dimarts, 30 d’octubre del 2012

MARE DE DÉU DELS ANGELS DE LLONGARRIU. VALL DE BAC. LA GARROTXA

La Carmen Toledo Cañadas, i el Tomàs irigaray Lopez, van completant – sense pressa, ni pausa – les esglésies que romanen dempeus a la Vall de Bianya. Rebia en aquesta ocasió unes fotografies magnifiques de Santa Maria de Sacot, el topònim presenta l’article salat – propi del català anterior al genocidi de 1714 – amb la grafia aglutinada de sa cot (del llatí ĭpsa cote, ‘la pedra’. L’esglesiola és coneguda també, com Santa Maria de Llongarriu i la Mare de Deu dels Àngels de Llongarriu.




La primera notícia de l'església és de l'any 1066 quan, sota el nom de Santa Maria de la Cod, apareix en un document publicat per Francesc Montsalvatje.

Apareix novament en un document del 20 de gener de 1171, en que es concreta una definició de domini feta pels cavallers Arnau de Palera, el seu germà guillem i la seva mare Porquera, dels drets que Arnau, pare i marit d'ells, havia exercit sobre les esglésies de Curçavell, Llorona, Llanars, Palera i Santa Maria de Sa cot.

La visita pastoral més antiga de que es té notícia va ser realitzada l'any 1329.
Els terratrèmols del segle XV la van malmetre força, fent necessària una restauració que va durar anys.

Tenim a la llinda el testimoni de que aquesta església tingué la categoria parroquial; "Aquesta Església . Columna. De Fe / Infalible. Pel. Senyor. Pal•ladi Joncar / Rector. De Llongarriu. Aci Habitava. / ara. Pero. Ciutadà de Barcelona / any del Senyor 1672 / Per Mi Joan Aulon. Després però a mitjan segle XVI, passà a ser sufragània de Sant Andreu de Porreres.

Hi havia a l’església, un benefici fundat per Jaume de Llongarriu vers l'any 1791 o 1792, amb obligació de celebrar sis misses cada any.

La descripció ens diu : Església romànica del segle XII, d'una sola nau, absis carrat i campanar d'espadanya de dos ulls damunt la porta d'accés. Va ser lleugerament modificada l'any 1672 per Pal•ladi de Llongarriu, segons consta en la inscripció de la llinda de la porta.

Cèsar august Torras encara hi va veure a l'altar major un retaule representant la mare de Déu dels Àngels que, segons la família Llongarriu, va ser cremat l'any 1936.

L'any 1978 encara hi havia la ferramenta romànica de la porta principal.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

SANTA EULÀLIA DE PALLEJÀ. LLOBREGAT JUSSÀ

Començava amb una fotografia en blanc i negre, feta en data indeterminada, però abans del cobriment de la via del tren, i que forma part del Fons de la Família Cuyàs. Per fi trobava alguna dada d’aquesta nissaga , de la que m’agradaria poder fer-ne una semblança :

Narcís Cuyàs i Parera (Vilafranca del Penedès 1881 – Barcelona 1953) fou un fotògraf que s’establí a Barcelona el 1899. D’ell no n’hem pogut saber gaire, més enllà que va fer algunes incursions pioneres en el món del cinema, conjuntament amb Andreu Cabot . El fet que el féu famós, no obstant, va ser el seu arxiu fotogràfic de “Geografia, Art i Etnologia dels Països Catalans”, parcialment destruït el 1938, però continuat posteriorment pels seus fills Enric Cuyàs i Prat (1910-1989) i Narcís Cuyàs i Prat (1920-1995).




Retratava únicament l’exterior del Temple dedicat a Santa Eulàlia, que substituïa al que es trobava prop de Castell, perquè tinc com a norma no interrompre i/o ser un element de distracció en cap cerimònia religiosa – de qualsevol confessió - , i advertia la figura dissortadament familiar i clàssica, recuperada en aplicació de les ‘brutals retallades’ en matèria sanitària, social i d’atenció a les persones que es veuen abocades a sobreviure de la caritat dels particulars.







És d'estil neoclàssic, amb planta de creu llatina i nau coberta amb volta de canó i llunetes. Presenta capelles laterals amb volta de quatre punts. La façana està orientada a l'est. Té dos campanars, la coberta és de teula i la cúpula és de tambor octogonal semiesfèrica i de ciment. Fou projectada per Joan Merlo al començar el segle XIX, iniciant-se les obres el 1832, a causa de les Guerres Carlines s'aturaren les obres i no foren reiniciades fins el 1853, sota la direcció de l'arquitecte Josep Fontserè i Domènech (Vinyols, Baix Camp, 1799 — Barcelona, 1870) , inaugurant-se l'edifici el 13 de juliol de 1862 sent rector de la parròquia en mossèn Joaquim Samorri.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

MARE DE DÉU DEL ROSER DE CAN MONMANY DE VALLDOREIX EN TERME DE SANT CUGAT DEL VALLÈS OCCIDENTAL


Quan visitàvem Can Monmany seguint la petjada experta de la Maria – la nostra sherpa per les terres de Sant Cugat - , explicàvem que l’any 1884 Francesc Oliver-Monmany i Coll va fer obres d’ampliació em el vell edifici, d’aquella data son : la torre central amb rellotge, la capella, les torretes de defensa.... El conjunt d'edificis actuals és bàsicament del segle XIX, quan la casa es va ‘especialitzar’ en la producció de xampany – dit ara cava -. I deixàvem – com sempre- la nostra petició de col·laboració ‘ens agradarà rebre al coneixercatalunya@gmail.com informació de l’advocació que tenia la Capella’.

Rebia prompta resposta del Josep Sansalvador Castellet, de l’Arxiu Gavin, del Monestir de les Avellanes a la comarca de Noguera : d’aquest mas, nosaltres en tenim un dibuix de propaganda del Clarete Dulce , Francisco Oliver, de l ‘any 1900, on es veu el mas i la capella de la Marededéu del Roser de Can Monmany, situada a Valldoreix (Sant Cugat del Vallès). Ara desapareguda.


Llegim : MUMAYN DEL PAPIOL

La denominació obeeix al fet que fins l’any 1867 Can Monmany va pertànyer a la parròquia de Santa Eulàlia del Papiol.

Trobava dues imatges del Fons, Rossend Flaquer i Barrera, de 'l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya' ; en la primera de l’any 1920 veiem el campanar de Santa Eulàlia del Papiol que desapareixerà en els dies tràgics del genocidi contra Catalunya 1936-39. Ens expliquen que es conserven uns contractes entre els obrers de la parròquia i el mestre d'obres Bernat Bos de Vilafranca (1565); El 1751 el temple fou ampliat per ponent, i s'obria una porta al lloc on hi havia l'altar major.


La segona és una vista de Can Monmany des del Santuari de Nostra Senyora de la Salut.


Ens felicitem per poder comptar a Catalunya amb entitats com l’Arxiu Gavin, i el Centre Excursionista de Catalunya, a ambdós la nostra gratitud.

divendres, 26 d’octubre del 2012

VIL•LA ESPERANÇA DE PALLEJA- LLOBREGAT JUSSÀ

El Josep Salvany Blanch visitava l’any 1913 , aquest, aleshores petit poble, 637 habitants de dret, i retratava – sencera encara – l’església de Santa Eulàlia.


Repetia visita l’any 1921, per retratar una cort de porcs, que casualment ocupaven l’espai del temple derruït.


En aquest indret s'hi va construir una gran torre amb jardí que té la coberta ondulada, encara amb regust modernista. D'aquesta casa sorprenen les finestres antigues, una de les quals duu la data de 1712. Segons els Amics del Museu de Pallejà, poden ser reaprofitades de la casa que la família Albareda hi tenia adossada a les parets de la vella església.


La descripció tècnica ens diu : Casa residencial que presenta elements modernistes, reformada l'any 1964. Consta d'un pis i un pati davant de la casa. El primer pis té un balcó flanquejat per dues finestres i a sobre d'aquest hi ha un rellotge de sol. La part central del sostre, que sobresurt, és a doble vessant.


Com és dissortadament habitual a Pallejà, no es fa esment de l’arquitecte i/o mestres d’obres que aixecava la casa, ni tampoc del que en feia la reforma l’any 1964. L’argument del genocidi contra Catalunya 1936-1939, almenys pel que a la reforma no s’aguanta, oi ?.

Sou pregats de completar i/o rectificar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com ; sobretot tot però, agrairem que reclameu a l’Ajuntament, que s’ocupi d’aquestes tasques de documentar el Patrimoni Històric, possiblement no comportaran un augment exponencial del vot popular, però no tant sols no comprometran l’economia local, sinó que possiblement n’esdevindran una font d’ingrés.

dijous, 25 d’octubre del 2012

SANT CRISTÒFOR / MENNA DE SELMA



Havíem visitat aquest runam dessolat el Marcel Morató Tort, i l’Antonio Mora Vergés; el Marcel – que feia de sherpa - m’explica que havia conegut al senyor Pau Rius Montserrat que havia anat a la escola a Selma, i que tenia una lletra i cal•ligrafia envejable ; fent càlculs situava el seu naixement pels volts de l’any 1900; això suposaria que fos un dels 66 nens i nenes que anaven a l’escola l’any 1910 quan El rector, Octavi Carbonell, davant l’evidència de poder mantenir un únic per a tota la mainada, recordava amb enyorança, que abans hi havia una escola per a cada sexe,i es queixava d’aquesta manera:

“...queda esta escuela faltada de educación y sobrada de desmoralización; lo primero porque el maestro no puede instruir á las niñas en sus propias labores y lo segundo porque además del peligro que semejantes escuelas bisexuales ordinariamente ofrecen, existe otro en esta parroquia; pues los alumnos se llevan la comida de sus casas (distantes la mayoría 1 hora) y permanecen fuera de ellas desde el amanecer hasta el anochecer, juegan juntos, hasta en despoblado y carecen de la suficiente vigilancia”


El Marcel va tenir ocasió de fer-se una fotografia en la que surt també un net del senyor Pau Rius Montserrat; li sembla recordar que el seu traspàs es produïa cap a l’any 1986.

Els possibles significats de Selma/Sälma, son : la que té pau; plàcida, tranquil• la i pacífica. Algú defensa que pugui ser una variant i/o derivació d’Anselma, d'origen germànic, això vindria a reforçar els significats tradicionals en afegir-hi ; guerrera protegida per déu.



El Josep Gavin Barceló retratava l’any 1974 la infinita desolació desprès de dècades d’espoli; no hi ha gaire diferencia amb les nostres imatges de l’any 2012. Certament no es poden afirmar qualitats d’endevinador, clarivident, , àugur, o vident, al que escollia el nom del poble; hi ha certament pau i tranquil•litat, però no hi ha vida.





Deixem testimoni del nostre personal agraïments al Josep Sansalvador Castellet, Responsable de l’ Arxiu Gavín, al Monestir de les Avellanes ; 25612 - Os de Balaguer - Lleida
http://arxiugavin.wordpress.com/
http://monestiravellanes.wordpress.com/
http://www.monestirdelesavellanes.com/
Tel. 973 438 006 extensió 1340
Fax. 973 438 038
Mòbil 689 52 02 78

Com a Cognom es va estendre pels antics regnes d'Aragó i València, apareix escrit indistintament, amb les formes Celma i Selma. La grafia original Selma, que avui és la menys estesa, es troba, principalment, en les províncies de Castelló, València i Barcelona, mentre que la Celma es troba, principalment, en les províncies de Barcelona, Saragossa, Terol i Tarragona. Fins una de les branques aragoneses va arribar a tenir un escut d’armes.


A nivell del Reino de España, en aquells ‘Annus Horribilis’ Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930), exercia com a Dictador seguint els models totalitaris de Benito Mussolini i Adolf Hitler – que impregnarien profundament les classes dominants -. El seu anticatalanisme arribava al ridícul; en la seva obsessió per fer desaparèixer tots els símbols públics del catalanisme, l'any 1928 va manar enderrocar les Quatre Columnes de Montjuïc (Barcelona), de Puig i Cadafalch, aixecades l'any 1919, i destinades a convertir-se en un dels símbols del catalanisme, per tal que aquest no tingués el ressò que li podia donar l'Exposició Internacional de 1929 de Montjuïc. Pel mateix motiu va anomenar Poble Espanyol, a la mateixa muntanya, al que s'havia de dir Iberona, en homenatge als Ibers, primers pobladors de les terres catalanes, i va donar nom a la Plaça d'Espanya, col•locant-hi també dues torres venecianes.

A Catalunya, no li han anat mai bé, ni els Dictadors, ni els Rivera.

La polèmica - científica religiosa - que s’ha suscitat en relació a la figura històrica de Sant Cristòfor o Cristòfol, arriba massa tard, i no suscitarà – sense cap mena de dubte – cap exaltació de la feligresia, ni de la de Selma escampada per arreu, ni tampoc del veïnat conegut anys enrere com Manlleu de Selma, i avui anomenat Pla de Manlleu.

http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Ens agradaria que aquí , com en altres pobles que es van abandonar per motius estrictament econòmics, es fessin accions per dignificar les runes, i per endegar associacions d’amics i/o persones que hi van néixer o en son descendents. Espanya no ho farà; la intencionada descurança sobre el Patrimoni Històric i cultural de Catalunya, ve de lluny.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

SANT ESTEVE DE JUBERRI. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

En la nostra visita a terres andorranes aquesta vegada ens acostarem al poble de Juberri- també Juverri- i la seva església de Sant Esteve. Juberri és un petit nucli de població ( 162 hab. l’any 2009) situat en un coster a la riba esquerra de la Valira.

És a 1281 m. d’altitud, al peu del bosc de Juberri. L’església de Sant Esteve de Juberri, molt propera al límit amb la Seu d’Urgell depenia de la parròquia d’Arcavell. És d’estil romànic i la seva datació és del segle XI o principis del XII
L’edifici és una petita i senzilla construcció rural de planta rectangular i rematada vers llevant amb un absis semicircular.
 
L’aparell és d’una gran barreja de pedres de tot tipus i totes mides barrejades amb argamassa de fang, la qual cosa a més de donar un aire de rusticitat fa difícil la seva datació.
 
L’absis exteriorment és mig soterrat pel desnivell del terreny. És una mica més estret que la nau, completament llis, sense cap obertura i mancat d’ornamentació. L’absis és de quart d’esfera i cobert amb lloses de pissarra.
 
Al mur de migjorn ha estat oberta una finestra en forma de creu, feta de pedra tosca, igual que la que hi ha al mur de ponent.
La porta d’entrada, propera al mur de ponent, és formada per amb uns muntants de pedra tosca , força grossos i és en arc de mig punt, fent també amb dovelles del mateix material que els muntants.
 
El mur de ponent és coronat per un campanar d’espadanya, auster i robust d’un sol ull que ha estat cobert amb un arc adovellat de mig punt. La teulada de la nau és de bigues de fusta recoberta amb lloses de llicorella.
Darrerament s’han realitzat excavacions que permeten suposar l’existència hi ha un cementiri de notables dimensions que és pot situar entre els segles VIII i XII. Els enterraments exhumats, d’època medieval, presenten una orientació oest- est i una morfologia de construcció similar al proper jaciment del Colomer.
 
Tot fa pensar, segons el experts, d’una necròpoli anterior o contemporània a l’església de Sant Esteve.
 
L’arquebisbe de la Seu, Mons. Vives, en la seva visita a Juberri que pertany al Quart d’Auvinyà ha recordat com en èpoques anteriors les esglésies eren lloc de refugi per a les persones que es veien afectades per conflictes i persecucions.
 
També ha cridat l’atenció al seus acompanyants sobre el fet que les parets interiors de l’església estiguin encalcinades com era habitual antigament.
 
EL record d’una visita a un lloc que segurament en el passat va ser important i actualment és un llegat de la història andorrana.
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

SANT VICENÇ DEL RUS. CASTELLAR DE N’HUG. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Vam visitar l’església de Sant Vicenç del Rus aprofitant-nos que el diumenge hi ha una guia per donar-nos les explicacions pertinents i ensenyar-nos l’interior.
Es troba al km. 9,5 de la carretera de la Pobla de Lillet a Toses. A pocs m. discorre la riera de Monell. Propers hi ha l’edifici de la Farga Nova i una mica més lluny les restes de l’antic molí de la Farga.
Segons dades la primera església preromànica és documentada l’a. 950 com una de les possessions del monestir de St. Llorenç prop Bagà. L’edifici actual d’estil romànic va ser consagrat pel bisbe Ot de la Seu d’Urgell el 9 de febrer del 1106. Té la mateixa planta que l’església primitiva de la qual va aprofitar-se parcialment la fonamentació.
 
Tots els murs de la nau i de l’absis són de gran gruixada per tal de sostenir les voltes de pedra del sostre. A més és reforçada amb contraforts. Va sofrir les conseqüències dels terratrèmols dels a. 1420 i 1430.
 
L’absis exteriorment conserva la decoració del primer romànic amb arcuacions cegues.
La porta a migdia és un senzill exemplar d’arc de mig punt adovellat. Al començament del s. XI s’hi va construir un porxo.
 Al mur de l’oest és coronat per un campanar de cadireta de dos ulls. La coberta és a dues aigües i feta de llicorella.
 
L’a. 1300 van obrir-se dues capelles laterals a tocar l’arc triomfal. La de migdia és dedicada a santa Magdalena i la de tramuntana a sant Andreu por la qual cosa es van construir els contraforts abans esmentats i va eliminar-se el porxo damunt la porta. A la capella de santa Magdalena s’han conservat la decoració pictòrica d’estil gòtic lineal i de gran riquesa iconogràfica explicant com en un retaule la vida i miracles de la santa.
 
L’interior de la capçalera es va decorar amb unes magnífiques pintures murals, actualment es conserven al Museu Diocesà i Comarcal de Solson. L’autoria ha estat atribuïda a l’artista medieval conegut com Mestre de Pedret. Les que decoren actualment l’absis són una reproducció exacte realitzada per Ramon Millet.
 
Durant la seva existència ha rebut moltes modificacions: va construir-se una casa rectoral actualment inexistent i altres.
 
La marededéu del cantó de l’Evangeli va ser esculpida per Emili Colom, el 1988, i és una còpia idealitzada de l’original, romànica, que es conserva al Museu Episcopal de Vic.
 
A finals del s. XVI o principi del XVII la capella va perdre el seu caràcter parroquial i es convertí en sufragània de Santa Maria de Castellar de n’Hug.
 
Una visita agraïda pel bell lloc on és situada entre mig de prats, arbredes i roquissars propers.
 
A més una encertada explicació que ens va permetre conèixer una mica més de la nostra història.
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

SCRIPTORIUM DE RIPOLL.

Dins la visita que vam efectuar Amics del Romànic del Berguedà a Ripoll vam tenir la possibilitat de visitar l’exposició permanent de l’Escriptorium del monestir de Ripoll. Situat en l’antiga capella de l’antic Hospital, fora del recinte religiós del monestir, ens ofereix una amplia visió sobre el món medieval i els laboriosos treballs per copiar i editar llibres a l’Edat mitjana.
En la comunitat benedictina regida amb la regla principal del “ora et labora” havia una biblioteca i l’escriptori, normalment la mateixa estança, espais on quasi en silenci total es desenvolupava una de les tasques més laborioses que es feien al cenobi, la còpia de manuscrits. L’audiovisual ens mostra les diferents tasques, des de la neteja de la pell dels animals per medi artesanal i molt laboriosa. Posada a remull amb calç, neteja total del pèls dels animals, maceració i el secat fins la consecució de la fina làmina de pergamí.
Els diferents tipus de lletra, una de germànica i l’altra llatina-àrab. El treball del il•lustrador pintant artísticament les inicials de pàgina i els dibuixos que ilustren els diferents fulls del manuscrit. La forma per tallar la ploma d’oca per què escriguí correctament. La fabricació de la tinta mitjançant elements animals i minerals. Com es relliga un còdex medieval. Una exposició completa que ens mostra el treball i l’artesania dels copistes fins la elaboració del manuscrit.
També vull completar aquest escrit amb una noticia del 24 de novembre de 2002 que ens informa: Després de 1000 anys una de les Bíblies de Ripoll torna al monestir en format facsímil. Gràcies als treballs de l’historiador Anscari M. Mundó fa 50 anys i a l’empeny del recentment traspassat rector de Ripoll Ramon Tuneu s’ha recuperat després de 1000 anys un dels treballs més important sortits de l’Escriptorium. Amb unes mides de 60x46 cm. i 10 quilograms de pes, el facsímil representa 133 làmines digitalitzades en alta resolució i enquadernades con un regenerat de pell natural cosida a mà. S’han publicat un total de ...
Les Bíblies de Ripoll es van escriure en el primer quart del segle XI. Van fer-se tres exemplars. Una d’elles va desaparèixer en l’incendi de 1835. La segona es troba actualment en la Biblioteca Vaticana, va ser copiada entre els anys 1015 i 1020. El tercer exemplar, conegut com la Bíblia de Roda, va copiar-se en els anys 1010- 1015 i al segle XII va traslladar-se al monestir de Sant Pere de Rodes, d’on pren el nom. Va ser presa com botí de guerra en 1693 per el mariscal Noailles i actualment es troba en la Biblioteca Nacional de París. L’Abat Oliba va ser un dels grans impulsors de la cultura del seu temps per mitja de l’Escriptorium que va ser famós com centre primordial de traducció al llatí d’important manuscrits àrabs i també del grec.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

EL PERFUM I ELS RECORDS.


L’home passeja pel carrer Gran i de sobte una olor , un flaire fa que arrugui el nas tot absorbint la fragància forta i penetrant.
Els seus records enduts pel perfum evoquen molts anys enrere. Per poc ensopega amb tot de jovenalla que baixa esvalotant pel carrer. S’aparta per deixar-los passar i de cop es troba cansat. Aprofitant un banc de fusta proper a l’església s’asseu i pensa. 

¾    Aquesta olor? El perfum de la mare quan sortia amb el pare. Potser l’olor de ma germana? No, la Paula utilitzava perfums més lleugers, de llimona i tarongina. No, de la germana quan era una noia, no. Més un record punxant li puja a la ment. L’olor del perfum que va regalar el Lluis a la Paula quan el va fer pare.

Moltes idees vingudes de la llunyania omplen el seu cap. El seu cervell no pot suportar tanta càrrega de records d’anys enrere. Neguitós cerca per les butxaques fins a ensopegar-se amb la cartera. La treu i la posa al seu costat damunt del banc. No li fa por que li puguin robar, hi ha poc diners. D’entremig del departaments treu una arrugada fotografia. Amb ulls somniadors observa les alegres cares: la mare, el pare, la germana, el nebot i ell mateix quan encara era jove. El Lluís no sortia perquè va fer la fotografia.

Mirant-la la crua realitat torna i clarifica els pensaments. El pare ja és mort i no va anar al seu enterrament. La mare deu ser viva, però quan anys té, quasi 80... La germana, la Paula. Sí, la Paula continuarà igual de prima i lleugera com un jonc o potser serà una matrona plena i envoltada de fills. El Lluís, el cunyat, mai li va acabar de caure bé. Tant com li agradava menjar deu estar força gras.

I el nebot, el Freddy, com ell Frederic i com l’avi. Ja serà un sagalot alt i ben plantat. Haurà més nebots? Recorda el poble petit, el verd dels prats, les muntanyes curulles de neu i el llac on anava a nedar.

Va marxar enfrontat amb tothom. Volia menjar-se el món i fer fortuna a la gran ciutat i aquesta com un gegant golafre se’l va empassar.

Un treball just per pagar la dispesa, alguna cervesa i poc més per sobreviure. S’hi tornés segurament el rebrien amb amor i potser... potser recuperaria el temps perdut. Unes llàgrimes amargues baixen fent solcs a la seva cara.

Només resta un potser en els seus llavis i el polsim d’un perfum en l’interior del nas.  

Miquel Pujol Mur

dissabte, 20 d’octubre del 2012

LA MIRADA AGOSARADA


M’ha ben “fotut” la “paiussa” de la professora. La tarda és gris i freda, però m’ha deixat glaçat quan m’ha fer sortir, davant de tots i m’ha “fotut” l’escàndol. Veurem si  faig els deures ? Què s’ha cregut aquesta foca grassa i calba ? A mi !

No tinc ni gens de gana de jugar a futbol amb els companys del col·legi. Això que el camp d’esports és el nou que ha inaugurat aquest estiu el Conseller d’Esports i Educació de la Generalitat. És preciós i és tot verd, amb l’herba ben tallada, com si fos un estadi de Primera Divisió. S’està fent fosc  i torno a casa amb el cap cot. Ben pensat les meves sabatilles de jugar estan molt gastades, i quan corro i vull driblar al contrari patino contínuament. En demanaré unes de noves al rata del meu pare, vol molt que jugui, però no li agrada gastar-se’n ni cinc. Estic cansat i un munt d’idees volten dins el meu cervell.

Com ho diré als meus pares ? Com s’ho agafarà la meva mare ?

La darrera vegada que li’n vaig trasbalsar d’una manera semblant, encara em recordo com es va posar a plorar i cridar, dient-me que seria un perdut tota la vida, si no posava seny.

L’escala de casa, sempre fosca, no entenc a qui se li va ocorre pintar-la d’aquest color gris, on la llum no es reflecteix el suficient per veure on poses els peus, avui em costa més de pujar. Amb la motxilla plena ensopego contínuament amb la corda de obrir la porta d’entrada i cada graó  és més pesat.
 
Del pis de sota m’arriba la sentor de la col i patata que la Maruja està cuinant per al seu maridet. Amb el geni que té el senyor Mariano, a vegades se li escapa la mà, i aleshores ploren tant la Maruja com els dos nens. Quina llàstima que em fa la xiqueta petita, l’Empar.
 
Estic pujant i a mida que deixo de sentir la pudor de la col i patata del primer, comença a arribar al meu nas l’olor a  les maleïdes sardines a la planxa, que sembla que és el sopar preferit d’en Joan i la Maria, els del segon. Perquè mengen tants cops sardines aquest parell? Els hi deu regalar el peixater de la cara somrient, que pica l’ullet a les clientes eixerides.
 
Bé, no sé si són els llibres o la por a les raons, que em donarà la mare quan vegi el càstig que m’ha posat la senyoreta. Aquesta també podia estar mirant alguna altre cosa, per exemple el paperet que li passava en Narcís a la Iolanda per veure’s  desprès de classe.
 
Obro la porta i sento a la mare feinejar i cantar dins del pis, mentre fa el sopar com sempre sopa de ceba amb un ou remenat i lluç a la romana, perquè diuen que el peix és molt bo pel cap.

¾    Hola mare.
¾    Hola Marc. Caram quina cara més llarga que fas ! Què no et trobes bé?
¾    Veuràs mare, és que la senyoreta Carme m’ha castigat.
¾    I tu, quina n’has fet ? Perquè la senyoreta no t’hauria castigat si haguessis estat un bon minyó, sinó haguessis fet res.
¾    Mira mare, és que avui la Jenny ha vingut amb una brusa, d’aquestes que es veu el braç per dalt. I tenia   l’escot obert, he mirat i he vist les formes rodones que ens mostren a les classes d’anatomia i sexualitat. Com aquestes que s’operen les noies en els anuncis que surten pel televisor. I la senyoreta m’ha enxampat quan ullava.
¾    Renoi, tu també ! Així que et miraves la Jenny la “Barbi”. Clar, de la forma que la vesteix sa mare. Amb nou anys ja comencem ! Ni que fossis el teu pare!
¾    Però, mare. Si en Pep també hi feia una llambregada. I no l’hi ha dit res.
¾    Aquest ja s’ho trobarà a casa. Com és el fill de la professora. I tu Laia, què fas aquí escoltant? I tocant- te! A veurà, si tu també! - Diu ma mare fent-li un esguard d’aquests que es claven al cor.
¾    Mama, tinc pipí.- Respon la Laia, excusant-se, però sense marxar.
¾    Doncs, ves al lavabo. I no t’hi estiguis arrambada escoltant. Que encara ho diràs a les teves amiguetes, el pocasolta que és el teu germà.- Per la veu denota que se està enfadant per moments.
¾    Mama, no sé perquè renyes al Marc.- Digué la meva germana sortint en defensa meva. La Laia malgrat ser més petita que jo, és més espavilada. Només ens portem un any, però a més és una mallerenga. – Si, en aquests programes que fan a la tarda, pel televisor, surten coses més rares. Que l’amic amb l’amiga. Que si el noi amb un altre noi. I les revistes que portes i que després mireu amb el pare?
¾    Nena. Calla i ves a fer pipí. I tu Marc ja saps el que et toca, fer el càstig.- La  mare està nerviosa de debò i vol acabar la discussió.

En aquestes se senten les claus al pany de la porta. S’obre i entra el meu pare, en Jordi, està content, els seus ulls tenen aquella brillantor que tant agrada a la mare, i que fa que al matí següent estigui  tan contenta. Aleshores, el meu pare s’adona que està passant alguna cosa i se li esmorteeix un xic la mirada. La mare tan aviat el veu entrar, alegre d’ulls, se li encenen els seus i li fa una ullada d’aquelles que et travessen i et deixen sense saber que fer ni on fixar la vista.
 
¾    Home, ja era hora que apareguessis per casa ! Des que has plegat, ja m’agradaria saber on eres.- Li escridassa ma mare.- Devies de ser amb els teus amigots al bar. Segurament mirant a les mosses que passaven. I jo aquí aguantant els teus fills.
¾    Laura, princesa meva. Ara mateix acabo de plegar, hi havia molta feina           perquè una comanda de   l’estranger havia de sortir avui mateix.- Contesta      mon pare volent tranquil·litzar l’ambient.- He vingut corrents.
¾    Ja ! L’hi preguntaré a la Maria, la del bar, ja saps que la conec i em dirà la veritat. De tu Jordi, moltes vegades no m’ho crec tot.- Contesta ma mare.- Saps què ! Tinc un mal de cap terrible. Són els nervis que  em feu passar! Em matareu amb un disgust rere l’altre. Només em faltava el teu fill. I no em miris d’aquesta manera. Avui res de res.- La veu li sona histèrica.
¾    Què ha fet el Marc ? –Preguntà el meu pare, mig sorprès i mig empipat.
¾    Què t’ho expliqui ell! Els testos s’assemblen a les olles! Per moments sembla, que el meu cap explotarà. Quin mal de cap, Déu meu! Em prenc una aspirina i me’n vaig al llit. Els dones sopar, fregues els plats i els poses a dormir.- La mare surt, tanca la porta amb un cop sec i se’n va a l’habitació. 

Ara hauré de dir-li el que ha passat al meu pare. Com que li he fet malbé la nit està com una moto. I una altra vegada a començar les explicacions.

Com se li escapi un clatellot. A més de la vergonya a classe, a rebre. I a fer les pàgines de copia de les lliçons. Les mirades segons a on tenen males conseqüències. Però, les sines de la Jenny eren tan boniques i es veien tan tendres ! Hauré de provar, si les puc acariciar, quan sigui!

Hi ha una altra cosa que no comprenc és perquè unes vegades som fills del meu pare i altres de la meva mare, segons el que fem.

Hi eren o no hi eren, tot dos quan ens van crear, o només un?

Miquel Pujol i Mur                                                   
Berga, 17 febrer 2006

       

 

 

divendres, 19 d’octubre del 2012

SANTA MARIA DE FORMIGUERA. CAPCIR.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD.

En una dels nostres camins pel proper país en passar per la població de Formiguera ens va cridar l’atenció la seva església per la façana i per una cosa estranya en la major part de les esglésies franceses, la seva porta era oberta. En tornar de veure les Gorges de Sant Jaume vam fer una parada per fer-li un visita.

El poble de Formiguera (1504 m. d’alt.) és citat per primera vegada l’a. 873 en l’acta de consagració de la seva església. Per l’altra banda és el primer text en que apareix Guifré el Pelós, aleshores comte d’Urgell i de Cerdanya en companyia del seu germà Miró I el Vell, de Conflent i possiblement el Capcir.
Es tracta d’un dels temples més antics de la zona ja què va ser consagrat pel Sigebod, arquebisbe de Narbona. I va ser aixecat per ordre dels citats Guifré el Pelós, el seu germà Miró, a més d’Oliba II i Acfred I de Carcassona- Rases, que el va posar sota la tutela de Sant Jaume de Jocó. A Santa Maria s’hi establí una petita comunitat monàstica en forma de pabordia amb jurisdicció sobre tot el Capcir. 
L’a. 1019 amb motiu de les obres d’ampliació l’arquebisbe de Narbona Guifré va tornar a consagrar-lo. Malgrat no va enderrocar-se el primer edifici les obres van ser tant importants que va ser necessària consagrar-lo de nou. Fou reformat de nou en el s. XII i durant el s. XII va fortificar-se sobrealçant l’absis.

Novament el s. XVIII es fan unes importants reformes aixecant-se el campanar d’espadanya en la façana oest i dues capelles laterals properes a l’entrada. Les altres dues capelles i la sagristia van ser construïdes en la segona meitat del s. XIX o en les primeries del s. XX.
L’edifici és d’una sola nau, coberta de volta de canó de perfil apuntat. Està capçada a llevant per un absis semicircular cobert en quart d’esfera, precedir del presbiteri.

La part més antiga es troba a la capçalera, La part baixa de l’absis és encara preromànic del s. IX construït a base de carreus poc escairats i distribuïts en fileres irregulars.
La porta d’accés és formada per tres arcs de mig punt en gradació i envolten el timpà i la llinda llisos. Al seu damunt hi ha una gran finestra de mig punt resseguida per un fris de dents de serra.

A l’interior molt ben cuidat per cert es conserva la talla de Crist Crucificat del s. XII. És una figura que també ha sofert diferents modificacions al llarg dels anys  perquè sembla ser que originàriament formava part d’un grup del Davallament.
Malgrat la visita ens va agradar força no voldria oblidar un forn pastisseria enfront mateix que ens va fer gaudir de gormanderies terrenes.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

 

dijous, 18 d’octubre del 2012

LA CASA PEDEMONTE DE SANT ANDREU DE LA BARCA

Quan m’aturava a retratar la dita Casa Pedemonte , al número 59 de la carretera de Barcelona, en venia a la memòria el cens de Sant Andreu de la Barca, l’any 1930, 1.008 veïns, [ quantitat que no es recuperarà fins a la meitat de la dècada dels 50 del segle XX ]; potser sigui aquesta casa, l’únic element d’aquella època que roman dempeus.


Aixecava aquest edifici Modest Feu i Estrada, (Santa Maria de Sants, 1870 – [ dit així, fins l’any1897 , en que el municipi de Sants fou annexionat a Barcelona]+ Barcelona, 1933). Ens agradaria afegir aquí una fotografia d’aquest grandíssim arquitecte, però no hem sabut trobar-la enlloc. Com sigui que la casa va ser construïda com a residència d'estiu per al seu gendre, Bonaventura Pedemonte Falguera, un farmacèutic que s'havia casat amb la seva filla Concepció, em pregunto si la família ens podria fer el favor d’enviar-nos-la a l’email coneixercatalunya@gmail.com

És un edifici de tres plantes on destaquen les dues grans torres quadrades amb mirador. Les dues torres recalquen l'estil plateresc amb les borles al cap de les teulades, donant-li un caràcter sobri. La façana principal queda acabada amb un frontó. Tota la casa esta decorada exteriorment amb esgrafiats de formes geomètriques. A la part superior dels balcons es troben uns ornaments florals de terracota que s'aguanten sobre unes petites mènsules.

Havia tingut un jardí amb laberint, amb xiprers i un molí de vent; aquest espai ara , és un parc públic.


És propietat de l'Ajuntament des de l'any 1988 i fa funcions d'escola bressol.

Sant Andreu de la Barca, el Baix Llobregat, i fins Catalunya tota, s’han de posar ‘ les piles’ per confegir un catàleg d’obres arquitectòniques de ‘qualitat’. Aquesta tasca – ben feta – pot ser la base d’un dels mes preuats ‘atractius’ , que fan que el turisme esculli el Principat, enfront d’altres destinacions.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

SANT MIQUEL DE LILLET. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

L’església de Sant Miquel de Lillet es troba en una carena molt propera al monestir de Santa Maria de Lillet.

És una de les poques esglésies circulars existents (rotonda, s anomenà en certs escrits) i l’única del Berguedà.

L’origen és incert i es barregen diferents hipòtesi:

Per alguns recorda el lloc que ocupava la primitiva església- possiblement triabsidal- de Lillet consagrada l’a. 833, essent bisbe d’Urgell Sisebut II dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Joan Baptista i erigida pels homes que residien al terme del castell i que al ser construït el monestir fou dedicada a sant Miquel. Aquest suposició sembla ser és contradiu amb la història i l’arqueologia.

Hi ha qui per contra creu que es tracta de la capella edificada pels castlans o senyors del castell com església particular.

També algú suposa que és una església votiva o forària del monestir per ús del fidels.

Una inscripció moderna existent damunt la taula de l’altar diu que fou consagrada l’a. 1000 segons ens afirma Antoni Barnola. Josep Gudiol i Cunill diu que la primera notícia precisa és del l’a. 1166, si aquesta data és vàlida concorda en el tipus de construcció del s. XI o del començament del XII.

Surt esmentada en el testament de Ponç de Lillet, castlà del castell. En la visita de l’arquebisbat de l’a. 1312 es constata només la seva existència i igualment a testaments dels anys 1344, 1356, 1397, 1411, 1492 i 1495. Tots els documents l’esmenten a continuació de Santa Maria de Lillet. A començament del s. XX ja feia anys que no era celebrat culte diví i estava mig en runes.


És un interessant edifici de planta circular que es complementa a llevant amb un absis semicircular. Aquest edifici dins el petit grup de rotondes existents és un dels més petits de mides (6'5 m de diàmetre exterior i 4'7 m d'interior). L’església és construïda amb uns carreus tallats a cops de martell i sense polir. Tot i que també hi ha de grossos, abunden les mides més petites.

L'exterior és molt bonic i també ho és la volta interior. El mur de la rotonda és coronat amb uns fins carreus petits que alternen amb espais buits; al voltant té un fris de pedres verticals.

La portalada oberta a migjorn està coronada amb un arc adovellat de mig punt. Traspassada la porta cal baixar un parell de graons per atènyer al sòl. Aquest desnivell fa semblar que l’església sembli més baixa del que és en realitat.

La coberta és una cúpula semiesfèrica a base de petites llombardes disposades concèntricament. La clau de volta és un petit bloc de pedra quadrat amb una creu inscrita. L’absis és cobert amb un quart d’esfera.

Curiosament avui l’edifici manca de qualsevol obertura que il·lumini l’interior 

A l'interior té dos petits nínxols.

Entre els anys 1932 a 1936 es van dur a terme obres de restauració dirigides per l’arquitecte Jeroni Martorell i patrocinada pels Amics de l’Art Vell. Al 1980 la Diputació de Barcelona va fer restaurar la coberta

El dia de Sant Isidre es realitza una missa al monestir amb benedicció de panets, que després es reparteixen a tots els assistents.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

SANT JULIÀ DE COSP.LES LLOSES. EL RIPOLLÈS

Rebia una imatge de l’esglesiola romànica de Sant Julià de Cosp, dels amics de http://trenca-pins.blogspot.com.es


L’enciclopèdia ens diu : antiga església sufragània de Sant Jaume de Frontanyà, del municipi de les Llosses (Ripollès).

El lloc és esmentat ja l'any 905. L'església, un petit edifici romànic ara sense culte, existia ja el 1140. En tenien cura els masos de Cosp, Lloberes i Camprubí, de Castell de l'Areny. La seva demarcació, dita de Cosp, forma un apèndix del municipi de les Llosses entre els de Sant Jaume de Frontanyà i Castell d'Areny (Berguedà).

Hom la confon equivocadament - en alguna ocasió - amb Sant Julià de Palomera, antiga església sufragània de Sant Jaume de Frontanyà, del municipi de les Llosses (Ripollès). No certament els nostres caminants fotògrafs, ja que malgrat no trobar cap imatge d’aquesta Capella en tenim una descripció . Edifici de petites dimensions, que consta d'una sola nau de planta rectangular, amb un annex dedicat a la sagristia.

Sant Julià de Cosp que va assolir la categoria de parroquia , en l'actualitat es troba sense culte i serveix de cort pels remats transhumants, que a l'estiu pasturen per aquests rics prats.

La descripció tècnica ve a confirmar-nos-ho : Edifici d'una sola nau amb absis, separat d'aquesta per dos arcs triomfals. La porta és oberta a la façana de migdia, i disposa d'obertures tant a migdia com l'absis. Aquesta última està molt degradada i fa perillar l'absis. A la façana de ponent s'aixeca un ample campanar d'espadanya. Coberta amb volta de canó i rematada per teula àrab de dos vessants. L'absis es trobava realçat per un esglaó, avui quasi desaparegut.

Els amics de romànic a l’objectiu ens ofereixen una selecció d’imatges en la crònica que li dedicaven.

Els del Conèixer Catalunya, dèiem d’aquest municipi ‘ A LES LLOSES HI HA MIL COSES’. Sou pregats a col•laborar en aquesta tasca apassionant de fer-les ‘visibles’.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

SANTA CECÍLIA DE RIUTORT. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

LA NO TROBADA I PERSEGUIDA ESGLÉSIA.

En la carretera de Guardiola de Berguedà a la Pobla de Lillet, passat el càmping, un rètol ens havia cridat l’atenció repetides vegades, Santa Cecília de Riutort. La presència de l’indicador ens havia fet suposar una església de fàcil accés i per fi a la tercera vegada hem aconseguit trobar-la. El mapes indiquen la seva proximitat a la carretera i vertaderament no era lluny del punt on hem deixat el cotxe, però la manca d’indicacions i l’exuberant vegetació no deixa veure l’edifici.

Santa Cecília és troba aturonada a 867 m. d’altitud.
Santa Cecília és situada a la històrica vall de Lillet fou una església dependent de Sant Jaume de Frontanyà, malgrat que part de les terres que envoltaven la parròquia pertanyien als domini dels grans monestirs de Sant Llorenç prop Bagà i Santa Maria de Ripoll. Depenia de Sant Jaume però estava subjecta al bisbat d’Urgell.

Una de les primeres referències documentades el vincula ja al monestir de Ripoll: l’a. 880 el prevere Ariolf donava a Santa Maria de Ripoll les possessions pròpies a la vall de Brocà, als llocs i viles de Cerdanyola, Cosp, Brocà i Riutort.
L’a. 983 en l’acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà és cita el lloc de Riutort com a centre d’unes propietats del monestir: un mas amb les seves terres, vinyes i els seus molins. (Et in Rivotorto, maso...)

L’a. 1168 Arnau de Vilanova va vendre a carta de gràcia la tercera part del delme de Santa Cecília pel preu de 120 sous barcelonins. Pocs anys després l’abat de Sant Llorenç prop Bagà comprava a la família Vilanova per setanta morabatins el terç del delme que tenien a Santa Cecília. 

Normalment l’església de Santa Cecília era servida per canonges regulars procedents de Sant Jaume. L’a. 1322 els enfrontaments entre el prior de Sant Jaume i el rector de Riutort tenien com a punt més conflictiu que el capellà de Riutort no volia servir la sufragània de Santa Magdalena de Soriguera al·legant que els anys s’ho impedien.

L’a. 1632 era ja sufragània de Sant Martí de Brocà. Al començament del s. XX ja no tenia culte.
 

L’edifici romànic ens ha sorprès per les seves mides, no esperàvem en el lloc esmentat una obra tant gran, ens haguéssim conformat amb una petita ermita.

És un temple d’una sola nau de mides mitjanes, possiblement rematada amb un absis semicircular a llevant., element actualment desaparegut. L’arc triomfal tapiat devia donar entrada a l’absis, ara inexistent.

L’edifici és de coberta amb volta de canó, actualment la meitat pertanyent a la capçalera és enrunada i caiguda enmig del recinte.

La porta d’entrada, a migdia, és d’arc de mig punt adovellat. En la paret de ponent queden les restes del campanar d’espadanya de dues obertures. Només queden els tres pilars sense arcs ni coberta.

Exteriorment el mur és reforçat amb dos grossos contraforts. Les parets tenen una bona amplada i al centre de la nau uns esglaons baixen a una cripta coberta amb volta de canó i segons sembla ser hi ha el forat d’una sepultura. Les pedres caigudes no ens han permès constatar-ho.

L’edifici sembla ser que originàriament estava projectat per ser més espaiós. El mur de tramuntana segueix més enllà del mur de ponent, però van canviar-se els plans originals i es va escorçar el cantó de ponent.

Pobre Santa Cecília amb l’absis desaparegut, retallada de mides i sense la meitat de la teulada, a més dels matolls i els arbres ocupant els espais de l’entorn té poques esperances de perviure.

Text i Recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.