Sant Esteve d'Olius és un dels millors exponents del romànic llombard de la segona meitat del segle XI, fou consagrada el 1079 pel bisbe d’Urgell, Bernat guillem ( 1076-1.092).
Des del segle XIV l’església fou regida per un vicari perpetu depenent del Bisbat de Solsona.
La portalada primitiva era a ponent, posteriorment com a conseqüència d’un esllavissament, fou substituïda per l'actual, situada al sud, i a la que s’accedeix mitjançant unes escales.
L’altar superior estava consagrat a Sant Esteve.
La torre-campanar afegida al cantó de la tramuntana presenta les formes pròpies del segle XII, malgrat ser possiblement posterior.
L’edifici d’una sola nau coberta amb volta canó, amb cripta sota l'altar major, esta capçat per un absis semicircular cobert, amb la mateixa volta i amplada que la nau. S’adverteix clarament que ambdós – nau i absis – han estat sobrealçats.
Les criptes son més pròpies de temples de planta basilical, o d’una nau amb transsepte; i justament això, la Cripta , atorga a l’església de Sant Esteve d’Olius una especificitat molt singular, més enllà de definir dos àmbits plenament diferenciats dins l’espai uniforme de la nau única.
La cripta, presidida per l’altar dedicat al Sepulcre del Senyor, i de la Mare de Déu, segueix la planta de l’absis, i té les mateixes dimensions que el presbiteri (11,40 m de llarg per 6,60 d'ample i 3,20 m d'alçada), és sostinguda per sis columnes i forma tres petites naus; fou construïda amb pedres poc escairades i l'aparell és de plec de llibre.
L'escalinata central que hi baixa i les baranes de ferro forjat són del segle XVI, anteriorment s’hi accedia per dues escales laterals amb llinda, cobertes amb volta de canó, i de les que son visibles encara cinc graons a cada banda.
Ens expliquen que la cripta fou restaurada l’any 1.969.
Juntament amb la Cripta de Sant Esteve d’Olius a la comarca del Solsonès, són especialment remarcables al nostres país, les preromàniques de Sant Miquel de Terrassa —de planta trilobada—, de Sant Pere de Rodes i de Cuixà, sostinguda per un pilar central robust. Dins el romànic tenen una gran importància la de la seu de Vic —feta construir per Oliba (1038)—, la de Sant Vicenç de Cardona (1020-40, i la d’ Oristà a la comarca del Lluçanès, que devem a la ‘ santa obstinació’ de Mossèn Àngel Franquesa Burdó.
Olius, en el nostre cas, demana i necessita una segona visita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada