un ‘ja està fet’ !.

dilluns, 22 de juliol del 2013

SANT JOAN BAPTISTA DE SORA. OSONA

Ens arribàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, fins al que fou ‘gran mas’ de Rocafiguera, per retratar la capella de Sant Joan documentada des del 1686.

Si la desolació té una imatge és avui de ben segur la d’aquesta casa, de la que retratava una llinda de l’any 1770, en la que figura el nom de Joseph Rocafiguera.


També i només des de l’exterior el campanar de la capella que segons m’expliquen no està ja en condicions de celebrar-hi culte, i en la que el meu interlocutor recorda haver vist una imatge, que recorda de forma imprecisa com de la Verge dels Dolors.


Defugia retratar el mas.

Els Rocafiguera foren ennoblits al segle XVIII. Del seu blasó trpobava : Catalán. “Escudo concedido á Don José Rocafiguera y de Planell, natural de Sora, en Cataluña, por el Rey D. Carlos III en el pardo, a 7 de febrero de 1773. Privig, Audientiae. = Partido: 1º, sinople, una higuera sobre un monte rocoso, al natural; 2º, de plata, tres alas bajadas de gules, bien ordenadas. Bordura general, de azur, con la leyenda en letras de plata, ROCA FIGUERA.” (sic) [P. Mr. Rigalt, ms.].


No està escrita enlloc la llegenda PULVIS.CINIS.NIHIL, traduïble com, pols, cendres, res, però tot plegat ens recorda – si cal encara, oi ? - que la vida és un regal molt fràgil.


Rebia de l’Arxiu Gavin, des del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, una imatge datada el 5-XII-1982 de l’interior d’aquesta capella, l’advocació és Sant Joan Baptista, i la capella orfe de tota ornamentació encara estava sencera.

CAPELLA DE SANT ESTEVE O DE L’HOSPITAL DE GUIMERÀ. L’URGELL JUSSÀ.

Entrava a la petita i acollidora capella de Sant Esteve, de planta basilical, de nau única amb un absis poligonal, a banda i banda s'obren quatre capelles laterals, el temple està sempre obert al visitant.


La façana és molt modesta, marcada per la verticalitat del campanar d'espadanya d'un sol arc de mig punt amb una campana, gairebé inserit a la casa del davant de la capella, Cal Manseta.


L’interior majoritàriament de pedra nua és extremadament sobri i en aquest dies de màxima calor el podem qualificar de fresc, l’espai convida a la reflexió i la pregaria.

Al mur que fa de capçalera de l'església s'hi localitzen les obres de renovació que l'església va patir al segle XVIII.

Antigament complia les funcions de capella de l'Hospital de Guimerà. En el Capbreu del 1608, el carrer de la capella de Sant Esteve, es coneix com el carrer de l'Hospital Nou.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE L'ASSUMPCIÓ DE MALDÀ. L’URGELL JUSSÀ

Li diuen també Santa Maria a l’església de Maldà, que iniciava l’any 1796 les obres de ‘reforma’, que es donaven per concloses l’any 1798, en que es finalitza la transformació de la portalada de l'església, tal i com ho especifica la inscripció de la mateixa façana.

La descripció tècnica ens explica ; església de planta basilical de tres naus amb transsepte i absis poligonal. La nau principal presenta unes proporcions elevades amb una coberta de volta de canó reforçada per quatre arcs torals. La nau central es divideix de les laterals per grans pilars amb falsos pilars més petits acanalats i adossats amb capitells compostos damunt dels quals hi ha tot un entaulament complert. Les naus laterals es troben cobertes per volta d'aresta. A la zona del creuer del transsepte hi ha una cúpula de grans dimensions sostinguda per quatre trompes. L'absis és poligonal i a la seva banda dreta hi ha adossada una capella dedicada al Beat Sant Tomàs Capdevila. A la banda esquerra de l'absis de l'església hi ha la sagristia. La portalada exterior, de clara inspiració barroca, es troba distribuïda en dos cossos dividits a partir de dues columnes de fust llis i coronades per capitells corintis damunt dels quals hi reposa un elevat entaulament de forma irregular perquè s'adapta a les entrades i sortides que marquen les columnes com a ritme de la façana. Damunt de la portalada hi ha un frontó mixt amb la inscripció de la data d'aquesta façana. Damunt de la portalada hi ha un frontó mixt amb la inscripció de la data d'aquesta façana. El campanar és de planta vuitavada.

De l’interior – al que no podíem accedir en aquesta ocasió- ressalta la Pica beneitera de pedra, d'un metre de diàmetre aproximadament. A la part inferior hi ha una mena de cordó esculpit en disposició transversal. A la part mitjana hi ha una sanefa i a la superior, fent una vora, una inscripció molt erosionada. Aquesta pica es troba assentada sobre un pilar de pedra, ja que li manca el seu peu original.


És força inusual la construcció en pendent d’una església com succeeix a Maldà.

ESCOLA PÚBLICA DE SANT MARTÍ DE MALDÀ. L’URGELL JUSSÀ

Retratava el edifici de l’Escola Pública de Sant Martí de Maldà, que forma part del municipi de Sant Martí de Riucorb, que es va constituir l’any 1972 – en l’època final del segon feixisme - per la fusió ‘manu militari’ dels antics pobles de Sant Martí de Maldà i Rocafort de Vallbona, amb els seus agregats del Vilet i Llorenç de Rocafort.


La mesura s’explicava com la solució als problemes econòmics del REINO DE ESPAÑA, que amb aquesta reducció de municipis ‘quadrava els comptes’. Avui, quan el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, admet que estem en situació de ‘fallida’ està clar que aleshores, abans i ara, el problema sempre han estat l’estultícia i la corrupció de les elits politiques.


Cap dada d’aquest edifici, ni del mestre d’obres i/o arquitecte que l’aixecava, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Les Escoles Públiques de Guimerà tancaran les seves portes al setembre, sou pregats també d’explicar-nos la seva història a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 21 de juliol del 2013

SANT ROC DE MONTROIG. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

Anàvem el Tomàs Irigaray Lopez , i l’Antonio Mora Vergés, pel camí de Mont-roig a Pelagalls, i just davant del cementiri, observàvem una petita ermita dedicada a sant Roc, advocat com Sant Sebastià contra la pestilència i les malalties infeccioses.



Llegia que cada any, el 16 d’agost diada de Sant Roc, els veïns de Mont-roig compleixen el vot que van fer en temps força reculats els seus avantpassats d’honrar el sant, si es deslliuraven de la pesta que amenaçava el poble i que sembrava el pànic arreu dels humils pobles de les nostres contrades i segava la vida a molts dels seus habitants.

Quan ja l’epidèmia feia estralls a Pelagalls, el poble proper a Mont-roig i semblava ja que l’epidèmia no tenia aturador, la greu malaltia va desaparèixer gràcies als precs i invocacions dels fills dels d’aquest poble i a la intervenció de Sant Roc, al que en prova d’agraïment, el poble va construir una ermita on cada any es compleix el vot de celebrar festa i missa en honor del sant.

L’ermita de Sant Roc és de planta rectangular que mesura exteriorment 7,40 metres de llarg per 3,70 d’ample i té una alçada de 3,75 metres . Per dins està coberta amb una volta de canó, que retratava des del vidre – d’aquí la manca de qualitat- amb la Olympus.


A la paret del fons hi ha la imatge de Sant Roc col•locada sobre una peanya de fusta. A banda i banda de la porta hi ha uns seients de pedra que són els mateixos de quan aquest sector era el pòrtic de l’ermita, ja que l’edifici estava dividit en dos sectors gairebé iguals: la capella pròpiament dita i un pòrtic obert i limitat per tres arcs, que s’havia convertit en refugi de pidolaires i vagabunds que fins hi feien foc i l’embrutaven – imagino que parlem dels primer anys del segon feixisme, quan es va prohibir la mendicitat a les ciutats, i els pobres van haver de marxar-ne per evitar la presó -. Ho confirma el fet que fa molts anys es varen paredar els arcs laterals del pòrtic i la porta es va col•locar al davant de tot.

Actualment dues pilastres adossades que sostenen un arc marquen encara aquells dos espais.

Les ‘males’ politiques del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA han fet créixer exponencialment la pobresa urbana alhora que els petits nuclis rurals pateixen un abandó esfereïdor. Potser és ja el moment de recuperar els nostres ‘valors nacionals’, l’esforç, el treball, la honestedat, ... i repoblar novament aquestes terres, com es va fer a l’alta edat mitjana.

Li demanava a Sant Roc que portés fins a l’Altíssim la meva pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !