TRIBUNA DEL BERGUEDÀ

dimarts, 14 de febrer de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PRIVADES ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE PALAFRUGELL.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de l’escola de cal senyor Àngel al barri del Pi Verd



De l'Acadèmia Planas ens diu la pàgina web de l’ajuntament http://archive.is/bvtAb

Acadèmia Planas . Dates del fons 1936-1970

A : https://www.routeyou.com/ca-es/location/view/48022362/academia-planas

L’Acadèmia Planas va ser una escola privada al carrer de Begur núm. 47, dirigida pel mestre Joan Planas Salabert (Palafrugell, 1901 – 1978). Joan Planas havia donat classes l’Acadèmia Palafrugellense (cal senyor Sagrera) i a l’escola pública, als locals de can Torres i de l’antiga escola dels Maristes. Als anys quaranta va obrir la seva acadèmia on s’impartia ensenyament elemental, comptabilitat, delineació i topografia. Amb ell varen treballar Maria Marquès, la seva esposa, i Pepita, la filla del matrimoni. L’acadèmia va funcionar fins als anys seixanta, quan el mestre Planas es va jubilar.


Més enllà de que l’acadèmia tingues activitat abans de la dictadura franquista, ens agradaria rebre una fotografia de l’edifici del carrer Begur núm. 47

En relació a l’escola Massoni. L’Enric Massoni, em deixava un comentari al facebook,; les escoles mencionades no son anteriors a la Dictadura, son escoles de després de la guerra.

Al menys segur la Acadèmia Massoni, del meu avi Manel i dels meus oncles Joan i Antonio.

El meu avi va quedar sense feina (qüestions polítiques) i va decidir muntar l’acadèmia, on va formar molts de joves de la nostra Vila.


Li demanava imatges de l’edifici que acollia l’escola.


Ens calen a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges del edificis, i tots els detalls de la seva història que puguem ‘recuperar’, nom, cognoms , lloc i data de naixement i traspàs dels mestres, època en que s’obrien, i quan es van tancar.

Els testimonis que podrien aportar dades dissortadament tenen una edat avançada o no estan ja entre nosaltres.

CASTELL DE LLANERES O CASTELL D'EMPORDÀ. LA BISBAL D’EMPORDÀ.

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies del Castell d’Empordà, erigit a finals segle XIII. El nucli del Castell d'Empordà, antigament denominat Llaneres, era lloc fronterer del comtat d'Empúries enfront del comtat de Girona, de domini reial, i de la Bisbal, de domini episcopal. El castell va ser bastit com a lloc de defensa del sector meridional del comtat a la fi del segles XIII pel comte Ponç V i donat en feu a Guillem de Vilagut l'any 1301. Des dels primers anys del segle XV fins a la fi del segle XVIII els senyors del castell foren els Margarit.


Patrimoni Gencat en fa la següent descripció ; gran casal, amb antiga torre mestra quadrada i la resta feta els segles XVII i XVIII. Té però, elements gòtics aprofitats.


El castell es troba situat al nucli de Castell d'Empordà. És un edifici de grans dimensions, que consta de dos cossos en angle recte, i conserva pocs elements de l'obra original, ja que en l'actualitat ofereix en conjunt l'aspecte d'una construcció dels segles XVII - XVIII.

Els vestigis més antics es poden localitzar a la façana nord, a la base de la torre mestra, quadrangular, on encara és visible el portal adovellat d'arc de mig punt; són també remarcables les finestres gòtic tardanes, que corresponen a la restauració efectuada durant el segle XVI.

La capella del Remei es construeix a principis del segle XVII. La façana oriental i la prolongació de l'ermita daten dels segles XVII-XVIII.

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ DE LLANERES O DE CASTELL D'EMPORDÀ. LA BISBAL D’EMPORDÀ.

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de l’església de Sant Martí de Llaneres , la parroquial de Castell d'Empordà, nom que s'imposà per a designar el conjunt del poblat, originat en el castell dels comtes d'Empúries emplaçat al cim del turó i vora el qual s'agrupà l'únic nucli de poblament compacte. L'església és al planer, vers llevant, en un paratge de poblament dispers, de masies disseminades.

L'any 1101 és documentada l'església parroquial de "Sancto Martini de Laneras", igualment que en diferents textos dels segles XIII i XIV. En èpoques més tardanes ja es fa constar que era la parròquia de Castell d'Empordà: "Sancti Martini de Laneriis alias Castro impuritano" (any 1596).


Consta que el temple actual fou començat l'any 1584; la data de la portada fa suposar que s'acabà dos anys més tard.
Quan a la descripció ens diu; edifici d'una nau amb capçalera semicircular, orientada vers el N. Interiorment l' absis és poligonal. En el frontis hi ha la portada renaixentista, amb pilastres estriades d'ordre jònic i frontó, dins el qual hi ha esculpit l'emblema dels Margarit -margarides- i una ferradura -al•lusiva al patró-; més amunt hi ha un rosetó. A la llinda de la porta hi ha gravat l'any, "1586".


Del interior- al que no podia accedir el Joan, dissortadament comença a ser més difícil trobar una església catòlica oberta fora dels horaris de culte, que un polític honest - llegia; La volta és de creueria amb relleus esculpits a les claus, dues de les quals representen a Sant Martí -partint la capa amb el poble i abillat de bisbe-, mentre les altres dues afiguren a la Verge i a Sant Miquel. Hi ha capelles laterals, en una de les quals hi ha l'ossari gòtic dels nobles Bernat i Guerau de Vilagut. La capella del Roser, que fou beneïda el 1746, té una notable decoració de rajoles policromes.

El campanar va caure - imaginem que no de forma accidental- en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi criminal que els guanyadors batejaven com ‘la guerra civil’, i els jerarques de l’església catòlica de España, com a ‘Cruzada’.

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI. CASTELL D’EMPORDÀ. LA BISBAL D’EMPORDÀ.

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de la capella del Remei, situada a l'extrem de migdia del nucli de Castell d'Empordà, al costat del castell, al terme de la Bisbal d’Empordà, patrimoni Gencat ens diu que va ser bastida l'any 1600 i ampliada el 1750, segons consta a la inscripció de la porta d'accés, amb un escut del llinatge Margarit.


La façana és molt senzilla, amb la porta allindada i una petita fornícula d'arc de mig punt. Un campanar de base quadrada i obertures d'arc de mig punt completa el conjunt.

Quan a la descripció de la capella de la Mare de Déu del Remei , ens diu que és un petit edifici d'una sola nau amb absis semicircular i cor als peus.




És mes fàcil sentir la presència de creador en llocs petits i/o recollits, que en els grans edificis religiosos, que s’acostumaven a aixecar, més que ‘ad maiorem Dei gloriam’ , per escenificar la riquesa i/o el poder dels senyors i/o els clergues de l’època. Recordeu sempre que Crist NO va néixer en edifici ostentós.

dilluns, 13 de febrer de 2017

PALAFRUGELL. IN MEMORIAM DEL CARRILET I DEL SEU MÓN.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies de l’estació de Palafrugell , de la que no en queda més testimoni que les fotografies que feia en Luciano Roisin per encàrrec de l’Angel Toldrà Viazo que potser com ningú més, va capir la importància que tindria la imatge, i des de 1905 va iniciar una intensa activitat d’edició de postals fotogràfiques, que sota les sigles A.T.V , acabarien deixant-nos el record de la major part de pobles, i mots elements ornamentals i paisatgístics, no tant sols de Catalunya, sinó també de Mallorca.

Fou l’Àngel Toldrà qui amb un contracte de tres anys, portaria al nostre país al Luciano Roisin, que treballaria per ell durant aquest període.

Molt aconsellable la lectura d'aquest treball :
http://iesfredericmarti.xtec.cat/docs/recerca1011/alabert.pdf

Sortia del port de Palamós carregat sobretot de suro, més tard també va transportar passatgers, mercaderies diverses, bestiar i fins i tot feia la funció de tren correu.

Passava per Sant Joan de Palamós, Vall-Llòbrega, Mont-ras, Palafrugell, Llofriu, Torrent, La Barraca, Sant Climent de Peralta, Vulpellac, la Bisbal, Corçà, Cassà de Pelràs, la Pera, Púbol, Rupià i Flaçà, l’estació-terme del viatge on enllaçava amb el Tren Gros.

El Tren Petit circulava sobre la carretera, compartint l'espai amb autocars, camions i tota mena de vehicles, fet que anticipà la seva mort. Només se n'apartava per entrar a Palafrugell, on tenia un ramal que duia a la bòbila de la fàbrica de suro Armstrong.



L’estació de Palafrugell tenia 6 vies i tenia un edifici de viatgers d’una sola planta de 132 m2 amb la teulada a dues aigües. Al costat hi havia un a magatzem tancat construït amb armadura metàl•lica que tenia una via morta. El pati de mercaderies estava situat a la part posterior. Aquí anaven els carros per fer el transbordament.

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981), deixava unes paraules que tenen – encara – plena actualitat i vigència.


“En tot cas, el tren era el màxim progrés que hom hagués pogut somiar. El simple fet d’haver-lo construït i de fer-lo marxar denota un gust i un amor per aquest país molt gran. Si els nostre avis no haguessin fet el que feren, tot aquest racó de món hauria viscut molts anys en un isolament absolut.

Haurà fet la generació d’ara, en algun altre aspecte, un esforç proporcional?.

Catalunya té massa poques obres públiques i les té massa pobres per a menysprear una cosa que pel seu temps fou quelcom tan important.”


Durant el segle XIX – principalment a Catalunya – es feia una acció decidida en favor del tren, la pèrdua de la capacitat de gestionar els nostres recursos com a conseqüència del primer feixisme - i llevat del únic i brevíssim parèntesis de llibertat que s’ha vist a la península Iberica – que desapareixia ‘manu militari’ durant el llarguíssim segon feixisme – per no tornar, malgrat la ‘democraciola’ que patim – feia que s’abandonés aquest model, en benefici dels automòbils. Gràcies a la ‘brillant gestió’ dels feixistes i cleptofeixistes , el REINO DE ESPAÑA, pot presumir de ser el país més endarrerir en matèria de comunicacions d’Europea, ho compensem però, amb el Campionat Universal de Corrupció, que any rere any, guanyem sense esforç.

EL FAR DE PALAMÓS. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

La Nicole Rodriguez Jones publica a la sega pàgina :
https://www.facebook.com/nicoledhouglan/media_set?set=a.1747211882188443.1073741967.100006989435116&type=3


El Faro de Palamós

explica David Moré Aguirre (Tossa, 1974) en el seu llibre Fars i senyals marítims, els fars més aïllats del Cap de Creus i de les Illes Medes eren els que tenien una mitjana provincial d'estada més curta -uns dos o tres anys-, mentre que els millors -i on les estades eren més llargues- eren el far de Palamós i els llums de Sant Feliu de Guíxols, on els faroners aspiraven a jubilar-se.

El far de Palamós es va encendre per primera vegada l'1 de setembre de 1865. La instal•lació tenia una aparença de llum fixa vermella, visible a una distància de 10 milles i la seva missió era -i és- il•luminar l'arc d'horitzó entre les puntes de Torre Valentina i Castell d'Aro. Al principi se'l va equipar amb una làmpada de metxes que feia servir com a combustible oli d'oliva, tot i que posteriorment es va canviar per petroli. I després ja vindria l'electrificació.
D'aquest far en depenen la balisa de la Llosa, la de les Illes Formigues i els llums del port de Palamós. Té una torre d'uns set metres d'alçada coronada per un petit balconet. Al voltant, les construccions -abans de la reforma- eren tancades, dins d'un recinte limitat per un petit mur amb pilars, una reixa de ferro i amb una porta també amb reixa de ferro.

Al llarg dels anys es van anar introduint canvis, la reforma més important d'aquest far però, va ser la de l’any 1975, quan l'edifici es va refer gairebé sencer. La instal•lació es trobava en molt mal estat a causa de les esquerdes en els murs mestres, algunes produïdes ja en els bombardeigs de la Guerra Civil Espanyola; i d'altres conseqüència de l'extracció d'una pedrera veïna, emprada per a la reparació del dic d'abric del port (La punxa; Els fars de la Costa Brava. Pàg. 23). Així, doncs, es va enderrocar quasi completament i es va aixecar de nou l'edifici, de dues plantes.


Com a curiositats destaca la llarga apagada que hi va haver durant la Guerra Civil. Va deixar d'il•luminar el 19 de febrer de 1937 i no ho va tornar a fer fins el 4 de març de 1939. La senyalització marítima de Palamós és la que més va patir els efectes de la guerra. Els bombardejos van destruir completament el llum del moll i van destrossar el far.

La ‘Guerra Civil’ és la denominació políticament correcta, que els sediciosos feixistes, desprès de la victòria militar contra el govern LEGÍTIM de la II República, donaven com a bona. L’església Catòlica Española – que entronitzava al sàtrapa,beneïa els afusellaments de republicans, i perdonava els gravíssims pecats dels vencedors – s’atrevia a qualificar-la com ‘Cruzada’.

IN MEMORIAM DE LA VILLA TONETA DE PALAMÓS.

La Nicole Rodriguez Jones publica a la sega pàgina :
https://www.facebook.com/nicoledhouglan/media_set?set=a.1747211882188443.1073741967.100006989435116&type=3

La Villa Toneta, edificio modernista de finales del siglo XIX estaba situado en la calle President Macià.


Fue construida en 1903-4.

En el año 1943 se convirtió en el Hotel Palmera.

En 1973 fue derruido y en su lugar se edificó el edificio Catalunya

No trobava cap dada del seu promotor, ni del seu autor, ho demanarem al Servei d'Arxiu Municipal de Palamós.

Agrairem qualsevol informació a l'email coneixercatalunya@gmail.com