diumenge, 31 de març del 2013

SANTA MARIA DE MONTALEGRE DE LA NOGUERA

El Tomàs irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, seguint la petjada experta del Joan Farré Farré, sherpa emèrit de la Catalunya interior , del ‘ forat negre’ , s’arribaven fins al Santuari de la Mare de Déu de Montalegre, al municipi de les Avellanes i Santa Linya (Noguera), al límit amb el de Camarasa, situat a 866 metres d’altitud, en un cim de la serra de Mont-roig.

No trobava enlloc dades històriques d’aquest edifici, que el Tomàs embolcalla amb flors magnifiques.



S’explica que en el dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya, 1936-39, hi havia una imatge de la mare de Déu, a la que acompanyava un pastoret.

Se sap que l’any 1936, i a causa dels actes vandàlics i/o sacrílegs , uns veïns de Vilanova de la Sal van decidir amagar la imatge de la Mare de Déu, per tal de protegir-la. En acabar les hostilitats bèl•liques, aquests veïns van
recuperar la imatge d’on l’havien amagat i la van tornar al seu lloc d’origen.



La figura del pastoret fou amagada uns dies més tard , però, únicament per una persona, veïna de Vilanova de la Sal, que dissortadament va morir durant la guerra. Amb ella, va desaparèixer també tota esperança de poder saber on estava amagat el pastoret de Montalegre.



Ara des del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, s’ha endegat una acció que pretén mitjançant la història oral i amb la recerca, no només trobar el pastoret, sinó també recuperar la memòria històrica d’aquells temps.
Us deixo un enllaç als Goigs d’aquesta advocació.

SANT ROMÀ D’OREIS. GISCLARENY. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Ens expliquen el Miquel Pujol Mur, i la M. Rosa Planell Grau, com ho hem de fer per visitar l’indret anomenat Sant Romà d’Oreis, al terme de Gisclareny al Berguedà sobirà-

Deixant el vehicle a l’aparcament que permet veure les fonts del Bastareny, creuarem el pont i enfilarem per la pista de terra costa amunt, vers la muntanya coberta de neu, fins la gran masia de Molnell. Poc abans d’arribar-hi a mà esquerre surt un viarany molt ben senyalitzat de blau i fites que després de pujar aproximadament una hora ens porta a l’ermita.

Per les fotografies de Catalunya Romànica de fa aproximadament una trentena d’anys i ser un lloc perdut en la muntanya pensàvem trobar unes restes, un munt de pedres i et aquí la nostra sorpresa a trobar-la més neta i conservada que en les fotos de l’Enciclopèdia.

L’església de Sant Roma situada dins l’antic comtat de Cerdanya, a la vall de Brocà fou una sufragània de la veïna de Sant Iscle de Molnell, dins els dominis de la baronia de Pinós i Mataplana. Les noticies documentals són escadusseres.

El Lloc d’Oreis (Aureys i Oreylls) apareix esmentat com pertanyent a la parròquia de Molnell. L’any 1288 Pere Lasala d’Aureys és titulà parroquià de Molnell. Es coneixem diverses deixes testamentaries a l’església de Sant Romà des de finals del segle XII fins al XVIII. El 1447 els llegats continuaven per l’església de Sancto Romano de Oreylls, Com en un testament en el qual es fa un llegat per l’oli d’una llàntia.

L’església devia quedar aviat abandonada, almenys durant l’edat moderna, car no es esmentada com a sufragània ni capella en el segle XVIII.

L’edifici encara es visible i ens permet conèixer la seva estructura original ja què no han estat fets ni afegitons ni modificacions. Suposem que tenia una única nau de petites dimensions (6 metres de llarg i 2'60 metres d’ample), de planta pràcticament quadrada rematada per un absis semicircular orientat cap a llevant, enfonsat i possiblement, cobert amb quart d'esfera. Interiorment els murs que s’han conservat marquen l’arrencada de la volta que devia ser de canó


Els murs de la nau són llisos, sense ornamentacions amb un parament de grans carreus de pedra desbastats disposats a trenca punt i deixats a la vista.

Al mur de migjorn i vers el capdavall de la nau s’obre la porta d’accés, una bonica construcció molt austera, feta amb uns blocs no gaire grossos, però massissos, escairats i sense polir i rematada per un arc de mig punt.


En aquest mateix mur, situada més o menys enmig de la nau, hi ha una obertura en el gruix de la paret, a manera de fornícula, coberta amb un arc de mig punt fet amb dovelles. A mur de ponent també hi ha una obertura coberta amb un arc adovellat.


Després de visitar l’ermita d’Oreis i contemplar el bell paisatge només ens quedà el retorn molt menys feixuc que la pujada.

Entonem un al•leluia per la persona o persones que han tingut cura de la neteja i conservació de les seves restes.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 29 de març del 2013

TORRE DELS JUNYENT A PALOU

La torre - avui restaurant - és la casa pairal dels Junyent. La porta del barri és un gran arc, a la dovella central del qual hi ha un relleu amb tres cares que semblen coronades sobre dos escuts: al primer hi ha el lleó rampant, dels Junyent i a altres tres flors de lis i un arbre arrencat.



Nota històrica dels Junyent ; família del segle XV, en la qual destacaren Joan Junyent, marmessor de la reina Violant, Berenguer de Junyent, Francesc Junyent, conseller de Barcelona i comandant d'una galera en la guerra de Nàpols, un altre Francesc Junyent, destacat en 1542 en els fets d'armes de Perpinyà, Galzerà de Junyent, citat entre 1535 i 1555 a les Corts de Montsó, Miquel Junyent, que participà en els esdeveniments de 1597 i 1598, i un nou Francesc Junyent, citat en 1688 i 1697 i a les Corts de 1701





Del conjunt construït destaca, al costat de llevant, una torre de planta quadrangular i tres plantes d'alçada, amb coberta plana, limitada per merlets graonats, donant nom al conjunt de les edificacions. A la cantonada SO hi ha el buit d'un campanar d'espadanya, sense campana, que pertanyia a la capella situada a la planta baixa, la de la Verge de les Aigües, denominació camperola de la Mare de Déu de les Neus; la imatge que és venerava a la casa consistia en una talla de pedra, i va perdre's decapitada, l'any 1936 en els dies foscos del darrer genocidi contra Cataunya.



El Josep Salvany Blanch retratava l’any 1915 el Retaule de la Mare de Déu de les Aigües de Palou. Biblioteca de Catalunya

L’antic terme, bàsicament agrícola (cereals i llegums) i de població en bona part disseminada, que comprenia la caseria del Junyent, s’ha convertit en àrea d’expansió urbana i industrial de Granollers i actualment té urbanitzada o edificada la quasi totalitat del territori

ERMITA DE SANT JAUME DE LES TORRES DE CAS.ÀGER. LA NOGUERA

Rebia unes bellíssimes fotografies del Joan Farré Farré, d’aquesta esglesiola, situada als alts de Montclús, a 904 metres, no gaire lluny de Montesquiu, dins del terme d’Àger, a la comarca de la Noguera. Se’ns explica – com un fet molt ressenyable - que l’edifici es va voler traslladar a l'Autopista com a element decoratiu, i que la proposta va topar amb fortíssima oposició per part del municipi, que va acabar aconseguint-ne la restauració, en el seu lloc original.



La descripció tècnica ens diu : edifici d’una sola nau d'una nau amb tres alçades creixents des de l'absis fins a la nau amb nínxols als murs interiors. El tram de la nau comprès entre l’absis i el primer arc toral és una mica més ample que la resta i més baix, diferència que s’aprecia millor a l’exterior. Sembla que aquest correspon a la primera etapa de construcció de l’edifici que hom situa entre el segle XI i principis del XII. A darreries del segle XII es devia allargar la nau a partir del mur de ponent.

Té dues portes a la façana de migjorn, finestra espitllera a l'absis i lateral, i espitllera en creu al mur de ponent.
Els arcs torals, reforç de la volta de canó, són continuació dels pilars rematats per capitells amb els relleus dels nobles de l'època.

Els murs són de filades de carreus de pedra i la coberta ha estat restaurada amb lloses de pedra.

Hi ha noticies que l’església romànica de Sant Jaume de Cas, l’any 1592 era oberta al culte, i que al segle XVIII al lloc hi havia un hospital de caritat.

Sou pregats d’ampliar i/o corregir aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 28 de març del 2013

MONTBLANQUET. L’URGELL. LLEIDA


L’Enric Sànchez-Cid ens envia la crònica de la seva visita a l’església de Sant Andreu de Montblanquet , a la comarca de l’Urgell , on es venera una imatge de la Mare de Déu de la Llet.



Sortint de Montblanc cal dirigir-se en direcció a Tàrrega. Aleshores es troba a mà esquerra el desvio a Blancafort i d'aquí es segueix la carretera que indica Omells de Na Gaia. Abans d’arribar-hi apareix el llogaret de Montblanquet.



Va pertànyer al monestir de Poblet fins a l'any 1835. Més tard, el poble fou agregat de Vallbona de les Monges, però mai va pertànyer a la baronia de Vallbona.

El castell de Montblanquet és esmentat ja al 1156, el 1195 fou donat a Poblet. Hi ha notícies que l'any 1407 tenia una presó i també es conserva el Llibre de la Cort de Montblanquet de 1440.

L'església romànica del segle XII, dedicada a Sant Andreu, és de línies cistercenques. D'una nau rectangular amb absis quadrat a llevant, on s'obre una finestra de doble esqueixada i amb arc monolític. En aquest mateix mur apareixen tres carreus amb perforacions per aplicar les gafes . Coberta de canó i a dues vessants d'aigües. Mènsules malmeses i varies desaparegudes.



Portalada dovellada oberta a migjorn i en aquest mateix mur s'obre a mitja alçada una rosetó gòtic: la roda està treballada en un sol carreu , si bé en els punts de les IX i de les III horàries hi ha un afegit de ciment, arran d’haver estat malmès durant la disbauxa del 1936. La roda queda circumscrita dins d’un carreu quadrat format per quatre quarts independents i, també, afegits.

1.         També estan treballades en un sol carreu les rodes del claustre de Vallbona de les Monges.




 En el mur de ponent s'hi troba l'espadanya per una campana.



La Imatge de la Mare de Déu , de mirada llunyana, es assentada en un escambell amb coixí. La peanya està decorada. Coronada, porta vel fins l'espatlla i el mantell passa envoltant el braç dret, cobreix les cames i li arriba fins el peu dret. El vestit, de color blau, és de coll rodó, senzill, que arribant-li fins els peus, deixa veure la punta del calçat. Amb la mà dreta prem el pit esquerra, que li surt per un trau del vestit. La mà esquerra la recolza en la cama esquerra del Fill. El vestit s'emmotlla al cos i es cenyit a la cintura. Els plecs són aguts.



L'Infant està assegut sobre la cama esquerra de la Mare, dirigint la boca al pit esquerra , però sense arribar-hi. La mà dreta la recolza en el canell de la Mare. No porta corona. El vestit poc acurat.

És de fusta policromada de la segona meitat del segle XIII, constituint aquell grup d'imatges en que es perdia el hieratisme de la Mare de les primeres imatges romàniques i es donava una relació més humana entre Mare i Fill .

  Es troba en la Sala I, nº 24, del Museu Diocesà de Tarragona. Fotografia obtinguda per amabilitat de la Sra. Sofia Mata del M.D. de Tarragona.

CASES DE JOAN BATLLORI A SANT FELIU DE LLOBREGAT

Melcior Viñals i Muñoz(Barcelona 1878 – 1938), rebia l’encàrrec l’any 1914, de Joan Batllori ( sou pregats de fer-nos saber el cognom matern a l’email coneixercatalunya@gmail.com) , d’aixecar un grup de quatre cases de les que únicament en resten dempeus actualment dues; la descripció tècnica ens explica :

Edifici cantoner de grans dimensions que acull diversos habitatges entre mitgeres amb sortida al Passeig Nadal i a la Plaça de l'Estació. És de planta quadrangular i volumetria cúbica. Te planta baixa i planta pis amb terrat a la catalana. Actualment els espais de la planta baixa estan ocupats per botigues. Té una estructura compositiva complicada, degut a les grans diferències que s'observen entre els diferents cossos de la façana i també entre els elements que s'hi troben.

Així, a la planta baixa crida l'atenció el fet que les sis obertures existents responen a tres models diferents pel que fa a la forma (arcs rebaixats, llindes, etc) sense que s'hi pugui observar cap eix de simetria ni cap seqüència visible. També en aquesta planta la decoració que remata les finestres respon a diversos models. Comparteixen, el tot cas el fet d'estar emmarcades amb motllures que, estilísticament, recorren a elements neogòtics i naturalistes propis del Modernisme, com els motius ornamentals de flors o els escuts romboïdals. Per contra, el pis superior, repeteix el mateix model per a totes i cadascuna de les set obertures que s'hi troben, ja siguin portes o finestres. En aquesta planta la façana que dóna al passeig Nadal és simètrica, ja que dues finestres flanquegen un balcó suportat sobre mènsules i amb barana de ferro forjat. Pel que fa a la façana que dóna a la plaça de l'estació, es caracteritza per la seva asimetria, ja que hi ha dos balcons arrenglerats a la dreta i dues finestres a l'esquerra. Un altre element que diferencia la planta baixa de la planta pis és l'arrebossat que en aquest darrer cas decora el parament, imitant carreus de pedra. Un vast sòcol recorre el conjunt donant-li unitat i té una rèplica a la part superior de l'edifici. La barana del terrat repeteix els mateixos motius que la dels balcons, amb combinació de línies rectes verticals i d'altres amb sanefes corbades. Malgrat aquestes divergències en l'estructura compositiva, el conjunt transmet una gran unitat.



La zona té una pàtina gris que s’explicaria si els trens funcionessin encara amb carbó; a Sant Feliu de Llobregat – com per arreu – les conseqüències de la crisis econòmica provocada al ensems per l’estultícia i la corrupció de les elits politiques, es tradueixen en diferir – per temps millors, si arriben finalment – les obres de manteniment i/o reparació que no siguin ABSOLUTAMENT inajornables.

dimecres, 27 de març del 2013

ERMITA DE SANT NICOLAU I SANT PONÇ DE SANT CELONI

L’Antoni Calvo Uribe, s’arribava fins a Sant Celoni, Capital de la comarca ‘natural’ – que no administrativa del Montseny jussà – on retratava aquesta l’esglesiola que rodejada avui quasi fins a l’asfixia per edificis de vivendes, s’aixecava extramurs de la vila, on hi havia un l'hospital de malalts pobres o leprosos, que es coneixia com de Sant Nicolau de Sant Celoni; disposava per al culte dels malats d’una petita església romànica que des del segle XIX es coneix amb el nom de Sant Ponç.







Ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquest canvi en l’advocació del titular.

Sant Celoni tenia una població de dret l’any 1787 de 1778 persones, que augmentaran fins 3171 l’any 1857, com a conseqüència dels treballs del ferrocarril que s’inaugurava formalment l’any 1860; el primer feixisme – la Dictadura de Primo de Rivera - farà superar els 4.000 habitants; i desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, la Dictadura Franquista primer, i la ‘Democraciola’ desprès faran créixer la població fins als 17.076 habitants al tancar l’any 2012.

La descripció tècnica ens diu : Edifici religiós, de paredat a l'exterior. Té un absis circular, en el centre hi ha una finestra espitllera amb arc de mig punt. En la paret sud hi ha dues finestres amb arc de mig punt semblants a les de l'absis i una porta senzilla igual a la de l'entrada, de mig punt, esbiaixada a la dreta i una espitllera al centre. Corona la façana una espadanya senzilla amb una obertura. L'interior és d'una sola nau sense trams. Hi ha un altar de pedra, modern. Sobre una lleixa hi ha la imatge de Sant Ponç.

L'any 1840 es va fer una restauració , i l’any 1952 l'absis que estava esquerdat es restaurava de nou.

CASTELL DE LA TALLADA.SANT GUIM DE FREIXENET. LA SEGARRA

Veníem de la Panadella on havíem esmorzat, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, i ens aturàvem a la Tallada on retratàvem entre altres edificis el seu Castell, conegut curiosament també com Cal la Picutina , ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquest nom tant curiós.

El Castell es cita ja des de l'any 1064, com castrum de Taiada.

El 1066 Guillem Bonfill va donar la torre de la Tallada, amb els seus edificis i l'església a Udalguer Pere.

La Tallada fou reconquerit i repoblat a partir de la segona meitat del segle XI i es troba documentat per primera vegada l'any 1193, en que pareixen com a propietaris els Alemany.

Al segle XIV ho seran els Calders, per passar posteriorment als Montargull

L’Any 1490 n'era propietari el mestre en arts i medicina Joan Pere de Beda.

Al segle XVI el llinatge Soldevila senyoreja la Tallada, s’esmenta l'any 1554 a Asferri de Soldevila

Al segle XVIII el lloc era dels Montserrat i del rei.

A la segona meitat d'aquest segle XVIII consta com a propietari Antoni Miquel Queraltó.

El castell de La Tallada tingué estrets lligams amb el castell de Vilalta, el qual era un terme adjunt al primer.
D’aquest edifici i/o edificis situats a la part alta del poble i perfectament integrats al nucli urbà, ens expliquen que son planta rectangular, estructurats a partir de planta baixa i primer pis, i amb coberta a doble vessant.



De la façana posteriors cal destacar la torre semicircular perfectament integrada al parament de l'edifici. Es tracta d'una part d'una torre de defensa del primitiu castell del poble, testimoni viu del seu passat. Aquesta torre ens mostra un aparell format amb carreus regulars disposats en filades que té continuïtat fins a la meitat de la torre; la resta està format per un aparell mes petit.



De l’interior retratàvem el pas cobert delimitat per dos portals d'accés que permetia l'accés a l'interior del clos primitiu de la vila. No però, la façana principal que s'obre a l'interior del poble, i des de la que s'accedeix a l'edifici mitjançant una porta d'arc de mig punt, damunt seu hi ha finestra motllurada que recorda l'estil renaixentista amb els brancals i marc superior motllurats.



Tenia ocasió de xerrar amb un veí que trobava molt meritori el fet que algú s’interessés per aquestes terres deleroses de rebre visites.

PENSAMENTS A L’ENTORN DE LA CASA DE SANT ANTONI DE PÀDUA AL FIGARÓ.MONTMANY

Em cridava l’atenció la majòlica amb la figura del Sant – del ‘meu’ sant -, i en venia a la memòria una petita història de la seva existència, dissortadament de màxima actualitat, ara que les regnes del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, estan en mans de l’Àngel Blau.


En vida de Sant Antoni de Pàdua (Lisboa 1195 - Pàdua 1231), i encara avui , una de les injustícies més greus és la usura.

La restitució del préstec -amb interessos desorbitats dels burgesos- era considerat cosa ‘sagrada’. No hem avençat gaire en aquesta consideració, el pecat continua essent no tornar el crèdit, no pas escanyar als pobres, als febles, als malats,...

Aleshores però, els qui no tornaven el capital i els interessos en els terminis fixats, eren empresonats. Si transcorrien sis mesos, torturats, i si un any, condemnats a la pena capital. Ara en virtut de la compassió ‘cristiana’ del PP, son desnonats ‘manu militari’.

Sant Antoni predicava severament contra aquests abusos. En els seus sermons s’hi troben frases condemnatòries com aquestes: “El qui tingui, que deixi sense interès al qui no té, del contrari el seu diner serà el fiscal acusador davant el tribunal de Déu.


En un altre lloc compara el diner amb el fem, que si s’amuntona en un lloc fa pudor, però si s’escampa i distribueix sobre els camps dona fruit i riquesa.

En un altre sermó fa aquesta comparació: “És més fàcil que el llop deixi l’ovella, que les formigues abandonin els graners, que les mosques rebutgin la mel i les prostitutes als homes, que no pas que el ric usurer renuncií les monedes d’or o plata...”

La tradició explica que un poble, on predicava fra Antoni, va morir un home molt ric, avar i usurer. El sant s’acostà als familiars i els va dir: “El cor d’aquest home no està ja en el seu cos difunt, sinó en la seva caixa forta. Aneu i ho veureu. Obriren la caixa de morts i va aparèixer el pit escorxat d’aquell home, però sense el cor. Anaren després a la caixa forta i el varen trobar amb sorpresa i estupor. Ho havia dit Jesucrist: “On està el teu tresor,  està el teu cor...”

Sant Antoni no recriminava les riqueses per elles mateixes, sinó pel mal us que se’n fa. En els seus sermons repeteix que els bens temporals són do gratuït de Déu que cal distribuir també gratuïtament al pobre.

Aquesta idea no només la va predicar, sinó que en feu una obra social: “El Pa dels Pobres”, que ha arribat fins avui en que ja no es tracta només de pa de blat, sinó del pagament dels lloguers endarrerits a favor d’una padrina que viu sola amb una pensió no contributiva de misèria; per adquirir llibres escolars per quatre fillets d’una mare separada; per la compra d’una pròtesi o una cadira de rodes a un avi abandonat; per distribuir roba i medicaments; per un ajut puntual a magrebins immigrats, per contribuir a la lluita contra l’alcoholisme i la droga i fins i tot, per col•laborar en projectes agraris del Tercer Món.

L’Obra del Pa de Sant Antoni, és una de les institucions socials més rellevants de l’Església, tot i que no s’han publicat estadístiques, atès que resta anònim el qui dona i el qui rep. De la confiança al sant i a la seva protecció, ho proclama una dita popular -feta pregària- que encara resen algunes de les nostres àvies:


Sant Antoni gloriós,
vós que sou tan poderós,
feu que mai no em falti el pa
per avui ni per demà.


Amb els ulls curulls de llàgrimes, i mentre recollia la imatge de la casa, responia des dels fons del cor : Amén

dimarts, 26 de març del 2013

SANT MARTÍ DE LA TALLADA. SANT GUIM DE FREIXENET. LA SEGARRA

Veníem de la Panadella on havíem esmorzat; el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, trobem molt bé això d’omplir-se la boca de Catalunya, però encara trobem millor, ‘fer país’ fins en les coses més petites.



L’advocació de Sant Martí ens confirma la presència de les tropes franques en la reconquesta als àrabs, com fèiem ja quan parlàvem de Briançó.

L’església és un edifici de planta rectangular, d'una sola nau amb coberta exterior a doble vessant, capelles laterals amb cobertes exteriors a una vessant i capçalera plana, està situada a l'entrada del poble, integrada dins de l'actual nucli urbà, i ocupant l’espai de la primitiva església romànica de la que no se’n conserven restes apreciables.



La torre campanar, situada en un angle de la façana principal, se'ns presenta d'estructura poligonal amb quatre ulls d'arc de mig punt, i està dividida en tres cossos separats per una cornisa motllurada amb cantells de maó; pel costat posterior s’aprecien encara les obertures que palesen clarament un ús previ i/o coetani de caire militar i/o defensiu.



A la façana principal hi troben la porta d'accés estructurada a partir d'un frontó mig arrodonit i que presenta un ràfec de pedra al voltant del seu perímetre. Dins del timpà hi ha oberta una fornícula que acull una escultura d'un Sant Martí. Sota del frontó es disposa la llinda que estructura la porta d'accés, i presenta un relleu de la tiara papal i la data incisa "1862".

Destaquen també la presència de pilastres en ambdós brancals de la porta d'accés. Per sobre d'aquesta porta d'accés es situa un òcul de dimensions notables i corona la façana, un pinacle.

Les mides d’aquesta església ens permeten imaginar un poblament que superava llargament els 300 veïns en el moment en que fou aixecada; actualment el cens TOTAL de Sant Guim de Freixenet, amb una superfície de 25,1 km², era de 1.104 habitants l’any 2012, de les quals vivien a la Tallada 48.



Li demanàvem a Sant Martí – una vegada més – ajuda per salvar la nostra pàtria dels seus seculars enemics.

SANT SALVADOR DE BRIANÇÓ. RIBERA D’ONDARA. LA SEGARRA

El Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, deixàvem – com s’ha de fer - el vehicle fora del clos de Briançó , topònim del que es defensa la simple translació del Briançon francès, conseqüència de la col•laboració de les tropes franques en la reconquesta als sarrains.

L’edifici de la Capella de Sant Salvador, està datat entre els segles XVIII, XX . Això s’ha de posar en relació amb l’entrada de Catalunya en el comerç amb les colònies americanes; ho batejàvem fa molt de temps com ‘ els diners d’Amèrica ‘ que es traduiran aquí, en la profunda reforma del Castell que ‘fagocitarà’ la primitiva capella de Sant Salvador - s'han localitzat restes en els baixos de cal Carulla -, finca que hom identifica amb el primitiu Castell de Briançó.

Sant Salvador està situat a la plaça del poble, és un petit edifici d'una sola nau de planta rectangular amb coberta de volta de canó, presenta una obra paredada amb pedra irregular rejuntada amb argamassa de calç i arena, i la coberta a doble vessant de teula àrab. A la seva façana principal hi troben la porta d'accés d'arc de mig punt i els seus brancals obrats amb carreus de pedra del país. Per sobre d'aquesta porta hi ha disposat un òcul i finalment un petit campanar d'espadanya d'un ull.



Advertíem unes ratlles a la Plaça que ens fan pensar en que hi ha quitxalla que juga en aquest indret, també dissortadament els manyocs de fils que evidencien que la fúria anticatalana, l’ instint de ‘dessolar la terra ‘ no fa cap excepció.



Al costat de l'església, dins de la plaça del poble, hi ha altres elements arquitectònics que han perdut la seva primitiva funció i que actualment formen part de l'embelliment de l'entorn.



Es el cas de dos columnes, que en origen deurien formar part d'un porxo i que actualment formen part duna estructura adintellada amb la data 1975 incisa.

La capella era sufragània de la parròquia de Santa Maria de Montlleó, i va estar dins del bisbat de Vic fins el 1957, que passà a Solsona.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE MONTLLEÓ.RIBERA D’ONDARA. LA SEGARRA

El Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, quan tenim reunió de l’associació guimera.info , acostumem a sortir del Vallès al voltant de les 7,00, per fer un esmorzar lleuger a la Panadella, i fer abans de les 10,30 en que comença la reunió a Guimerà, algunes fotografies del riquíssim Patrimoni Històric que va desapareixent davants dels ulls de tothom, que ho contempla amb indiferència, i fins amb complaença si fem referència als seguidors de l’Angel Blau.

Tornàvem fins a Montlleó – on sembla que hi viu ara una persona - ; el Tomàs retratarà l’Església situada a l'entrada del poble, que presenta notables transformacions en relació a l'estructura del primitiu temple.

Es un edifici de planta basilical, de tres naus cobertes amb volta de canó, menys un tram de la nau central que és de volta apuntada. La nau lateral sud està compartimentada per capelles cobertes amb voltes d'aresta. La separació entre les naus queda solucionada per tres arcs formers de mig punt, sustentats per dos pilars cruciformes, que malauradament tan sols es conserven els situats més a ponent. La primitiva capçalera de l'església tenia tres absis semicirculars. L´absis de la nau sud ha desaparegut i només es conserva l'arc presbiteral i les traces del seu perímetre.



L´absis central ha vist alterada la seva estructura primitiva per la construcció d'un nou presbiteri, a principis del segle XX, i l'afegit d'una sagristia, actualment en ruïnes, a la part exterior.

L´absis nord fou sobrealçat i només conserva romànica la part baixa del cilindre. L'edifici presenta dos portes d'accés i que corresponen al temple primitiu. La principal amb estructura d'arc de mig punt i arquivolta, s'obre a la façana de ponent i conserva els batents de fusta amb una decoració feta de ferro forjat. La segona porta es situa a la façana nord i se'ns presenta d'arc de mig punt refós del parament i extradossat a una filada de lloses planes. L'edifici disposa de finestres de doble esqueixada, ambdós absis conservats de l'edifici, així com a la seva façana sud, i d'una obertura, a la façana de ponent del mateix. La presència de contraforts situats a la façana oest i sud de l'edifici, responen a la necessitat de restablir els seus problemes d'estabilitat. El seu campanar s'alça a l'extrem de ponent de la nau nord i se'ns presenta en forma de prisma octogonal obert a quatre ulls d'arc de mig punt, amb l'escala d'accés a l'exterior de l'església. El seu parament exterior està realitzat amb carreus disposats amb filades a través presentant un treball més acurat als costats sud i oest que a la banda nord on la posició de l'aparell i l'estat de erosió del mateix li donen un caràcter més primitiu.

Ningú donaria crèdit a les dades rigorosament històriques que ens diuen que el dia 2 de Juny de 1888, s'hi celebrà la Unitat Catòlica amb assistència de 1500 pelegrins, i que aquest indret adquirís la categoria de santuari marià, i molts pobles de l’entorn hi anaven en processó.

La talla de fusta de la Mare de Déu de Montlleó, va desaparèixer l'any 1936, com quasi tot, no per a tothom. Us deixem un enllaç als seus Goigs.

dilluns, 25 de març del 2013

CAN MESTRE. FIGARÓ-MONTMANY

Ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor, i del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava una de les cases que més criden l’atenció, quan contemples Figaró des de l’estació del ferrocarril; sobta força veure que està en blanc el nom del seu autor; sovint més que no saber, detectem una voluntat de NO VOLER SABER , que es tradueix en la negligent documentació del Patrimoni Històric a Catalunya.

La casa és accessible des les escales del àngelus, i des del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer, on està senyalada amb els números 7, i 79. El primer correlatiu amb la casa Gallart, ens parla d’un moment històric en que hi havia únicament 6 cases en el costat dels números impars, i essent la darrera la Casa Espelta (1910), atribuïda també a l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), malgrat no estar inclosa dins el Catàleg de Patrimoni del Figaró.



La descripció tècnica ens diu : Edifici aïllat de tipologia ciutat- jardi, utilitza diversos desnivells de terra i presenta diferents alçades per davant i per darrera. La façana de darrera té 4 pisos. Coberta amb teulada composta de la qual sobresurt una torre mirador de planta quadrada i coberta a 4 aigües. Els vèrtex de la teulada són rajola vidriada en verd i àmbar. Hi ha boles vidriades d'igual color que coronen l'estructura. Les obertures es troben situades de forma simètrica amb alternança de finestres d'arc pla i d'arc de mig punt amb emmarcament i llindes de color marró. La fàbrica es basa en murs de maó pintat, una coberta de teula aràbiga i rajola vidriada, sobre el mur pintat en blanc.



Ens sembla excessiu – fins per una Nació considerada Colònia de España – el nombre de fils que desllueixen la visió d’aquest edifici.

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em deia; la dita casa Ramon Mestre Domingo, que era un constructor, natural del Morell ( Tarragona), va ser adquirida l’any 1919 a un indiano, i transformada un conjunt de set habitatges pel mestre d’obres Antoni Mestre Rial, fill del promotor, l’any 1921.
Ramon Mestre Domingo, va organitzar i finançar la instal•lació d’aigua corrent al municipi.

http://km369.blogspot.com.es/2013/09/modernisme-estiueig-figaro-montmany.html

Ens agradarà tenir noticies del indiano a l’email coneixercatatalunya@gmail.com , sou pregats d’ajudar-nos en la nostra tasca de recuperar la memòria històrica

MAS CLARET. RIBERA D’ONDARA. LA SEGARRA

Anàvem el Tomàs Irigaray lopez, i l’Antonio Mora Vergés, per les terres de la Segarra ‘infinita’ , cercàvem dins del terme de Ribera d’Ondara , la finca coneguda com Mas Claret, o Mas de Toni.

Topàvem amb un conjunt d’edificis, fruit d'un continuat procés d'ampliacions i reestructuracions on la part més primitiva és un edifici de planta rectangular amb coberta a doble vessant i que presenta un parament arrebossat i emblanquinat.



Originàriament el Mas Claret va ser comprat l'any 1920 com a casa de descans pels pares Claretians; l’ edifici primitiu s'utilitzaria com espai de convivència pels residents, amb la cuina, menjador i capella; i es construirà un nou edifici residencial de planta amb forma de U, oberta al camí d'accés, i estructurada a partir tres pisos, planta baixa, primer i segon pis amb finestres que donen dins de les habitacions dels resident, similar a un col•legi major.

Aquesta segona construcció presenta un parament arrebossat i emblanquinat amb una decoració realitzada a partir de cantells de maó, a les arestes de les parets, als marcs de les finestres, a l'estructura d'una cornisa que separa la planta baixa del primer pis. La seva teulada presenta un ràfec de teula àrab sustentada amb mènsules treballades amb fusta, que ressegueix tot el seu perímetre extern. Presenta, també, un sòcol realitzar amb pedra.

La incorporació de granges i coberts , acabarien de configurar l'aspecte actual del mas, al que s'accedeix mitjançant un gran portal adintellat on hi ha pintat amb lletres molt grans "MAS CLARET" i sota "MAS DENTONI", a la llinda exterior.

Superades les conseqüències tràgiques del genocidi contra Catalunya 1936-39, la masia es va vendre, els pares Claretians però , es van quedar una part de la propietat, que correspon a la zona del torrent amb una zona arbrada i un cobert que s'ha transformat en capella del Pare Claret

La finca presenta un aspecte descurat.

diumenge, 24 de març del 2013

MODERNISME A TÀRREGA

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, per retratar l’establiment "Cafè Estació".

No disposa – encara – Tàrrega d’un Catàleg del seu Patrimoni Històric i/o Artística ; per aquesta raó trobava alguna mancança en la informació històrica que comença quan Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956), rep l’encàrrec d’aixecar l’edifici-Palau que es coneixerà com ‘Cal Maimó’; no trobava qui d’aquesta nissaga tant vinculada a Tàrrega li ho encomanava, i sou pregats de fer-nos-ho saber al’email coneixercatalunya@gmail.com



L’edifici datat de l’any 1898, està estructurat en planta baixa i dos pisos. Totes les obertures creades a les dues façanes visibles de l'edifici estan disposades seguint un eix estructural molt regular entre elles, compost d'eixos verticals. Presenta una solució en xamfrà. S'hi crea una torratxa que sobresurt de la resta de l'edifici amb la superposició de dues plantes més i el coronament d'un pinacle, que fa de xarnera a les dues façanes. El prisma és cobert de teula vidriada d'un color vermellós. Edifici emmarcat dins el corrent modernista amb una ornamentació neogòtica en alguns elements ornamentals. Tot el mur està fet amb carreus de pedra regulars, disposats sobretot en els tancaments. S'utilitza ferro forjat a les baranes dels balcons i teula àrab a la coberta plana. La planta baixa està disposada mitjançant cinc arcades de mig punt junt amb l'entrada principal (en arc de mig punt), que es troba a la zona central inferior del pinacle. En el timpà d'aquests portals hi ha reixes de ferro forjat, dissenyades a l'igual que la porta pel mateix arquitecte de l'edifici. Una cornisa separa la planta baixa de la resta de l'edifici modernista. Les dues plantes superiors s'estructuren d ela mateixa manera pel que fa a les obertures. Hi ha cinc finestres per façana i pis. Cada una d'elles és idèntica tipològicament: aporten un trencaaigües destacable que finalitza en dues petites mènsules a banda i banda. Solament unes quantes finestres allindades tenen la sortida en una balconada amb barana de forja. En total hi ha vuit finestres amb balcó, sense comptar les dues obertures centrals de la torratxa, que també en tenen. La coberta és amb teules àrabs i està sostinguda per un bigam fet amb cabirons de fusta treballada en la seva part exterior que sobresurten respecte del mur de la façana.



El detall del filat creuant un ampliéssim espai és la mostra palesa, que les mal dites ‘empreses de serveis públics’ – de capital Español – venen obligades a ‘ dessolar la terra catalana’, tant com sigui possible amb els seus treballs i/o instal•lacions.

El tren – vehicle de progrés – no ha estat mai objecte de devoció per part de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, podríem fins parlar ‘d’aversió’ pel que fa al franquisme, i als seus ‘successors’. Aquesta discontinuïtat - quan no clarament desídia política - explica en bona mesura primer , l’aturada en el creixement econòmic de la ciutat i la província, i posteriorment l’abandó demogràfic, que ha assolit una magnitud de catàstrofe, en moltes de les nostres comarques.

LA DESSOLADA ESGLÉSIA DE SANT JOAN DE PALAMÓS A LA SEGARRA

Hom proposa com explicació del topònim ‘ aiguamolls humits ‘ del llatí PALU (S) HUMORIS.

El poble de Palamós va néixer al voltant d'una fortalesa a mitjans del segle XI, moment en què es va reconquerir aquest indret i s'organitzà la seva repoblació. En aquest moment cal situar la construcció de la primitiva església de Sant Joan que fou sufragània de Santa Maria de Freixenet, vinculada al bisbat de Vic fins el 1957, moment en què passa a formar part del de Solsona

Al segle XIX formà un municipi amb el poble de la Rabassa, de la parròquia del qual depenia la seva església de Sant Joan.

Pertanyia a la jurisdicció del marquès de Benavent, Francesc de Borja de Riquer i de Ros, (1768-1849), i posteriorment a Martí de Riquer i de Comelles (1820-1888): 6è marquès de Benavent, 6è comte de Casa Dávalos.

De l’edifici trobava : Capella molt modificada i en estat de ruïna, situada dins del nucli urbà abandonat de Palamós. Es tracta d'un edifici d´una sola nau, de planta rectangular, capçalera plana, ràfec de teula i maó que ressegueix el seu perímetre i coberta enfonsada. A la façana principal sobre la porta d'accés, d'estructura adintellada. Un campanar d'espadanya d'un ull, corona aquesta façana principal..





La realitat és sempre pitjor que la informació tècnica i les imatges us ho palesaran.



Des de l’Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes, ultra confirmar-me l’Advocació d’aquesta Capella, m’enviaven una imatge datada el 29-V-1966 en que s’aprecia l’absoluta indemnitat de l’edifici.

dijous, 21 de març del 2013

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT I ESCOLES DE FIGARÒ-MONTMANY

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), rebia l’encàrrec de l’Alcalde JOSEP SURRIBAS I BARNILS (Figaró-Montmany, 1867 – 1935), de construir el nou edifici consistorial, dins el casc antic de la població, davant l'Hostal Congost i prop del pont que porta al ferrocarril, fou inaugurat el primer d'abril de 1922; en aquells anys el nombre d’habitants no arribava als 500, i quan es tancava l’any 2012 s’assolien els 1.103 veïns de dret.

En relació a l’edifici de l’Ajuntament i Escoles de Figaró, el Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME , http://vptmod.blogspot.com.es/2008/12/el-figar-escoles.html , li atribueix l’autoria a l’arquitecte Josep María Miró Gibernau ( Vilanova i la Geltrú , 1889-1966)

Al primer pis hi havia l'escola i arxiu municipal, als baixos la vivenda del mestre/a, i les oficines municipals.
Amb el anys l’edifici es va anar degradant, i al desembre de 1998 les oficines es van traslladar a l'antic casino del poble, per tal de rehabilitar-lo, a l'octubre de 1999 tornava a ser la Casa de la Vila .

La descripció tècnica ens diu; les parets exteriors estan arrebossades en color blanc amb esgrafiats florals al voltant de les finestres i sanefes de botons ceràmics sobre les especials i elegants finestres de la part frontal de la planta baixa i també entre la segona i tercera planta del cos principal de l'edifici.


La teulada, coberta de teules ceràmiques de color verd i dibuixos geomètrics, sobrepassa amplament les parets de l'edifici amb un ràfec sostingut per mènsules que també tenen dibuixos geomètrics entre elles.

L'interior, molt modificat per les nombroses reformes ha estat adequat per albergar l'ajuntament i ha perdut bona part dels elements modernistes isolats en punts concrets com l'escala i detalls ornamentals.

La casa es troba en bones condicions de conservació.

El topònim em feia pensar que trobaria un escut parlant amb la presència de la representació d’ambos nuclis que composen ara el municipi, alguna cosa com una figuera, i/o uns fruits d’aquest arbre dalt d’una muntanya. Em sorprenia – relativament – veure que tenen un peix , que representa sant Rafael.



Sant Rafael, “aquell que cura”, és un arcàngel enviat als homes per sanar i alleugerir el dolor. La llegenda àuria explica l’alliberament de Sara de l’opressió del diable, la curació de la ceguesa de Tobies i la protecció del seu fill durant el trajecte cap al seu casament. És tradició que Rafael s’hauria enfrontat al dimoni, amagat sota l’aparença de peix, que finalment matà donant-lo de menjar als seus protegits per a curar-los les ferides. A partir d’aquest moment, Rafael seria protector de malalts i viatgers.

La capella de Sant Rafael, pròpia del mas Figueró, es documenta per primera vegada l’any 1413. L’advocació de la capella es devia a la seva vinculació amb un hostal que ja existia l’any 1399 i era freqüentat per comerciants, traginers i altres passavolants que feien el camí del Congost i que tenien Sant Rafael com a patró.

El peix ja devia acompanyar aleshores la representació del sant a la capella de l'hostal.

Documentada regularment entre els segles XVI i XVIII, la capella de Sant Rafael passà a propietat municipal per disposició dels marmessors del testament de Rafael Figueró el 21 de maig de l’any 1751.

A partir del traspàs de la propietat de la capella al poble, el peix inicià el camí de la seva vinculació amb el municipi fins que, en el marc de la constitució dels municipis liberals (1835-1850), passà a formar part de l’escut municipal, on es troba per primera vegada en un esborrany d’acta del ple de l’any 1856, en temps de l’alcalde Isidre Bellavista.

SANT CRISTÒFOL DE PASQÜETS . COMA I LA PEDRA. SOLSONÈS

L’Enric Sànchez-Cid, ens envia una crònica de la seva visita al municipi de la Coma i la Pedra, a la comarca del Solsonès; ho acompanya d’un plànol de situació, i d’unes bellíssimes imatges.

Sortint de Sant Llorenç de Morunys per la C 462 i a 100 m. després de la fita quilomètrica Km 27, apareix a mà esquerra un terreny on es pot aparcar. D’aquí surt el corriol que a uns 300 m. empalma amb la pista que de la C 462 mena a la Capella i Masia de Sant Cristòfol de Pasqüets.



També és coneguda com ermita de Goguls o de Sant Llop. Resta inserida a la part del darrera de la casa. Es tracta d’una propietat privada de la que no hi ha documentació.





La capella de reduïdes dimensions (2,70x4,80 metres ) està formada per una sola nau rectangular sense absis diferenciat, amb una coberta de volta de canó feta amb maons. L'única finestra de l'ermita està situada al mur de migjorn, és de doble esqueixada i amb un arc de mig punt.



La porta, situada al mur frontal de ponent, presenta un arc de mig punt fet amb llargues dovelles extradossades de lloses planes i estretes. Damunt s’hi observa una creu grega treballada sobre un carreu no perforat.



En aquest mateix mur hi ha una petita fornícula formada per un conglomerat de petites pedres que li donen un aspecte molt rústic i primitiu.

En el mur de migjorn hi ha una finestra de doble esqueixada buidada en un sol bloc.



Es troba damunt d’un altre carreu amb una creu grega incisa, semblant a la que hi ha damunt de les dovelles de la porta. Aquesta finestra és tapiada i enguixada per l’interior del temple.

Es considera una ermita del segle XI, si bé és pot pensar que és preromànica, però l’extradossament de la porta i les grans dovelles (estranyes en el segle XI), no exclouen una datació posterior.



Prop d'aquest indret [(42° 9′ 32,88″ N / 1° 35′ 28,43″ E] , a la Costa de Galliners, el monestir de Sant Llorenç de Morunys hi tenia moltes vinyes. El lloc, apareix en la documentació medieval amb el nom de "Muntanya dels Llops". En aquest lloc hi havia encara al segle XVII galls negres salvatges, i aquest fou el nom que esdevingué el més conegut.