TRIBUNA DEL BERGUEDÀ

dijous, 1 de desembre de 2016

LA CLAUSTROFÒBICA ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE VILERT. ESPONELLÀ. EL PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

Llegia que en documents del segle IX del monestir de Banyoles s'esmenta en el lloc de Vilert el nom de "domus Santae Mariae". Es pot assegurar que els monjos van construir en aquest lloc una capella o església dedicada a Santa Maria. El lloc de Vilert i la seva església surt en altres documents dels segles X, XI i XII, tots ells relacionats amb el Monestir de Banyoles. Durant els segles XIX i XV, a l'església només hi havia un altar i en el poble hi vivien tres clergues. Durant el segle XVI es van realitzar importants reformes a l'església: es va aixecar un altar a Sant Pere i un altre a Sant Joan. Es va comprar el reliquiari de la Vera Creu, calzes i copes de plata i gran varietat d'ornaments sagrats.

Patrimoni Gencat ens diu ; església parroquial d'origen romànic, presenta a la part posterior un absis semicircular amb dues absidioles laterals. A la banda dreta de la nau central s'hi va obrir una nau gòtica amb clau esculturada. A la façana principal la porta és d'arc de mig punt. Durant la reforma del segle XVI s'hi va afegir un timpà gòtic. El campanar és de planta quadrada amb finestrals per a les campanes a cada costat. És acabat amb una piràmide voltada per una balustrada.


Vilert és un indret petit, sobta la situació claustrofòbica en que es troba l’església de Santa Maria.


No trobava cap persona per a preguntar-li on eren les escoles abans de la dictadura franquista, cal recordar avui que a Catalunya el mot ‘escolà’ , vol dir ‘ el que va a escola’, que té alhora una connotació religiosa, escolà és també, el que ajuda al capella al altar. En la llengua del ‘ Rei Mentider ‘ se’ls anomena MONAGUILLOS.

La victòria dels sediciosos militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, els convertia en ‘herois’, i en ‘traïdors’ a TOTS els que lluitàvem en defensa de la democràcia, aquesta dicotomia persisteix avui encara. La corrupció endèmica i sistèmica del sistema polític n’és una de les conseqüències.

Retratava l’edifici de l’escola ‘nova’, idèntica a la de Centenys, i de les que – curiosament – se’n desconeix l’autor.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com, ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic que Catalunya conserva – encara – és FEINA DE TOTHOM.

dimecres, 30 de novembre de 2016

SANT MIQUEL DE CENTENYS. ESPONELLÀ. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

Havia retratat l’edifici ruïnós de les escoles públiques de Centenys , que s’inauguraven a la dècada dels 40 del segle XX, gràcies a la generositat de Acisclo Castellà Guifreu, aleshores alcalde d’Esponellà.. L'Anna Serrat Xargay me'n havia indicat la ubicació.

Veia un campanar en sortir de la finca del Josep Castellà Abella, i decidia, malgrat les intenses pluges que havien caigut en els dies anteriors, arribar-m’hi a retratar-lo.


La descripció telegràfica de patrimoni Gencat ens diu; edifici religiós format per una sola nau coberta amb volta de canó corregut i absis pla sense sobresortir de la nau. És de planta rectangular. A l'interior hi ha un banc perimetral que ressegueix els laterals de la nau. La coberta a dues aigües, avui enrunada, estava suportada per dos murs diafragmàtics a més dels murs de perímetre. El campanar és d'espadanya, les cantonades estan formades per carreus escairats i en els panys els carreus són més menuts i arrodonits. Tota la façana nord i la est estan cobertes de vegetació.

Advertia que les cobertes estaven refetes, i quan al interior, que s’endevina obert- no podia accedir-hi perquè els esbarzers, i la brusca m’ho impedien.


L’advocació era la de Sant Miquel, el Princep de les Milícies Celestials, perdia la seva infinita batalla amb el maligne a Centenys, terme d’Esponellà. Fins el camí d’accés s’ha esborrat.

Espero amb ànsia la resposta de l’Ajuntament en relació a quan s’edificaven les ‘ noves’ escoles d’Esponellà, Centenys i el Vilert [ aquestes dues d’idèntica estructura ], i de quin en va ser l’autor.

ESCOLES DE CENTENYS
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4649

ESCOLES D’ESPONELLÀ I VILERT.
http://issuu.com/1coneixercatalunya/docs/1_in_memoriam_de_esponella

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , posar ‘ en valor’ el patrimoni històric i/o artístic que Catalunya conserva – encara – és feina de TOTHOM.

diumenge, 27 de novembre de 2016

TRESORS POC O GENS CONEGUTS DE CATALUNYA. LES TINES EXEMPTES DE PEDRA SECA AL BAGES

Havia fet una ‘recopilació’ del BANCS DE FAMÍLIA que havia retratat al llarg dels anys, deixava el prec de col•laboració de TOTHOM per documentar-ne més, a Catalunya sens dubte n’hi ha encara un nombre elevat.

Repetia amb els COMUNIDORS DE CATALUNYA, i deixava també el prec de col•laboració de TOTHOM per documentar-ne més, intueixo que a Catalunya n’hi han encara alguns més.

Pensava en altres ‘elements patrimonials interessants’ com :

Les TINES DE PEDRA SECA , majoritàriament a la comarca del Bages i/o del rodal. Recordo que a les antigues escoles de Mura – de les que en voldria conèixer l’autor – a l’actual oficina de Turisme hi havia una persona ‘enamorada’ d’aquestes construccions agrícoles tant peculiar.

Tinc la meva explicació pel que fa a la seva quasi exclusiva ubicació al Bages.

El conreu en terrasses ens parla d’un ‘minifundisme’ que feia onerós el transport, el tractament, i l’emmagatzemament, per als que possiblement no tenien espai a les seves cases. La tina els permetia fer tot el procés prop de la vinya, i endur-se’n el vi obtingut.


Exempt; ARQUIT/ESCULT . Dit de l'edifici descobert per totes bandes.


Imagino que el tema suscitarà l’interes de l’Eduardo Viteri de Velasco, i de moltíssimes persones més.

Us deixo uns quan enllaços :

VIATGE AL PAIS DE LES TINES
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/06/viatge-al-pas-de-les-tines.html

TINES DEL MAS CAN CANALS NOU A SANT JOAN DE VILATORRADA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/11/tines-del-mas-can-canals-nou-sant-joan.html

LES TINES DE LES BALMES ROGES
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/07/les-tines-de-les-balmes-roges.html

A ROCAFORT, A TALAMANCA,..., TINES
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/07/rocafort-talamanca-tines.html

LES TINES SOLITARIES. TRESOR UNIVERSAL AL BAGES

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/10/les-tines-solitaries-tresor-universal.html

DE SANT ESTEVE DE VILA-RASA AL LLOBREGAT
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/04/de-sant-esteve-de-vila-rasa-al.html

DEIXAR-S’HI LA PELL, O LA TINA DEL TOMÀS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/07/deixar-shi-la-pell-o-la-tina-del-toms.html

TRENCAT PER VACANÇES
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/08/trencat-per-vacances.html

LES TINES, UNA CONSTRUCCIÓ PRÒPIA I SINGULAR DEL BAGES

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/10/les-tines-una-construccio-propia-i.html

TINES DELS MANXONS. CALLUS
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/08/tines-dels-manxons-callus.html

N’hi ha moltes més per ‘publicitar’, com us deia, a les antigues escoles de Mura – de les que en voldria conèixer l’autor – a l’actual oficina de Turisme hi ha, o hi havia una persona ‘enamorada’ d’aquestes construccions agrícoles tants peculiars, que possiblement les té TOTES localitzades.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 24 de novembre de 2016

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA DE LA FONTSANTA. JAFRE. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Visitàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, en la nostra sortida 200, entre d’altres llocs d’interès, el santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta de Jafre, que trobàvem tancat, gràcies a la Canon Ixus aconseguia una imatge parcial del interior.


Patrimoni Gencat ens diu; l'església és al centre, entre dos cossos laterals amb les diferents estances i un gran atri al qual dóna accés una arcada rebaixada. Tot el conjunt edificat es cobreix amb una sola teulada de dues pendents de la qual sobresurt una petita espadanya d'un arc. A l'interior de l'atri, al costat S hi ha un finestral geminat, renaixentista, decorat amb motlluratges.


A la façana de la capella, al fons del pòrtic, la portada d'arc de mig punt de gran dovellatge és precedida d'una escala de pedra de pla semicircular. Al costat de la porta hi ha una pila beneitera notable, obrada en jaspi i amb l'escut, abarrocat, de la casa Pou de Jafre (Segle XVIII). La capella té una sola nau amb volta de canó i capçalera poligonal; al presbiteri hi ha un cambril modern, ja que el mobiliari fou destruït el 1936.


L'edifici és construït amb pedres desbastades i carreus angulars; els murs externs són remolinats.

El santuari es construí al Segle XV al costat de la font "dels Horts de Maria". El novembre de l'any 1460 el pagès Miquel Castelló afirmà que havia rebut un avís sobrenatural segons el qual l'aigua d'aquesta font esdevindria miraculosa. Molt aviat l'anomenada del lloc s'estengué i hi començà a acudir gent d'arreu del país. Hom assegurava que es produïa moltes curacions i que l'aigua era especialment pròdiga amb els reumàtics i paralítics i, sobretot, amb els malalts de la vista; si la font era profanada per algun "pecador públic", deien que el raig s'estroncava. Es conserva la declaració escrita de Miquel Castelló i l'expedient notarial que recull el testimoni ocular de molta gent, documents encarregats pel bisbe de Girona en intervenir en l'assumpte. El 25 de juny del 1461, en assemblea general dels caps de casa de Jafre i els seus regidors, que tingué lloc a l'església parroquial, presidia pel Vicari General de la diòcesi, hom decidí tancar la font i construir una capella al seu costat. També es va autoritzar la construcció de piscines -que no se sap exactament on eren situades- i de rentadors d'ulls. D'aleshores ençà la font seria coneguda com "la Font Santa".

Durant segles aquest santuari fou molt visitat; després la seva fama s'anà diluint, ha estat però, sempre obert al culte. La font raja, en un clos enjardinat, al costat de migdia de l'edifici del santuari de la Mare de Déu de Gràcia de la Fontsanta, prop el seu angle SE. Brolla dins d'una petita construcció coberta amb volta de canó de pedra morterada - amb les empremtes deixades per l'encanyissat visible - S'hi baixa per mitjà d'alguns esglaons. Al fons hi ha el brollador; l'aigua cau en una concavitat natural, de roca. Al mur hi ha la portella del dipòsit i una fornícula on hi ha una imatge de la Mare de Déu, moderna.


Hi ha un rètol que indica AIGUA NO POTABLE

La construcció és feta amb pedres sense treballar barrejades amb fragment de terrissa.

El santuari de la Fontsanta esdevingué molt popular i fou visitat per gent d'arreu del país durant molt de temps.

L'aplec més important era el del 8 de setembre. També s'hi acudia en romiatge el 25 de març i pel dilluns de Quinquagèsima.

Esvaïda la fama inicial el santuari de la Fontsanta, obert encara als visitants, ha esdevingut d'importància purament comarcal.

Quan al topònim llegia a : http://www.raco.cat/index.php/annalsCER/article/viewFile/211047/289157

- JAFRE DE TER (Iaphar, 983). Hom el fa procedir del àrab Jacfar, nom de persona; però si seguim l’ascendent grec, té un significat 'part; fragment; barri ' - BASCARA (Baschara, 817) < 11. vg. * Havíem visitat l’any 2013 el lloc de Jafra , a la comarca del Garraf, allí el topònim d’origen àrab amb el significat ‘fondalada, tàlveg, forat’ , té tot el sentit. A Jafre de Ter, situat en un turó com Colomers, sembla que li escau millor, el significat 'part; fragment; barri '. Com sempre la decisió està a les vostres ments.

Ignasi Maria Muntaner defensa el mot JAFRE en ambdós casos: http://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/04_muntaner.PDF

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , posar ‘en valor’ el patrimo i històric i/o artístic que Catalunya conserva – encara – és feina de TOTHOM

dimecres, 23 de novembre de 2016

SANT JULIÀ DE COANER. SANT MATEU DE BAGES

Tornava a Coaner , el menys poblat dels nuclis poblacionals que formen Sant Mateu de Bages, ho feia en aquesta ocasió en companyia del Josep Sansalvador Castellet, del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) ; el Feliu Añaños Masllovet, Director de la pàgina moianes.net; el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, formem part del Conèixer Catalunya; havíem quedar amb el Josep Ars Oliva, per visitar la Capella de la Pietat ( anomenada també Sant Josep de la Riera al segle XVII ). Feta la feina visitàvem l’església de Sant Julià, de la que ens diu patrimoni Gencat; construcció romànica llombarda de planta basilical trapezoïdal que presenta tres naus, separades per tres arcs formers que descansen sobre pilars cruciformes, d'on arrenquen els arcs torals de reforç de la volta de canó que les cobreix. Les naus són capçades per tres absis semicirculars ornats exteriorment per arcuacions llombardes. La decoració externa omple les naus laterals, el frontispici i l'absis.


L’any 1684, el rector Pau Ferran, juntament amb Isidre i Jeroni Feixes, canonges de Sant Vicenç de Cardona, Isidre Feixes, rector de Torruella i Josep Riera, comissari del Sant Ofici de Cardona, impulsava la construcció de l’altar del Sant Crist a l’església de Sant Julià.


Actualment, si bé en un alt estat de degradació, encara es pot veure aquest altar a la paret nord de l’església, amb una làpida inscrita amb el nom dels seus constructors al davant.

L'absis presenta una doble decoració de finestres cegues i d'arcuacions, mentre que la cornisa està formada per petits nínxols cecs. A les absidioles també es poden observar decoracions d'arcs cecs llombards treballats en unitats de dos. El fris d'arcuacions de la façana de migdia apareix a mitja alçada, no sota el ràfec de la coberta com és habitual. El treball de decoració, però, és rústec i tot el parament és recobert pel morter de calç.

L'accés actual a migjorn data de l'any 1573 i consta d'un portal adovellat. Destaca el campanar situat als peus de la nau central, de torre quadrada amb finestres geminades en dues cares i senzilles en les altres dues.

L'església se sap que fou consagrada l'any 1024 (alguns diuen 1034) pel bisbe Ermengol d'Urgell.

L'edifici ha estat restaurat almenys dues vegades: una el segle XVI, trobem la data de 1573 en el portal de l'església, i l'altra en el nostre segle per la diputació de Barcelona. Malgrat les restauracions, l'edifici sempre ha conservat la seva estructura primitiva.

Alguns autors (com Jose Maria de Mas i Casas – 1803 + 1883) defensen que l'església de Sant Julià , havia estat una mesquita. Com hipòtesis es pot sostenir atenen el fet que estem a tocar de Súria, mateix topònim que la nació homònima, de dissortada actualitat perquè excel•leix en la comissió de crims contra la humanitat.


A la paret nord s’hi adossava la Casa del Comú, que pensem acollia també les escoles abans de la dictadura franquista. En els anys llargs i foscos de la Dictadura franquista, la quitxalla havia d’anar a Súria. Ens agradarà rebre’n confirmació – en el seu cas – a l’email coneixercatalunya@gmail.com , hem recuperat més de 1000 escoles a https://issuu.com/1coneixercatalunya , intuïm però, que en manquen encara no menys de 2000.

SANT PERE, L’ESGLÉSIA DEL CASTELL DE VILOPRIU. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA.

L'església parroquial de Sant Pere de Vilopriu, apareix esmentada en els segles XIII i XIV. L'edifici actual, tot i conservar part dels murs dels segles XIV-XV, presenta una estructura fonamentalment dels segles XVII-XVIII.

El temple està a la part més alta de Vilopriu, formant un conjunt amb el castell i la muralla.


La descripció de Patrimoni Gencat ens diu; edifici de planta rectangular, amb absis pla amb cantoneres arrodonides i coberta de teula a dues vessants. L'exterior del temple és d'una gran sobrietat. La porta d'accés, precedida per quatre graons, és rectangular i subsisteix una d'anterior, d'arc de mig punt. Al centre de la façana hi ha una obertura circular, i una mica més amunt es troben els dos únics elements decoratius exteriors esculpits: dues gàrgoles situades prop dels dos angles de façana. Aquesta es corona amb un campanar de paret amb quatre obertures d'arc de mig punt.

Llegia que l'interior, al que no podíem accedir- és més difícil trobar una església catòlica oberta fora dels horaris de culte, que un polític ‘professional’ honest - es cobreix amb volta de creueria.

Em confirmaven que l’escola pública abans de la dictadura franquista havia estat al Castell de Vilopriu, on estan avui les dependències de l’Ajuntament.

http://relatsencatala.cat/relat/castell-de-vilopriu-escoles-ajuntament-lempordanet-girona-catalunya/1058934

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , hem recuperat més de 1000 escoles a https://issuu.com/1coneixercatalunya , intuïm però, que en manquen encara no menys de 2000.

La formació d’un nou GOBIERNO del PP és una pèssima noticia per als que fem recerca del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE LA PIETAT DE LA RIERA. COANER. SANT MATEU DE BAGES.

Tornava a Coaner , el menys poblat dels nuclis poblacionals que formen Sant Mateu de Bages, ho feia en aquesta ocasió en companyia del Josep Sansalvador Castellet, del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) ; el Feliu Añaños Masllovet, Director de la pàgina moianes.net; el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, formem part del Conèixer Catalunya; havíem quedar amb el Josep Ars Oliva, per visitar la Capella de la Pietat ( anomenada també Sant Josep de la riera al segle XVII ).

La Capella, accessible alhora des de l’interior de la casa, i des del exterior, va quedar molt malmesa com a conseqüència dels fets tràgics que es desencadenaven l’any 1936 per la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, ha estat restaurada l’any 2010.



La propietat ha editat un díptic en el que se’ns explica el periple històric d’aquest lloc de pregaria.


Em semblava un indret acollidor.



Compartíem amb el Josep Ars Oliva, més enllà de l’edat – que també - , la certesa de trobar-nos en un moment històric, en el que el model de l’explotació agrícola familiar, la ‘masia tradicional’ de Catalunya, ha fet crisis. Les raons son diverses i van des de la mecanització de l’activitat – que necessita alhora, molts diners, i molt espai per a ser rendible - , fins a la comercialització de la producció, en mans avui d’empreses multinacionals que posen tant els preus de compra de les llavors, com el de venda dels fruits. Les explotacions agrícoles familiars – en el millor dels casos – s’han reconvertit en edificis de turisme rural, i/o en residència dels urbanites que fan feines que no demanen la seva presència física constant, i volen viure en un entorn ‘natural’.